Coses de Déu (2006)

Baixo al port caminant. No tinc ganes avui d’enterrar-me als túnels del metro. De bon matí el jove delegat de la caixa ja està emprenyat com una mona. I és que no hi ha dret, home! Un cop més s’ha d’enfrontar amb el borratxo oficial de l’agència que fa nosa i el destorba a l’hora d’obrir la porta de l’oficina. I quina pudor, hòstia! Brut, esparracat, llardós, amb una ressaca de mil dimonis, no vol sortir del caixer automàtic ni amb fum de sabatots. Sempre la mateixa música: ja en té els collons ben plens! Quan l’ocupa comprova que el responsable de LKXA truca a la guàrdia urbana, surt disparat a tota pastilla: aquests sí que tenen mala llet! Si arriben i encara es troba dins el caixer, acabarà a la dutxa dels serveis socials i això el neguiteja: no en vol ni sentir a parlar de l’aigua, i molt menys del sabó! Quina merda!

Un carro andròmina mercantil, enginy articulat de l’IKEA, és la seva eina de treball. A dins el carromato hi du una mica de tot: ferros vells, canonades de plom, para-sol king size, intervius amb dones despilotades, ampolles, llonguets secs com una pedra i què sé jo! Un cartró retolat fa la funció de matrícula i dóna constància de la feina del conductor. Hi posa: “Poeta del no Res”. Un espectacular radiocasset que du lligat al coll amb una cadena, escup a tota pastilla l’Each word's a beat of my heart, d’en Willy DeVille. Veu que m’agrada la música que sona i em fa l'ullet, mentre somriu i m’ensenya unes dents més negres que el cul d’una guineu. Li torno l’afalac: sóc educat!

Mentrestant, sota les rodes del carretó, el gos petaner secall que l’escorta fa veure que tot allò de la poesia i la collonada de les balades de rock, no va amb ell. Segur que, si un dia pogués triar la música, li diria al seu amo: —Amo, posa’m allò tant divertit del “Duetto Buffo de Due Gatti”, d’en Rossini i les Caballè, miaaaauuu! miaaaauuu! marramiau!— i només de pensar-hi ja es posa calent.

L'home va vestit amb una vella sotana apedaçada i de seguida que surt a carrer comença a baladrejar en uns discurs que no sembla improvisat:

“Déu sempre ha existit. Per això és Déu. O sigui que no és lícit fer-se la pregunta: què feia Déu abans de...? Perquè és evident que, a Déu creador, ningú no l’ha creat, perquè si l’hagués creat algú, aquest seria creador també i la pregunta fàcil seria: aquest Déu primer qui l’ha creat? I tampoc no fora sensat pensar que es va crear ell mateix. Això fora una tautologia semblant a una rossa és una rossa és una rossa. Si un Déu creador, es crea un altre cop a si mateix, en realitat s’està recreant. O sigui divertint-se perillosament, perquè és evident que si tens dos Déus Clons, omnipotents, omnipresents, omnitot, quin dels dos és el bo, l’únic. ¿I si resulta que, demà mateix, cadascun dels dos Déus decideix anar a la Seva, sense consultar-li res a l’Altre Déu? Ja estaria en marxa el primer conflicte sideral. Celestial, sí, però guerra de les de debò. La constel·lació de Crux contra la de Fornax. La de Pyxis llançada contra l’Ull del Déu número U i, en justa i santa correspondència, la de Puppis contra l’Ull del Déu número DOS! Pim! Pam! Pum! Pam! Pim! Foc a l’Univers!

