Nenamaca--2013

El comboi va ple de gom a gom: potser quaranta o cinquanta persones. Una noieta bonica, ulls clars, primeta, minifaldilla, catorze o quinze anys va dreta al mig del bus. Per la cara, diries que té dos anys menys. Pel cos, que en té dos més. Tot ho té molt ben posat i es fa mirar. Asseguda, a uns metres de distància, sa mare, bovina i grossa com un bocoi ocupa ella sola dos seients. Ningú no sap com s'hi ha pogut encabir allà dins, amb totes les cansalades vessant damunt la bancada. Potser té quaranta anys, encara que n'aparenti vint més; berrugues negres al nas, bigoti de carboner, cara de pomes agres, cabells encartonats, cent cinquanta quilos. També la dona es fa mirar, però en un sentit contrari. Ningú no ho diria que són mare i filla, ni havent begut! La Natura treballa com vol!

Potser deu o quinze persones s'interposen entre elles dues, que vénen de comprar una maleta mida king size en uns grans magatzems i no paren de xerrar a crits.

Marebou: –Nena, vigila que la teva maleta no destorbi aquest senyor.

Nenamaca: –No mare; no molesta. Deixa ja d'emprenyar-me!

Senyor 1: – No et preocupis maca, que no fa gens de nosa la teva maleta. – l’home, sol·lícit.

Nenamaca: –Ho veus, mama! Ja t’ho deia jo...

Senyor 1: –Que no; que no, senyora. De veritat. No es preocupi. Tots en portem de paquets!

Marebou: –Vigila, nena, que el senyor del teu darrera potser vol baixar i no el deixes passar.

Senyor 2 : –No s'amoïni dona, que no em molesta gens la maleta de la seva filla –una mica babós i de mirada tèrbola.

Nenamaca: –Ho veus? Mare, calla i no em posis més en ridícul!

Marebou: –No, si ja t'ho dic jo! Ara resulta que la culpa serà meva!

Nenamaca: –Para ja i no em diguis res més! –furiosa, somicant una mica.

Marebou: –Ja t'ho deia nena que aquesta maleta era massa grossa! Però com que mai no em fas cas...

Senyora 2: –Deixi la nena en pau, senyora, que s'està posant molt nerviosa i està a punt de plorar.

Marebou: –Jo sí que n'estic de nerviosa amb una peça així a casa! I ja fa dies que ploro! Si vostè sabés...!

Nena 2: –Mare, per què plora aquesta nena?

Mare 2: –No preguntis res, filla. Quan arribem a casa ja t'ho explicaré.

Marebou: –Senyor, oi que li destorba la maleta gegant de la meva filla?

Senyor 2 –Que no, no, senyora i ara! No es preocupi, ja li dic. La seva filla és molt maca i simpàtica, oi, guapa? –mirant de reüll l’escot generós de la nena ja molt dona.

Nenamaca: – Mama, si segueixes dient bestieses em pixaré! Em sents? Em pixaré les calces! – somiquejant.

Marebou: –No siguis mal educada, marrana! La gent es pensarà que no t'he ensenyat de modos.

Nenamaca: –Em pixo!

Conclou el diàleg bruscament i sense més preàmbuls, la Nenamaca, amb un somriure malèvol, s'eixancarra, separa una mica els genolls i obre l'aixeta del dipòsit de la bufeta, per on comença a baixar per entre ses cuixes i cames avall tot un riu d'aigua calenta. I, naturalment, tot queda ben remullat: els mitjons blancs, les sabatetes blanques i, és un supòsit, les calcetes blanques de la nena malcriada. Quan acaba de pixar, la Nenamaca es treu sense complexos les calces mullades, blanques, en efecte, i les endinya pel cap del Senyor3 que li mirava massa el regalim i que, amb una mà bellugadissa a la butxaca, el molt porc, no parava de riure i bavejar. La Marebou vol ventar-li'n dues de bones a sa filla per porca, i dues més a l'onanista de mirada tèrbola, per marrà. Però maleïda l’hora, s'adona que no pot llevar-se: intenta aixecar-se però veu que això no és possible. S’ha quedat encallada entremig de les dues fileres de seients i no troba la manera de poder desencaixar el seu pandero de dos quintars, ara encastat al xassís del bus.

