Avui, mentre llegia mig endormiscat, he caigut sense adonar-me’n dins les pàgines fastigoses d’aquell llibre groc i ple de forats, que m’ha engolit completament. Ara, jo, l’Adam Pi, he passat, sense voler, de ser un senzill lector, a formar part del mateix conte que volia llegir. Ves quina bestiesa: m'acabo de convertir en una insignificant lletra P! Una pe que parla i parla pels colzes de coses intranscendents amb les despreocupades lletres veïnes que viuen a les rengleres foradades del llibre colador espantós. Cap de les meves companyes properes es pregunta què hi fa allà, enmig de tires inacabables de lletres, comes, punts, accents i d’altres signes ortogràfics que donen forma i contingut a cada rengle. Ara, jo, l’Adam Pi, sóc només una Pe. On s’és vist això? Un nen transformat en lletra, encara que sigui majúscula. I ara! Quina extravagància! De seguida m’adono que aquesta niciesa que m’omple la nit de basarda és tan sols un somni. Per tant, només cal que em desperti, deixaré de somiar i tot s’esvairà com un record boirós i llunyà.
Vinga, va, som-hi! Deixaré de somiar ara mateix, sortiré de les maleïdes pàgines gastades i tornaré a ser un nen que dorm feliç. L’Adam Pi —ja us ho he dit que sóc jo?— no vol ser un miserable presoner del llibre de vells contes de pàgines grogues i brutes de tants dits tocats sense voler. I quina ximpleria de somni estúpid! Vinga, va, ara mateix en surto!
Però, per on se surt, que no ho recordo? Vaig passant per forats i més forats i allò que semblava molt fàcil, no és sinó un trajecte cap a un infern de pàgines encara més obscures i negres. I brutes. Ajudeu-me!, em sento dir esporuguit, amb una veu que se m’encalla a la gola: m’he quedat mut, maleïda l’hora i per molt que ho intento, cap so no traspassa els meus llavis oberts. És inútil i ningú no vindrà a rescatar-me, entre altres coses perquè és un somni. I els somnis, somnis són.
Sento l’escalfor d’una mà humana que prem el llibre amb força i m’esclafa contra les dures tapes. Que no veus que sóc a dins, imbècil? El guardià del llibre repulsiu camina donant cops de bastó a les parets del gran laberint de passadissos secrets, plens de lleixes plenes de llibres plens de pàgines foradades i plenes de pols. I em porta cap per avall: socors, que estic a punt de caure a terra! Segueix caminant el monstre o, millor dit, fent estranys saltirons perquè no sembla tenir genolls l’home que avança a tort i a dret sense criteri. Sòmines —li dic molt enfadat— que aquí a dins hi ha una persona! Com a mínim! No sembla pas que m’hagi sentit. Potser és que, a més de tolit, és sord l’home fictici d’espantosa pudor a tabac barat i cansalada fumada, l’home que tuf a tifa d’euga vella i llufa de porc senglar. Té, faig un salt i, pam, ja sóc fora! Vaja, no, quina mala sort: he anat a parar sota les tapes d’un altre llibre foradat que també m’ha atrapat com a una rata fastigosa i afamada. Ni temps he tingut per agafar una alenada d’aire fresc.
Aquest llibre, però, almenys és nou i les pàgines tenen l’aroma delicada del gessamí i de la tarongina, de la menta i de la rosa del roser. Si trobés un llapis, escriuria el meu nom en el mateix lloc que ocupo ara: pàgina tretze, renglera tretze, paraula tretze, lletra tretze: una altra P! Aleshores podria escapar-me del somni i tornar al món de les persones que saben el meu nom i m’estimen, sense que el vigilant del llibre de pàgines oloroses s’adonés que hi falta una P. Però pregunto a les noves lletres veïnes i cap d’elles no té un llapis ara mateix! Ni tampoc saben què és un llapis! No, millor, ja sé què faré. És ara que ho veig clar.