Per això diem que Déu és únic. Si n’hi haguessin dos, cap dels dos seria Déu. D’aquí les inversemblants justificacions històriques del Déu pare, Déu fill, i Déu Esperit, com un sol Déu en tres Déus. Du d’explicar i pitjor d’entendre. De fet, la nostra limitada capacitat per entendre qui és Déu, ve donada precisament per les nostres limitacions de no Déus. Si entenguéssim qui és Ell, fórem com Ell. Fórem Déu. Però ja hem vist que no pot ser, ja que la gràcia es, justament, que només n’hi pot haver un, i Aquest ja hi és. Ell sempre ha estat: sinó, no fóra tant Déu com diu. Fixeu-vos també que, en cas de dubte, no pot consultar a cap més Déu, perquè no. Però com que no dubte, perquè és Déu, doncs tampoc no hi cas. Així doncs, tota qüestió que es pugui plantejar envers Déu, comença i s’acaba en Si Mateix: és que és Deu. ReDéu.

I què em dieu de la creació? No de Déu, que ja hem vist que no va ser creat per cap més Déu. Estic parlant de la creació fonamental del Déu creador: l’Univers. Les preguntes que li hauria de fer, cas de trobar-me’l un dia, se m’apilen per milers a la meva pobre mortal ment limitada de no Déu. Quant va resoldre crear l’Univers? Només n’ha creat un en tota la seva vida infinita. Perquè va tardar tota una setmana, si el podia crear en un tres i no res? I doncs, què feia abans de decidir-se a fer el primer? I després, què va fer després? Un cop creats, després del gran pet –perdó– Diví, com és que va decidir oblidar-se’n de les seves criatures? Com és que va haver de descansar un dia, tot i sent Déu? I després del dia de descans, què? Un altre univers una mica més enllà, amb una altre concepció universal? I doncs, quants universos hi ha? 

Ja veieu que no acabaríem de formular noves preguntes. Jo, si us he de ser franc, crec que a tot creador, li agrada crear contínuament, i no s'entreté a bavejar davant les seves grans troballes o maleir les poc encertades ocurrències que ha tingut en un moment donat. No. Continua endavant a la recerca de noves formes creatives. Si, si, ja sé que parlem d’un Creador molt i molt especial, però, tot i això, no me’l imagino a la bartola o estirat al sofà, mirant la tele i pensant que ja té la feina feta. Jo penso que a cada moment que passa, Déu deu estar pensant i creant un altre univers nou. Infinit com l’anterior, que ha crear fa un instant, però diferent. Sinó, quina fora la gràcia de crear-ne dos d’iguals. A veure, que algú m’ho expliqui! La veritat: jo no m’imagino universos iguals i repetits. Vaja Creador tant poc creatiu seria! Esfèrics uns, doncs, com el nostre. Cúbics, cònics com altres induïbles. O dèlics, o diacodèlics, sigui el que sigui el que això vulgui dir i representi. 

Per altre banda, que ningú no em digui que no pot haver-hi dos mons infinits diferents i veïns, perquè llavors ja no foren infinits. No. Aquest dilema ja fa dies que té resposta en un altre univers infinit: el dels nombres. Tothom sap que entre l’1 i el 2 hi caben infinits nombres. Però, és que entre el 2 i el 3 també. I doncs, on és el problema dels infinits universos infinits que Déu nostre Senyor ha anat creant a cada instant? Una infinitat d’universos infinits que omplen de forma compacta cada infinitèsima part de la infinitat d’infinits que conformen l’univers d’universos que ens envolten. Perquè segur que hi han infinites formes geomètriques desconegudes aquí i no obstant d’us corrent allà. Sigui on sigui aquí i allà. Infinits sistemes infinits a distàncies infinites uns del altres. Omplint de vida i contradicció el no vuit de l’espai sideral.

Déu, pensa i analitza, com no podria ser d’una altra manera, alguns dels desencerts de la creació pensada per Ell Mateix? Per exemple, el sofriment i el dolor de les seves criatures creades? Aleshores és que potser no es tant omnipotent com diu, i tots els sistemes, un cop creats, si li poden escapar –i de fet se li escapen– de les mans? En té de mans, Déu? Es pot dir i té sentit dir que Déu  és voluble: veu, viu, pensa, ordena, analitza, estima, etc.? En altres paraules: fa mai autocrítica? Encara no n’està de fart de ser Déu per tota l’eternitat? Pot afartar-se un Déu de ser-ho? A Déu no li agradaria deixar de ser Déu, per uns dies tan sols, i comprovar en pròpia pell les dificultats de viure com una persona no divina? Ja hi tornem a ser, amb la rècula inacabable de qüestions, preguntes, interrogacions. Després, i d’una vegada per totes, hauríem de donar resposta,  formalment, èticament, filosòficament, a una gran quantitat de preguntes i dubtes metòdics, que els gurus, autoproclamats profetes del Creador, han suscitat, des de sempre, amb els seus críptics i penalitzadors evangelis i alcorans d’us terrenal.