Passa un minut molt llarg i la copiosa pluja daurada sembla no voler estroncar-se mai: paisatge mai vist aquest d’un autobús ple de gent fent estranys saltirons, intentant evitar, sense èxit, que el tsunami no els afecti personalment.

Perjudicats en l'escomesa. a) la grossa maleta de roba de quadres escocesos culpable de la disputa matern-filial, que encara porta enganxada l'etiqueta del Cortinglés i que, ara mateix, està tota xopa. b) el camal dret dels pantalons de cotó gris del Senyor 1, que va vestit com un dandi i no s'acaba de creure que, allò que li està passant, li estigui passant. c) el carro de la compra ple de queviures de la Senyora 2, que és un d'aquests de reixa metàl·lica i deixa veure –quin mal gust– les seves tripes. Avui la Senyora 2, si vol sopar, haurà de rentar la col dues vegades i les sardines millor que les doni directament al gat. L'entrecot, en canvi, quan més marinat, millor. d) les xancletes acabades d'estrenar de la Nena 2, filla de la Mare 2, que també n'ha sortit malparada: a hores d'ara té les plantes dels peus amarades d'orina adolescent. e) la bonica cartera negra de pell de dromedari blanc, que és propietat de l'executiu blanc, Senyor #3, que anava concentrat, llegint l'article sobre la immigració que publica avui l'Avui.

La Mare3, que viatja a l’altra punta del bus, du el nen adormit dins el cotxet i observa, amb esglai, moviments convulsos de la gent, tot i que no sap exactament què passa. En previsió que tot plegat sigui només el preàmbul d'alguna situació anormal i perillosa pel seu al·lot, decideix treure'l a corre-cuita del seu son profund i abraçar-lo maternal. El nen, alertat pels murmuris i crits dels passatgers i pel soroll del zing-zing que la mare ha fet sonar sense voler, espantat pel somni trencat de sobte, comença a cagar-se els dodotis amb una tifa de festa major, escampant per tota l'àrea adjacent a la seva mínima persona una ferum espantosa de merda de nadó. Algú acciona la palanca d'emergència i les portes s'obren de pet. Hòstia, quina pudor! Tothom comença a baixar del bus fugint espaordit, sense mirar enrere. Tot i la remor general que generen els comentaris grollers de la gent, es pot sentir la poderosa veu del Senyor1 queixant-se i dient:

–Que no hi ha dret, home, carai! Abans, això, no passava!

Una embarassada, sortida de comptes, que també anava al bus, ha començat a trencar aigües i de seguida algú s’ha ofert per acompanyar-la a l'Aliança. La Senyora3, que anava a Josepets, ha sortit corrents com tot cristo. Després de comprovar que estava il·lesa, ha mirat al cel donant gràcies a Déu, atès que, malgrat la pixarada, la cagarada i l'enrenou viscut, ningú no hagi pres mal.

Al parar-se el bus #17, s’ha format un monumental embús d’autoòmnibus que fan cua per la força i no poden avançar ni tampoc retrocedir: #17, #19, #40, #45. Un rere l’altre, tots aturats i plens de passatgers fins la bandera: és l’hora punta! Un hindú amb un turbant, potser un sij del Panjab, ha estat un dels primers del #45 a fer un salt i plantar-se a la vorera per veure d’esbrinar què passava. Però en el salt ha perdut la daga cerimonial que duia embeinada en una luxosa funda de plata. Maleïda l’hora perquè, com tothom sap, l’acer, en tocar l’asfalt, perd la seva dignitat i s’haurà de tornar a purificar, cosa sempre costosa. Llest i prest, l’home s’ha acotat per aplegar-la abans ningú no la toqués i, aleshores, el turbant, desmanyotat per culpa de les presses, se li ha desfet mostrant un monyo sensacional que duia amagat a dins la còfia. Ja, posats a fer, i en veure que la seva imatge d’home decent estava en hores baixes, s’ha deixat anar del tot i una llarga i torbadora cua de cavall de color negre ha sorgit triomfant en tot el seu esplendor. Mentre, el bon home, palplantat enmig del desori, mirava altiu per si algun desaprensiu s’atrevia a fer-li cap comentari obscè.

1) Esdeveniment real viscut el dotze de juny de 1995 en el bus 24 que transitava pel carrer Gran de Gràcia.