Ressegueixo la filera on em trobo i de seguida, només unes passes més enllà, ja he reunit les quatre lletres m, d, a, a del meu nom, que pispo d’amagat de les primeres paraules que trobo, per poder-les posar en ordre i construir adam. Així doncs, allà on abans es podia llegir «... volia les figues madures de l’arbre de la por...», llegim ara: « ... adam volia les figues a ures de l’ rbre de l por... » Ara me n‘adono que em falta una i per formar el Pi i tenir el nom complert, o sigui la clau que m’ha de permetre abandonar el maleït somni alfabètic. Em deslligo per fer una segona incursió i veig que la primera i, que es troba a la paraula veïna que tinc a la meva esquerra, no em serveix perquè, per desgràcia, és una i sense punt i podria resultar sospitosa. O sigui que robo la i de les figues. I ara si, ja ho tinc: « ...adam Pi volia les f gues a dures de l’ rbre de l por... » Sento la veu del vigilant, tinc por que em vegi i faig que m’adormo, esgotat de tanta excursió a les rengleres properes per robar les lletres del meu nom.
El guardià del llibre vigila perquè cap lletra no s’escapi de la posició que ocupa, Això seria un desastre. Per això ara, preocupat, llegeix una i una altra vegada aquesta estranya línia atrofiada, inacabada, inexpressiva. Òrfena de lletres a trossos i amb dues paraules que abans no hi eren. No entén com poden haver fugit la a, l’altra a, la ema, la de, la i. I d’on ha sortit una P majúscula, si totes les majúscules es troben només al principi de cada frase i aquestes estan totes en ordre. No n’hi falta ni una! Com poden les lletres fer-li això, a ell, que tant se les estima? I com més llegeix i rellegeix l’home ortodox, més lletres volen ser lliures i salten de les rengleres i de les pàgines i del llibre davant del seu nas. Tot el terra ple d’una espessa sopa de lletres que es van clavant a la panxa del vell guardià que, sense lletres per llegir, es torna boig com un boig i s’arrossega com un cuc mossegant llibres de paper immaculat, pensant-se que són pastissos d’ou i nata. I li cauen les dents. Totes, i una per una.
El soroll de les dents del gegant, que cauen molt a prop d’on em trobo em desperta de cop i veig el boig desdentegat que busca els culpables de la seva precària condició dental. Tinc por que em trobi, amagat com estic dins el meu cau, però no em reconeix perquè vaig disfressat de lletres innocents. He de sortir, he de sortir del meu malson particular del llibre de la P i amb el tràfec vaig a parar dins d’un sac ple de lletres ferides. Maleïdes lletres i maleïts llibres, pare!
Vull sortir del sac i respirar i riure abans el llibre no em torni a fer presoner de les seves paraules! Però m’adono que no és un sac allà on sóc, sinó més aviat una pàgina gegantina plena de lletres desordenades, grosses, petites, senceres, trencades, vives, mortes. Tot plegat res no té cap ni peus, a menys que totes les lletres atrevides que han trencat l’ordre natural de les coses, intercanviant la seva ubicació obligatòria, hagin estat castigades també a restar presoneres de les pàgines fastigoses d’aquell llibre groc i ple de forats, que m’ha engolit completament. El son em venç i m’adormo dins del somni...
I començo a somiar que podria somiar mil coses abans d'adormir-me:
– Somiar que somio.
– Somiar que sóc forner i que de cada pa que faig, surten dos pans més i dos més i dos més...
– Somiar que sóc una muntanya i els arbres canten per a mi.
– Somiar que el dragó se’m cruspeix mentre Sant Jordi és de vacances.
– Somiar que el llit és una barca i els peixos em llepen els peus
– Somiar que visc al país de les meravelles on la gent riu, viu, s’estima, i no coneix l’enveja, la por ni la foscor.
– Somiar que dormo amb una bruixa que m’agafa amb els seus braços i m’estreny contra els seus pits arrugats i freds i que no puc deixar de mamar-los encara que res no en surti dels seus mugrons erms.
– Somiar que faig la volta al món en globus i, des de dalt veig tots els animals de l’arca de Noé arrenglerats per pujar a bord quan ja comença a ploure amb ganes i el globus, empès pel vendaval, fuig dels confins de la terra.
– Somiar que m'he fet gran de cop i un dia em llevo tot arrugat i amb la pell flàccida, mal als ossos i el cabell blanc. Més gran que els meus pares que ara són més joves que jo.