Qui és l’encarregat d’apuntar qui es porta bé o malament a cada moment, per després poder passar comptes? En quins registres consten totes les malifetes humanes d’aquest sistema universal y dels altres? O és que Déu, com que és Déu, té una memòria infinita i se’n recorda de tot, el que està passant i el que ha passat, aquí i allà, pels segles dels segles amén i per insignificant que sigui el que hagi succeït? Potser que com que és Déu, ja disposa des de sempre de potents ordinadors que li faciliten la feina? Com dèiem abans, per això és Déu i pot fer i crear el que vulgui. S’ha posat mai en contacte amb el déu Gates de Microsoft, per contrastar velocitats de transmissió de dades o demanar informació sobre suports digitals t'emmagatzemen? O per poder accedir al núvol de dades, o a sofisticats sistemes encriptats de seguretat? 

Com s’ho fa Déu per identificar i separar les ànimes d’uns amb les dels altres, quan ja el cos no hi és? Si l’ànima és l’esperit que dóna la vida, té ànima un pollastre? Té plomes l’ànima d’un pollastre? O potser no hi ha ànima individual i Déu només crea les condicions de vida generals, desentenent-se després de les criatures? Les responsabilitats davant de Déu són aleshores col·lectives i no pas particulars? És a dir: els humans cap al infern i els plugens cap al cel, sigui quin sigui l’Univers on viuen els plugens habitants de Plug. O també podria ser que el Creador ens hagi dotat d’una ànima popular i així la classificació seria per pobles: els catalans al purgatori; els extremenys al infern, els sioux al cel. Heu obert la caixa de la imaginació i posat a treballar les neurones, per suposar quines lleis d’existència regeixen els altres universos diferents del nostre? Universos finits variada i infinitament reproduïts. O infinits, amb finits habitants d’edat infinita, on no hi ha malaltia ni mort, ni tampoc reproducció. Tampoc treball, ni aire per respirar, ni necessitat de menjar o de dormir o de cardar. Ni de parlar ni d’oir ni d’ensumar. Ni sol ni aigua ni foc ni color. Universos en forma de figa seca, o d’escarola o de teta gallega. Avui mateix, potser el Creador, avorrit com Déu deu estar, ha començat –i acabat– la creació d’un nou conjunt infinit de Sols, en forma de cruasant, que alimentaran part de la nova galàxia infinita número infinit infinit x trenta-dos»

Quan sent aquest discurs, el ca del orador no para de remenar la cua i, malgrat les puces que el martiritzen i la gana que se’l menja, no li falta de res i és feliç: el seu amo donaria la vida per ell. En just retorn, el gos mai no canviaria d’amo. A les nou en punt s’aturen a la font de la cantonada per fer les ablucions matinals. Bé, de fet, el gos s’atura per beure, mentre ell s’alleuja la bufeta, pixant descarat i enfocant una mànega extraordinària cap una senyora que potser anava a missa a la parròquia de la cantonada i que mai no s’ha entretingut a fer-se preguntes estúpides sobre Déu. Quan la dona veu allò que veu, se’l mira escandalitzada, tot agafant embranzida per no ser esquitxada per una deu incessant, de la qual brolla un riu fumejant de vi i cervesa destil·lada. L’home brut del gos brut passarà el dia treballant, tot remenant contenidors plens de brossa, detritus, merda i ferum. Quan es faci fosc, els dos tornaran cap a casa seva. Paga LKXA!