– Somiar que m’he enamorat de la xiqueta més bella del món i jo no vull enamorar-me de tanta bellesa que m’encega, sinó que voldria una enamorada una mica més lletja i que ningú més que jo tingués ganes de mirar-la.
Somia i somia, ara l’Adam somia que somia que es diu Pau i que és paleta com son pare i camina descalç i sense por per damunt les teulades de cobertes inclinades, barallant-se amb la gaveta, el ciment, les teules, el paletí, la sorra i la plomada. Li agrada l’olor del morter, i fer la barreja, i pintar de calç els murs. I no li tremolen les cames quan ha de pujar a dalt de tot de la bastida més alta, a tocar del ràfec de la teulada. Encara que sigui de nit, com ara, i enmig de la foscor surt un altre cop la bèstia alada: l’ocell malvat que omple les seves nits de frisança i de paüra. Ales de plata i un sol ull immens al mig del cap. La fera el segueix, el persegueix sense descans, s’atansa veloç bategant les ales amb força, i vol picotejar la seva tendra carn amb el bec espantós! En Pau-Adam, perdut enmig d’aquesta batalla desigual, no deixa de rebregar uns llençols plens de por i de pixum.
Tinc el monstre tan a prop, que quasi puc sentir l’alè pudent que surt de la seva boca llardosa i vermella, com la cresta horrorosa que corona sa testa pelada. Ai mare, què serà de mi? Ai mare, què serà de mi! No tinc més sortida que saltar per damunt els terrats de les cases, corre que correràs, sense mirar enrere, fugint embogit i sense direcció. Que alguna ànima caritativa s’adoni que estic en gran perill i em salvi d’una mort segura, sisplau! Sento el meu crit d’auxili que ressona ridícul dins la gran cova i m’arriba incomprensible i en forma d’eco infinit. Tot és en va! En un últim sospir giro la vista i veig l’ocell espantós que ja em té agafat per les urpes i obre la boca per donar-me la bequerada definitiva, aquella que ha de robar-me el cor i llevar-me la vida.
La meva veu surt d’entre llàgrimes dolgudes: adéu món ingrat!; i al dir aquestes paraules màgiques, la teulada s’esfondra sota els meus peus i escapo miraculosament de la quimera assassina. La caiguda en el gran avenc infinit dura una eternitat. Tanco els ulls, em deixo portar. Quin remei! L’aigua del llac soterrani m’engoleix. Se m’omplen els pulmons d’aigua terrosa i em veig arrossegat amb violència cap a un mar d’aigües tèrboles que m’empenyen avall i més avall encara, cap al nucli del remolí de la deu cabalosa.
No puc agafar-me enlloc. Maleïda l’hora, quin ofec! No puc aturar les giragonses de baldufa inerta i autòmat en què m’he convertit. No tinc salvació i no val la pena ni lluitar! Les terres de fang vermell del fons del mar turbulent estan farcides de famèlics peixos gegants amb pits de dona sota la panxa. La cua plena de fosforescències de colors blaugrana, i la boca, en forma de cor, ben farcida de files i files de dents esmolades i ordenades. I un altre cop sona la música encantada que adorm la raó i omple les oïdes de lentes melodies dodecafòniques llegides al revés. Potser els meus ulls s’han quedat a la boca del monstre, perquè em veig des de la llunyania, com si fos només un simple espectador i no pas el mateix protagonista d’aquesta història virulenta. No, no vull anar a parar a la panxa d’un peix, només vull tornar a veure el meu amic Adam i prou.
Quan en Pau, o el seu alter ego, desperta del seu somni fictici, l’Adam riu alleujat quan comprova que encara es troba somiant dins les pàgines plenes de lletres rebels com ell. I aprofita la calidesa que li’n donen de les seves companyes literàries per intentar dormir una estona, encara que du els pantalons pixats de la por que ha passat i tem que alguna de les lletres amigues s’adoni de la seva coquinesa.
Mentrestant, el boig del guardià desdentegat del llibre que fa bona olor crida a tots els guardians de totes les lleixes del laberint superior i els ensinistra per evitar que cap més lletra pugui sortir del seu enclavament. Esvalots de tapes de llibres que són tancats a la força davant la mirada incrèdula de milers de lectors empedreïts, que al seu torn protesten contra l’arbitrarietat de l’autoritat, omplint els pupitres de palmellades que reboten en els sostres convexos de les naus de la llibreria fantàstica.
Panys que es tanquen, escombres que recullen lletres amagades a la foscor de la pols mil·lenària que omple els túnels del laberint superior, corredisses de lletres majúscules de cames més llargues però que són caçades sense contemplacions per experts gladiadors amb xarxes que llencen amb destresa des de qualsevol punt. Ningú no s’atreveix a moure’s del lloc on es troba i tothom fa cara de bona lletra per evitar ser enviat a galeres, encadenat amb lletres d’altres alfabets, farcint fileres presoneres de llibres perduts per culpa de tempestes perfectes.
Ara l’Adam es diu Anna i es rebolca sobre el llit i somia en les maleïdes agulles de la mare costurera. Les agulles que sempre se li claven als peus descalços i als turmells i als genolls i a les mans i els colzes. Té tot el cap farcit d’agulles de cap que li subjecten la cua trenada i, cada vegada que s’hi passa la mà, per veure si ja han marxat, moltes més han arribat per omplir tot el cap de ferro i més ferro. Agulles, agulles, agulles de cap, de cosir, imperdibles, agulles de fer mitja, de monyo, agulles de sac, agulles, agulles de metall, agulles, agulles. I les ovelles del pare que pasturen per prats erms i rocallosos, en comptes de llana, van plenes de ganivets i coltells i duen l’esquena farcida d’agulles que punxen com espines d’un esbarzer sec i vell. I l’Anna que espanta les ovelles a cops de bastó perquè no se li atansin i no li deixin les cames plenes cicatrius. Fora ovelles! Fora!
Ara són les navalles clavades als dits de les mans que centren tota la seva atenció. I les amigues, malvades, que se’n riuen de la seva condició d’animal de ferro que camina ridícul amb quatre potes de metalls platejats. I la mare i el pare i els avis i els germans: tots són ovelles negres, monstres de llana que fan soroll de forquilles que entrexoquen lluents. I les agulles del rellotge del campanar que cauen, una i una altra vegada, sobre el seu cap d’agulla sageta. Una orquestrina planetària de violins nocturns de cordes metàl·liques fetes amb la pell dels seus xais de llauna preferits.
L’Anna ha perdut el senderi i s’ha tornat boja. Quina basarda! Els ulls plens d’agulles que no la deixen veure, ni saber quina hora marca el rellotge sense agulles. Però ara sembla que hi torna a veure. Ha de córrer si vol arribar a temps per salvar els seus amics, presoners a la gàbia del malvat. Camina de pressa, trepitjant exèrcits de formigues i escarabats de llautó. No serà fàcil rescatar-los perquè un hèrcules de tres metres vigila la reixa de la roca, mirant que ningú no se n’escapi.
— Què vols petita? --pregunta el gegant.
— Vinc a buscar els meus amics per anar a jugar amb ells – l’Anna amb la veu tremolosa i suplicant.
— Tinc ordres de no deixar sortir ningú, petita. Ho sento -- amb la veu esquerdada el gegant.
— Si endevines quants anys tinc, marxaré i et deixaré en pau – l’Anna intenta cridar la seva atenció.
— Què t’empatolles, bonica? – el colós intrigat.
— Escolta’m: quan jo vaig néixer, tu tenies l’edat que jo tenia quan tu tenies l’edat que jo tinc ara -- l’Anna, que s’ho inventa.
I el guardià ferotge del cap gros i llargues grenyes es distreu rumiant com fer-ho per trobar l’entrellat del problema impossible. Aleshores l’Anna, llesta, aprofita aquest moment de desconcert per obrir la porta i endur-se els seus amics.
— Ei, ei, atureu-vos, atureu-vos, els presoners no poden sortir i marxar quan vulguin! Per això són presoners i jo els he de guardar!
Però el carceller curt de gambals ha fet tard i l’Anna, ocell màgic, obre les ales protectores on s’hi amaguen els seus amics, encara esporuguits, i emprèn majestuós el vol de la llibertat, per damunt les copes dels arbres d’acer, en direcció a la vall. Però torna a sentir una punxada als ulls i ara sí que s’ha quedat cega del tot, amb l’agulla minutera clavada al bell mig de la testa, com una fletxa maleïda. Ai, quin mal!
— Adam, fill, desperta, Adam, fill, desperta! No, els teus amics Pau i Anna no són aquí amb tu. Adam, fill, dorm i descansa que jo vetllaré per tu tota la nit i cap més monstre no vindrà a torbar els teus somnis.
—Mmmm... gràcies mare, mareta...
Vinga, va, som-hi! Deixaré de somiar ara mateix, sortiré de les maleïdes pàgines gastades i tornaré a ser un nen que dorm feliç. L’Adam Pi —ja us ho he dit que sóc jo?— no vol ser un miserable presoner del llibre de vells contes de pàgines grogues i brutes de tants dits tocats sense voler. I quina ximpleria de somni estúpid! Vinga, va, ara mateix en surto!
Però, per on se surt, que no ho recordo? Vaig passant per forats i més forats i allò que semblava molt fàcil, no és sinó un trajecte cap a un infern de pàgines encara més obscures i negres. I brutes. Ajudeu-me!, em sento dir esporuguit, amb una veu que se m’encalla a la gola: m’he quedat mut, maleïda l’hora i per molt que ho intento, cap so no traspassa els meus llavis oberts. És inútil i ningú no vindrà a rescatar-me, entre altres coses perquè és un somni. I els somnis, somnis són.
Sento l’escalfor d’una mà humana que prem el llibre amb força i m’esclafa contra les dures tapes. Que no veus que sóc a dins, imbècil? El guardià del llibre repulsiu camina donant cops de bastó a les parets del gran laberint de passadissos secrets, plens de lleixes plenes de llibres plens de pàgines foradades i plenes de pols. I em porta cap per avall: socors, que estic a punt de caure a terra! Segueix caminant el monstre o, millor dit, fent estranys saltirons perquè no sembla tenir genolls l’home que avança a tort i a dret sense criteri. Sòmines —li dic molt enfadat— que aquí a dins hi ha una persona! Com a mínim! No sembla pas que m’hagi sentit. Potser és que, a més de tolit, és sord l’home fictici d’espantosa pudor a tabac barat i cansalada fumada, l’home que tuf a tifa d’euga vella i llufa de porc senglar. Té, faig un salt i, pam, ja sóc fora! Vaja, no, quina mala sort: he anat a parar sota les tapes d’un altre llibre foradat que també m’ha atrapat com a una rata fastigosa i afamada. Ni temps he tingut per agafar una alenada d’aire fresc.
Aquest llibre, però, almenys és nou i les pàgines tenen l’aroma delicada del gessamí i de la tarongina, de la menta i de la rosa del roser. Si trobés un llapis, escriuria el meu nom en el mateix lloc que ocupo ara: pàgina tretze, renglera tretze, paraula tretze, lletra tretze: una altra P! Aleshores podria escapar-me del somni i tornar al món de les persones que saben el meu nom i m’estimen, sense que el vigilant del llibre de pàgines oloroses s’adonés que hi falta una P. Però pregunto a les noves lletres veïnes i cap d’elles no té un llapis ara mateix! Ni tampoc saben què és un llapis! No, millor, ja sé què faré. És ara que ho veig clar.
Ressegueixo la filera on em trobo i de seguida, només unes passes més enllà, ja he reunit les quatre lletres m, d, a, a del meu nom, que pispo d’amagat de les primeres paraules que trobo, per poder-les posar en ordre i construir adam. Així doncs, allà on abans es podia llegir «... volia les figues madures de l’arbre de la por...», llegim ara: « ... adam volia les figues a ures de l’ rbre de l por... » Ara me n‘adono que em falta una i per formar el Pi i tenir el nom complert, o sigui la clau que m’ha de permetre abandonar el maleït somni alfabètic. Em deslligo per fer una segona incursió i veig que la primera i, que es troba a la paraula veïna que tinc a la meva esquerra, no em serveix perquè, per desgràcia, és una i sense punt i podria resultar sospitosa. O sigui que robo la i de les figues. I ara si, ja ho tinc: « ...adam Pi volia les f gues a dures de l’ rbre de l por... » Sento la veu del vigilant, tinc por que em vegi i faig que m’adormo, esgotat de tanta excursió a les rengleres properes per robar les lletres del meu nom.
El guardià del llibre vigila perquè cap lletra no s’escapi de la posició que ocupa, Això seria un desastre. Per això ara, preocupat, llegeix una i una altra vegada aquesta estranya línia atrofiada, inacabada, inexpressiva. Òrfena de lletres a trossos i amb dues paraules que abans no hi eren. No entén com poden haver fugit la a, l’altra a, la ema, la de, la i. I d’on ha sortit una P majúscula, si totes les majúscules es troben només al principi de cada frase i aquestes estan totes en ordre. No n’hi falta ni una! Com poden les lletres fer-li això, a ell, que tant se les estima? I com més llegeix i rellegeix l’home ortodox, més lletres volen ser lliures i salten de les rengleres i de les pàgines i del llibre davant del seu nas. Tot el terra ple d’una espessa sopa de lletres que es van clavant a la panxa del vell guardià que, sense lletres per llegir, es torna boig com un boig i s’arrossega com un cuc mossegant llibres de paper immaculat, pensant-se que són pastissos d’ou i nata. I li cauen les dents. Totes, i una per una.
El soroll de les dents del gegant, que cauen molt a prop d’on em trobo em desperta de cop i veig el boig desdentegat que busca els culpables de la seva precària condició dental. Tinc por que em trobi, amagat com estic dins el meu cau, però no em reconeix perquè vaig disfressat de lletres innocents. He de sortir, he de sortir del meu malson particular del llibre de la P i amb el tràfec vaig a parar dins d’un sac ple de lletres ferides. Maleïdes lletres i maleïts llibres, pare!
Vull sortir del sac i respirar i riure abans el llibre no em torni a fer presoner de les seves paraules! Però m’adono que no és un sac allà on sóc, sinó més aviat una pàgina gegantina plena de lletres desordenades, grosses, petites, senceres, trencades, vives, mortes. Tot plegat res no té cap ni peus, a menys que totes les lletres atrevides que han trencat l’ordre natural de les coses, intercanviant la seva ubicació obligatòria, hagin estat castigades també a restar presoneres de les pàgines fastigoses d’aquell llibre groc i ple de forats, que m’ha engolit completament. El son em venç i m’adormo dins del somni...
I començo a somiar que podria somiar mil coses abans d'adormir-me:
– Somiar que somio.
– Somiar que sóc forner i que de cada pa que faig, surten dos pans més i dos més i dos més...
– Somiar que sóc una muntanya i els arbres canten per a mi.
– Somiar que el dragó se’m cruspeix mentre Sant Jordi és de vacances.
– Somiar que el llit és una barca i els peixos em llepen els peus
– Somiar que visc al país de les meravelles on la gent riu, viu, s’estima, i no coneix l’enveja, la por ni la foscor.
– Somiar que dormo amb una bruixa que m’agafa amb els seus braços i m’estreny contra els seus pits arrugats i freds i que no puc deixar de mamar-los encara que res no en surti dels seus mugrons erms.
– Somiar que faig la volta al món en globus i, des de dalt veig tots els animals de l’arca de Noé arrenglerats per pujar a bord quan ja comença a ploure amb ganes i el globus, empès pel vendaval, fuig dels confins de la terra.
– Somiar que m'he fet gran de cop i un dia em llevo tot arrugat i amb la pell flàccida, mal als ossos i el cabell blanc. Més gran que els meus pares que ara són més joves que jo.
– Somiar que m’he enamorat de la xiqueta més bella del món i jo no vull enamorar-me de tanta bellesa que m’encega, sinó que voldria una enamorada una mica més lletja i que ningú més que jo tingués ganes de mirar-la.
Somia i somia, ara l’Adam somia que somia que es diu Pau i que és paleta com son pare i camina descalç i sense por per damunt les teulades de cobertes inclinades, barallant-se amb la gaveta, el ciment, les teules, el paletí, la sorra i la plomada. Li agrada l’olor del morter, i fer la barreja, i pintar de calç els murs. I no li tremolen les cames quan ha de pujar a dalt de tot de la bastida més alta, a tocar del ràfec de la teulada. Encara que sigui de nit, com ara, i enmig de la foscor surt un altre cop la bèstia alada: l’ocell malvat que omple les seves nits de frisança i de paüra. Ales de plata i un sol ull immens al mig del cap. La fera el segueix, el persegueix sense descans, s’atansa veloç bategant les ales amb força, i vol picotejar la seva tendra carn amb el bec espantós! En Pau-Adam, perdut enmig d’aquesta batalla desigual, no deixa de rebregar uns llençols plens de por i de pixum.
Tinc el monstre tan a prop, que quasi puc sentir l’alè pudent que surt de la seva boca llardosa i vermella, com la cresta horrorosa que corona sa testa pelada. Ai mare, què serà de mi? Ai mare, què serà de mi! No tinc més sortida que saltar per damunt els terrats de les cases, corre que correràs, sense mirar enrere, fugint embogit i sense direcció. Que alguna ànima caritativa s’adoni que estic en gran perill i em salvi d’una mort segura, sisplau! Sento el meu crit d’auxili que ressona ridícul dins la gran cova i m’arriba incomprensible i en forma d’eco infinit. Tot és en va! En un últim sospir giro la vista i veig l’ocell espantós que ja em té agafat per les urpes i obre la boca per donar-me la bequerada definitiva, aquella que ha de robar-me el cor i llevar-me la vida.
La meva veu surt d’entre llàgrimes dolgudes: adéu món ingrat!; i al dir aquestes paraules màgiques, la teulada s’esfondra sota els meus peus i escapo miraculosament de la quimera assassina. La caiguda en el gran avenc infinit dura una eternitat. Tanco els ulls, em deixo portar. Quin remei! L’aigua del llac soterrani m’engoleix. Se m’omplen els pulmons d’aigua terrosa i em veig arrossegat amb violència cap a un mar d’aigües tèrboles que m’empenyen avall i més avall encara, cap al nucli del remolí de la deu cabalosa.
No puc agafar-me enlloc. Maleïda l’hora, quin ofec! No puc aturar les giragonses de baldufa inerta i autòmat en què m’he convertit. No tinc salvació i no val la pena ni lluitar! Les terres de fang vermell del fons del mar turbulent estan farcides de famèlics peixos gegants amb pits de dona sota la panxa. La cua plena de fosforescències de colors blaugrana, i la boca, en forma de cor, ben farcida de files i files de dents esmolades i ordenades. I un altre cop sona la música encantada que adorm la raó i omple les oïdes de lentes melodies dodecafòniques llegides al revés. Potser els meus ulls s’han quedat a la boca del monstre, perquè em veig des de la llunyania, com si fos només un simple espectador i no pas el mateix protagonista d’aquesta història virulenta. No, no vull anar a parar a la panxa d’un peix, només vull tornar a veure el meu amic Adam i prou.
Quan en Pau, o el seu alter ego, desperta del seu somni fictici, l’Adam riu alleujat quan comprova que encara es troba somiant dins les pàgines plenes de lletres rebels com ell. I aprofita la calidesa que li’n donen de les seves companyes literàries per intentar dormir una estona, encara que du els pantalons pixats de la por que ha passat i tem que alguna de les lletres amigues s’adoni de la seva coquinesa.
Mentrestant, el boig del guardià desdentegat del llibre que fa bona olor crida a tots els guardians de totes les lleixes del laberint superior i els ensinistra per evitar que cap més lletra pugui sortir del seu enclavament. Esvalots de tapes de llibres que són tancats a la força davant la mirada incrèdula de milers de lectors empedreïts, que al seu torn protesten contra l’arbitrarietat de l’autoritat, omplint els pupitres de palmellades que reboten en els sostres convexos de les naus de la llibreria fantàstica.
Panys que es tanquen, escombres que recullen lletres amagades a la foscor de la pols mil·lenària que omple els túnels del laberint superior, corredisses de lletres majúscules de cames més llargues però que són caçades sense contemplacions per experts gladiadors amb xarxes que llencen amb destresa des de qualsevol punt. Ningú no s’atreveix a moure’s del lloc on es troba i tothom fa cara de bona lletra per evitar ser enviat a galeres, encadenat amb lletres d’altres alfabets, farcint fileres presoneres de llibres perduts per culpa de tempestes perfectes.
Ara l’Adam es diu Anna i es rebolca sobre el llit i somia en les maleïdes agulles de la mare costurera. Les agulles que sempre se li claven als peus descalços i als turmells i als genolls i a les mans i els colzes. Té tot el cap farcit d’agulles de cap que li subjecten la cua trenada i, cada vegada que s’hi passa la mà, per veure si ja han marxat, moltes més han arribat per omplir tot el cap de ferro i més ferro. Agulles, agulles, agulles de cap, de cosir, imperdibles, agulles de fer mitja, de monyo, agulles de sac, agulles, agulles de metall, agulles, agulles. I les ovelles del pare que pasturen per prats erms i rocallosos, en comptes de llana, van plenes de ganivets i coltells i duen l’esquena farcida d’agulles que punxen com espines d’un esbarzer sec i vell. I l’Anna que espanta les ovelles a cops de bastó perquè no se li atansin i no li deixin les cames plenes cicatrius. Fora ovelles! Fora!
Ara són les navalles clavades als dits de les mans que centren tota la seva atenció. I les amigues, malvades, que se’n riuen de la seva condició d’animal de ferro que camina ridícul amb quatre potes de metalls platejats. I la mare i el pare i els avis i els germans: tots són ovelles negres, monstres de llana que fan soroll de forquilles que entrexoquen lluents. I les agulles del rellotge del campanar que cauen, una i una altra vegada, sobre el seu cap d’agulla sageta. Una orquestrina planetària de violins nocturns de cordes metàl·liques fetes amb la pell dels seus xais de llauna preferits.
L’Anna ha perdut el senderi i s’ha tornat boja. Quina basarda! Els ulls plens d’agulles que no la deixen veure, ni saber quina hora marca el rellotge sense agulles. Però ara sembla que hi torna a veure. Ha de córrer si vol arribar a temps per salvar els seus amics, presoners a la gàbia del malvat. Camina de pressa, trepitjant exèrcits de formigues i escarabats de llautó. No serà fàcil rescatar-los perquè un hèrcules de tres metres vigila la reixa de la roca, mirant que ningú no se n’escapi.
— Què vols petita? --pregunta el gegant.
— Vinc a buscar els meus amics per anar a jugar amb ells – l’Anna amb la veu tremolosa i suplicant.
— Tinc ordres de no deixar sortir ningú, petita. Ho sento -- amb la veu esquerdada el gegant.
— Si endevines quants anys tinc, marxaré i et deixaré en pau – l’Anna intenta cridar la seva atenció.
— Què t’empatolles, bonica? – el colós intrigat.
— Escolta’m: quan jo vaig néixer, tu tenies l’edat que jo tenia quan tu tenies l’edat que jo tinc ara -- l’Anna, que s’ho inventa.
I el guardià ferotge del cap gros i llargues grenyes es distreu rumiant com fer-ho per trobar l’entrellat del problema impossible. Aleshores l’Anna, llesta, aprofita aquest moment de desconcert per obrir la porta i endur-se els seus amics.
— Ei, ei, atureu-vos, atureu-vos, els presoners no poden sortir i marxar quan vulguin! Per això són presoners i jo els he de guardar!
Però el carceller curt de gambals ha fet tard i l’Anna, ocell màgic, obre les ales protectores on s’hi amaguen els seus amics, encara esporuguits, i emprèn majestuós el vol de la llibertat, per damunt les copes dels arbres d’acer, en direcció a la vall. Però torna a sentir una punxada als ulls i ara sí que s’ha quedat cega del tot, amb l’agulla minutera clavada al bell mig de la testa, com una fletxa maleïda. Ai, quin mal!
— Adam, fill, desperta, Adam, fill, desperta! No, els teus amics Pau i Anna no són aquí amb tu. Adam, fill, dorm i descansa que jo vetllaré per tu tota la nit i cap més monstre no vindrà a torbar els teus somnis.
—Mmmm... gràcies mare, mareta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada