Gent de la Granada -- 2010

1.- Un lloc de pas

La Granada es troba situada al bell mig de la productiva plana del Penedès, damunt de clàssics encreuaments de camins mil·lenaris, entre els quals cal destacar amb força la Via Augusta. Aquesta important via de comunicació, que avui dia anomenaríem “autopista romana”, comunicava Roma amb Hispània, travessant el sud de l’Europa occidental i que, a grans trets, i malgrat els seus múltiples ramals secundaris i lògiques variacions al llarg dels segles, avui dia podem identificar, en el seu traçat més proper, amb l’actual carretera de Sant Sadurní a Vilafranca. Aquest fet, ha propiciat, històricament, que el nostre poble hagi estat sempre un lloc de pas, d’anades i vingudes de gent diversa. Uns hi arribaven per comerciar i guanyar-se la vida, d’altres per quedar-s'hi a viure. També alguns venien a fer la guerra i endur-se’n els bens, el bestiar i les dones, alhora que feien presoners els homes que havien sortit il·lesos de l’escomesa, per fer-los treballar com a esclaus o bescanviar-los per un rescat.

Ja sabem que, al segle X, sota els auspicis dels Bisbes de Barcelona, va sorgir el naixement documentat de l’enclavament fortificat de la torre Granata, destinat a formar part del bastió defensiu cristià, amb els seus centenars de torres i castells de protecció que servien per fer front, amb certes garanties, als atacs moros de les tropes del califat cordovès d’Al-Andalus.

Però, malgrat la penosa manca de referències històriques escrites, a causa de l’estrany costum de la gent d’aquest país de cremar sempre tots els documents, a ben segur que tot va començar molt abans. Només cal pensar que, l’any 941, les tropes cristianes del bisbe militar Guilarà, conquereixen el fortí de la Granada als sarraïns, prova que, en aquells moments, els moros ja hi vivien.

Però, potser que els primers habitants de Granata fossin del segle III abans de Crist, quan milers de soldats de les legions d’infanteria romanes, comandades pels Escipions, travessen regularment el Penedès per la Via Augusta, direcció vers la capital Tarraco, on resten aquarterades preparant la lluita contra els cartaginesos d’Aníbal Barca al sud i contra els àsturs o els càntabres al nord. Hem de tenir en compte que els romans van agafar-se la conquesta d’Hispània amb calma. En xifres rodones, podem dir que les successives guerres pel control de la península, per part dels romans, van durar no menys de dos-cents anys. Per contra, uns segles després, els musulmans van tardar només cinc anys a ocupar quasi tot el territori i vèncer la poca resistència que presentaren els visigots.) de totes les possessions de la península Ibèrica.

A partir d’aquest moment, vam ser romans durant més de sis-cents anys. No és descabellat pensar que, en aquest llarg període, alguns dels legionaris romans dedicats a tasques de control de la molt important via de comunicació amb Roma, restessin destinats a l’estratègic puig de Granata, de molt bona visibilitat en tots els seus punts cardinals, formant d’aquesta manera un primer nucli estable de població. Sí, d’acord, al poble no hi ha vestigis d’ocupació romana, tal i com succeeix amb altres pobles propers –Olèrdola, Puigdàlber, Can Bas, etc.–, però és lògic que sigui així. Pensem que la torre Granata és un dels enclavaments fortificats més antics de la Via Augusta i per això ha estat sempre un centre estratègic de primer ordre, en permanent disputa: exèrcits cartaginesos, legions romanes, hordes bàrbares del nord, ràtzies sarraïnes del sud, escomeses dels francs o els tropells soferts a mans castellanes comandades pel primer Borbó al 1714. Resumint: la Granada ha estat un indret saquejat i cremat en múltiples ocasions i reconstruït sempre damunt les seves pròpies restes.

De fet, hem de saber que mai no s’ha fet cap mena de treball de recerca arqueològic digne d’aquest nom –ni en el subsòl del castell ni tampoc en la zona formada pel nucli de cases més antigues–, per intentar trobar-hi restes que ens permetessin fixar amb més precisió els orígens de l’enclavament. No sols això, sinó que, fins i tot, l’any 37 del segle passat, en plena guerra civil, uns altres bàrbars d’algun comitè armat amb massa poder i poca cultura, varen decidir que les encara importants restes del nostre castell mil·lenari de la torre Granata fossin derruïdes quasi del tot, per tal d’utilitzar les runes que en varen sortir per empedrar un carrer. Aquesta barbaritat, pròpia de talibans, va servir per carregar-se el testimoni de milers d’habitants de la Granada que, al llarg de molts segles de temps difícils, van deixar-hi la seva vida i la nostra història. Davant de fets com aquest, és lícit indignar-se. I tant que sí!

2. Els moros, el bisbe militar i el mercat del gra

L’activitat diària de la gent comú del primitiu nucli de la Granada, posem pel cas, ara fa mil anys, quan va ser oficialment fundada, es pot emmarcar en uns paràmetres de vida medievals, és a dir, temps molt durs i de pura supervivència. Corren uns anys, en què la vida, sovint, costa poc de perdre. Les condicions de la pròpia existència dels poblats, molt aïllats els uns dels altres, depenia tant dels veïns, que podien ser pacífics o guerrers, com de les ratxes de penúria econòmica amb terribles períodes famèlics en els quals la gent es moria d’inanició. Per acabar-ho d’adobar, les terribles malalties infeccioses ocasionaven moltes baixes, sobretot entre els infants, en una època en què l’esperança de vida mitjana no arribava, ni de bon tros, als trenta anys.

Després de la desfeta de l’imperi romà –any 415 d. C.– van arribar al país els visigots que, convertits al cristianisme, van ocupar amb celeritat els principals centres de poder, aconseguint estabilitzar i posar ordre al difícil entramat social i polític del final de l’imperi romà. Cent cinquanta anys després (al 570), neix Mahoma que declara la guerra santa –Jihad– contra els infidels. Com a conseqüència, cap al 716, ens envaeixen els sarraïns, és a dir els àrabs –coneguts popularment per moros– que en pocs anys i amb la força de la seva fe, conquereixen ràpidament tot el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, Àsia Menor y gran part de la península Ibèrica durant els anys del segle VIII.

En aquesta primera Edat Mitjana, els episodis de violència i l’espoli esdevenen habituals. Just en la primera invasió sarraïna, el castell o torre de La Granada ja cau en mans dels sarraïns. I així va seguir durant dos-cents anys més, que de seguida està dit. Fins i tot, és possible que el propi castell fos construït pels mateixos sarraïns, damunt de les suposades restes romanes encara per descobrir. Són temps foscos i vehements, en una Catalunya en formació, on els territoris del Principat acabaran aglutinats a l’entorn de les dinasties dels comtes de Barcelona.

Com ja s’ha dit, l’any 941, les tropes del bisbe Guilarà, conquereixen l’enclavament de la torre Granata, foragiten el moro, tallen el cap dels ferits que quedaven –típic final de batalla a l’Edat Mitjana –, i pels drets de conquesta, es crea un nou assentament amb colons cristians, que passen a dependre del bisbat de Barcelona. En aquesta mateixa època, Sunyer I, fill de Guifré el Pilós, últim comte de Barcelona nomenat directament pels reis francs, ordena construir el castell d’Olèrdola. Hem de tenir present que Guifré el Pilós va deixar els comtats als seus fills, proclamant “de facto” la independència dels territoris catalans de la Marca Hispànica, gènesi del futur regne independent d’Aragó –Aragó, València, Catalunya i Balears– assolida plenament pel rei Jaume I al 1258.

En aquests anys, la Marca Hispànica dels francs s’estabilitza, potser amb una frontera delimitada per l’eix Sitges – Olèrdola – Castellví de la Marca – Font-rubí, encara que amb episodis de molta violència marcats sobretot per les ràtzies terribles d’AlMansor sobre Barcelona, a finals del X, i les posteriors del seu fill Abd al-Malik, sobre Manresa, on, els que queden vius, són fets de presoners i seran venuts com esclaus. Al segle X, el poder musulmà del califat esdevé incontestable i la ciutat de Cordova, amb molta probabilitat, és la més gran del món conegut, amb potser mig milió d’habitants.

Algunes de les planes dels pobles del Penedès cristià ja eren conreades i, per tant, s’hi podien veure alguns camps sembrats de civada, ordi i blat. També segurament ceps, garrofers i oliveres. Tots aquests productes, bàsics del camp, eren venuts als propis veïns sarraïns o potser bescanviats per sedes luxoses arribades de la Xina i per espècies exòtiques de les valls de Mesopotàmia. És lògic que, en els decennis de treva i relativa calma, i malgrat l’ambient hostil habitual en zones frontereres, sorgissin intercanvis comercials, amistats i relacions sinceres i duradores entre persones i institucions d’ambdues cultures.

En aquest escenari i, durant uns tres-cents anys, es va anar desenvolupant el famós mercat de la Granada, el més antic del Penedès. El comerç d’aquesta fira comarcal, que reportava importants beneficis al bisbe de torn, era molt important, fins al punt que les transaccions de gra fetes al mercat, situat al carrer de baix de la Granada, van donar nom a la mesura oficial de l’època per comerciar en la compravenda de gra en els dominis dels comtes de Barcelona a la comarca. Així consta en documents de l’època que parlen de determinades quantitats de gra –sesters de blat– segons “mesures de la Granada”. És més que evident, doncs, l’esperit emprenedor i negociant d’aquells avantpassats nostres. És possible, fins i tot, que el nom del poble sorgís, originàriament, de la relació del poble amb el gra i no amb les magranes. Que un dia, algun capitost confegís un escut amb la magrana (granada en castellà) podria explicar la controvèrsia. Però això no invalida ni contradiu, de cap manera, la hipòtesi del gra. En llatí, “granata” significa plena de gra, fèrtil.

A principis del segle XII, les forces cristianes, comandades per Ramón Berenguer III, conquisten Tarragona. Aleshores els habitants d’Olèrdola decideixen baixar a la plana i fundar el primer nucli de població del que serà després Vilafranca. Està demostrat que, en aquesta època, el mercat de la Granada compartia comerç amb les fires que se celebraven a Vilafranca. Es donà la circumstància que la Granada depenia del Bisbat de Barcelona i, en canvi, Vilafranca, dels comtes de Barcelona, és a dir del rei. En pocs anys, la força dels reis catalans va predominar davant el poder sempre important de l’Església i aquest fet va ser decisiu perquè la Granada entrés en declivi, afavorint la primacia de Vilafranca com a primera vila del Penedès. S’ha de conèixer que, ja al 1218, el rei Jaume I va celebrar corts a Vilafranca.

És en aquesta època de màxima influència vil·lafranquina dins el comtat de Barcelona, què la figura del dominic Ramon de Penyafort (1180-1275), autor d’un manual pràctic d’inquisidors, es guanya la seva fama d’home dur i d’un caràcter ple de clarobscurs. El 1231, el rei Jaume I, a proposta del de Penyafort, crea el primer tribunal de la Santa Inquisició dins la corona d’Aragó. Els mètodes de tortura –descrits al manual– eren tant espantosos que, en general, els inculpats acabaven per admetre tots els càrrecs contra seu, tot i sabent que, si ho feien, moririen cremats a la plaça pública. Quatre-cents anys més tard, li arribaria la santedat.

El 1285, el rei Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d’Aragó i Sicília, moria al seu palau de Vilafranca (avui Museu del Vi). Vint anys després, al 1304, Vilafranca, que ja era tota una senyora Vila, amb palaus, veguers i notaris del rei, rep la denominació de capital de la Vegueria del Penedès, amb 54 pobles sota la seva administració. No és fins el 1936 que el Parlament de Catalunya parteix la comarca en tres: Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf.

3. Vassallatge i estancament

La permanent crisi econòmica d’aquesta època medieval, es veu agreujada, any rere any, pels impostos que s’han de pagar per vassallatge. En el cas de la Granada, a l’Església. A més a més, s’havia de pagar el delme, o sigui la dècima part del valor de les collites, les primícies, que beneficien directament el senyor rector, i la dècima, que servia per sufragar les despeses ocasionades per les croades del segle XIII.

Tot i així, en general augmenta l’esperança de vida dels pobladors de la comarca i s’enceten llargs períodes d’una relativa prosperitat. Hem de dir, però, que en aquest període final de l’edat mitjana i primers temps de l’hegemonia espanyola a tot el món, el nombre d’habitants de la Granada s’estanca i el creixement econòmic del poble s’encalla.

No tenim xifres econòmiques fiables que avalin l’impacte i la davallada econòmica important que va suposar la pèrdua del mercat. Pel que fa a la demografia tenim que, a mitjan segle XIV, hi ha uns 150 habitants; tres-cents anys més tard, al final de la guerra dels Segadors, en ple segle XVII, trobem al terme de la Granada el mateix nombre: 150 persones. Es fa difícil fer un seguiment d’aquestes xifres, ja que al principi de la guerra civil, grups de facinerosos varen destruir bona part dels fiables arxius parroquials, on constaven aquestes dades, any per any. Aquests lamentables fets limiten molt la nostra capacitat d’estudiar, amb xifres contrastades, l’evolució de la població de la Granada. De fet, però, podem advertir aquest mateix fenomen demogràfic a gairebé tot el Penedès. Sense anar més lluny, a Vilafranca, a mitjan del XIV, tenim uns 3000 habitants. La mateixa xifra que tres-cents anys després.

La davallada política, econòmica i social dels territoris catalans durant el període comprés entre mitjan del segle XV i principis del segle XVIII, coincideix amb el descobriment d’Amèrica i l’hegemonia castellana a tot el món. Com se sap, i en línies generals, els territoris de l’antic regne d’Aragó no va ser convidats a participar en les empreses del “Nuevo Mundo”. També en aquesta època, els turcs dominen el Mediterrani i el comerç per mar va quedar molt afectat. Un altre factor de la davallada demogràfica són les epidèmies que regularment assolen Europa. Per exemple, a la pesta declarada al 1348 hi va morir entre un terç i la meitat de la població de Catalunya. Tampoc hem d’oblidar que l'edat moderna de Catalunya és una època molt convulsa, caracteritzada per les contínues lluites i aixecaments contra el poder reial: Guerra civil catalana (1462-1472), Segona revolta de remença (1485-1486), Revolta de les Germanies (1519-1523), Guerra dels Segadors (1640-1652) i finalment la Guerra de Successió (1700-1714). Durant el final d'aquest període es produí la fragmentació del país i la anul·lació dels drets col·lectius dels catalans.

4. L’espectacular herència del pobres

Si ens preguntem què fan, en temps de pau, els habitants de la Granada en aquestes èpoques remotes, es fàcil respondre: fan el que sempre tothom ha fet des de temps immemorials, treballar dur per subsistir i mirar de deixar als seus fills unes condicions de vida millors que les que ells han hagut de suportar.

El gra i el bestiar continuen sent els productes de referència bàsics per a l’alimentació. També, és clar, tots aquells productes de taula que han constituït, des de sempre, allò que ara anomenem dieta mediterrània. Aus de corral, bens i porcs. Ametlles, i avellanes. Panses i figues, nous i olives. ¿Podríem dir, salvant totes les distàncies (que són moltes), que més o menys com ara? No, de cap manera. No, perquè tota una sèrie de productes, que són ara de consum habitual, no arriben a les llars catalanes fins ben entrat el segle XV i ho fan com a conseqüència del descobriment d’Amèrica. Patates, mongetes, tomàquets, pebrots, carabasses, blat de moro, vainilla, cafè, te, cacau (xocolata), sucre de canya, tabac, són productes que arriben de l’altre costat de l’Atlàntic i passen, en poc temps, a ser articles de consum massiu i popular. També arriba la sífilis, que ocasiona, en molt pocs anys, una vertadera mortaldat. Reis, emperadors, militars, bisbes i camperols cauen com a mosques. No podia ser d’altre manera: l’ofici més vell del món.

Les zones boscoses, molt extenses a tota l’àrea del Penedès en aquella època, sobrepassen de llarg la superfície de conreu. Les poques planes sense arbres i amb bona terra cultivable són propietat del senyor feudal o bé dels seus representants legals al poble (castlans, capellans, etc.). Els pagesos de remença treballen aquestes finques, ajudats per famílies de servents molt pobres que conviuen amb els animals, a l’estable, i en règim de semi-esclavitud. Molta gent sense recursos sobreviu gràcies a l’aprofitament i conreu dels costers pedregosos de difícil accés que, amb el pas dels segles, són transformats, amb no poc esforç, en petites feixes limitades per marges de pedra, que encara avui dia podem veure, per desenes de milers, als vessants muntanyencs de les nostres comarques. L’espectacular herència dels pobres.

En alguns pobles, els pins i roures (rovira ve de roure: la Rovira Roja) arribaven pràcticament als afores de les cases. La neteja d’aquests boscos permetia l’abastament de llenya, fonamental per a la bona marxa de les llars de les cases. El transport de troncs amb mules o matxos ocupava bona part del temps disponible. La llenya crema molt de presa i els boscos cada vegada són més allunyats i plens de perill. En aquest període medieval el llop és un animal endèmic dels boscos de tota la península i, famèlic, resulta perillós. S’ha d’anar amb compte en temps de llops. Algunes de les rondalles i contes que ens arriben de temps immemorials, parlen de boscos llòbrecs plens de llops i de por. Qui canta, els seus mals espanta! I també algun nom de poble que perdura: per exemple Viladellops.

Una altra preocupació ancestral: l’aigua. Vital per a la supervivència. Com ara. Moltes guerres i escaramusses sorgien de la necessitat de tenir un abastament regular d’aigua. Intramurs de les fortificacions, l’aigua de pluja era recollida i gestionada amb molta cura perquè no es malmetés i deixés el castells sense possibilitats de resistència.

Trobar pastura fresca per a les ovelles i alimentar les aus de corral. Elaborar formatges. Matar el porc i salar-lo. La proximitat del mar també era important, ja que a la Granada, que es troba només a cinc o sis hores, amb carro, de la costa, sempre s’ha menjat peix fresc, encara que, com se sap, el peix salat es consumia a tot arreu i formava part de la dieta habitual de quasi tots els pobles.

Qui tenia un cavall, una mula, una somera, un bou, era ric. Recollir bogues, espart, vímet, cànem i canyes, permetia fer cabassos, coves, cordes, catifes, falsos sostres, etc. Moltes de les plantes que creixen a tocar de l’aigua dels rierols són comestibles i també formen part de la dieta dels granadins de l’època. A banda de la recollida d’aigües i l’abeurament de les bèsties de càrrega, l’activitat vora les rieres i pèlags estava doncs assegurada. La majoria dels oficis artesans que s’exercien dins de cada poble, avui s’han perdut. Els casaments de les fadrines eren pactats d’antuvi pels pares dels contraents fins fa ben poc. A les famílies adinerades això succeïa fins ben entrat el segle XX.

Als pobles no era possible amistançar-se per lliure, sense córrer seriós perill d’acabar a la presó i evidentment ser excomunicat per la Santa Mare Església. En general, els costums populars i la vida social estaven fortament controlats pels estaments religiosos amb la seva permanent presència en els centres de poder polític. Era normal que per viatjar fora de la comarca, pel motiu que fos, fes falta un permís de l’autoritat competent: el conegut salconduit. La gent anava amb tartana i carro, des de la Granada, a les festes majors i aplecs festius dels pobles més propers, i viceversa. Aquestes festes populars servien per establir els primers contactes entre els joves. Per a les xicotes i els bordegassos, la festa, i sobretot el ball, eren una coartada perfecta per fer noves amistats, i segur que també per intentar alguna aproximació física. A les festes majors es lligava molt i s’encetaven moltes relacions duradores. Encara avui dia, segur que un percentatge important de les parelles del poble amb més de cinquanta anys, es van conèixer a una festa major.

A grans trets, podríem dir que, si reconstruíssim el genoma d’un individu poblador arquetípic de la Granada que reunís, en una sola persona, les característiques de tots els seus avantpassats seculars (algun dia podrem fer-ho, sens dubte), sortiria un espècimen treballador, amant de la seva terra, malfiat, però alhora dialogant i comprensiu envers idees que no són les seves. En definitiva, tindríem una persona que, al llarg de la història, les ha vistes de tots colors i que ha hagut d’entendre’s, per les bones o per les males, als nouvinguts arribats amb llengües i costums estranys de totes les latituds. Res de nou.

5. Temps moderns: de trens i cooperatives

Fem ara un salt en el temps i parlem només dels dos-cents últims anys de la història del poble, dels quals sí que es guarda nombrosa documentació, encara que no tota.

Al 1808, les tropes de Napoleó, entren al principat i alguns habitants del poble moren en escaramusses davant l’invasor francès. No és clar, però, que el gruix de les tropes franceses passessin per La Granada, ja que només uns anys abans, al 1802, s’havia obert al trànsit la nova carretera a Barcelona per l’Ordal –la carretera a Barcelona per la costa es molt més posterior i no s’inaugura fins al 1879–.

A l‘any 1819, segons el cens del comte de Floridablanca, ministre de Carles II, tenim la xifra de 392 habitants a tot el municipi. Malgrat els innegables avenços, costa deixar enrere el XVIII, i el clima social i polític del XIX continua sent convuls a tot l’estat i també a Europa. A Catalunya i a la Granada també. A mitjan segle, per exemple, trobem documentats, a la Granada, greus incidents motivats per les guerres carlistes.

Tot i aquest advers clima polític, en aquest període, que va des del 1800 fins a els nostres dies, s’esdevenen dos fets cabdals que canviaran radicalment la fesomia de la Granada i sacsejaran la societat local, donant el tret de sortida cap a la Granada moderna que tots coneixem avui. Parlem de l’arribada del tren al poble i la creació del Sindicat Agrícola.

Dalt el tren, anem tots dalt el tren...

En primer lloc, l’any 1865, només disset anys després de la posta en marxa al 1848 de la famosa primera línia de tren espanyola, Barcelona–Mataró, s’inaugura el tram de ferrocarril comprès entre Barcelona i Tarragona, amb parada i estació nova de trinca a la Granada. La línia, que s’anomenava M.Z.A –Compañia de ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante–, era propietat de l’home més ric de l’Espanya de l’època, el malagueny marquès de Salamanca . Al 1941 va ser nacionalitzada per Franco i batejada Renfe.

Aquest fet no solament obria de bat a bat les portes als mercats espanyols i europeus sinó que significava col·locar en primera línia el poble de la Granada a nivell de tot l’estat, amb tots els aspectes positius i avantatges que va comportar: facilitat d’accés a les capitals de comarca i de província, establiment de negocis al poble, possibilitat de transport immediat de mercaderies a tot arreu, etc.

L’accés per ferrocarril a Europa va ser una fita molt important, sobretot tenint en compte que, en aquella època, les infraestructures de transport per carretera, tant de persones com de mercaderies, eren molt i molt pobres i escasses, per no dir pràcticament inexistents. Només hem de pensar que encara falten més de cinquanta anys per veure l’arribada dels primers cotxes a casa nostra. I cent anys més per fer del cotxe el modern estri de transport que avui tots coneixem.

En aquesta època trobem una Europa en plena revolució industrial, dedicada a donar per acabat l’antic règim i assentar les bases de les grans transformacions socials i econòmiques que arriben fins als nostres dies. Així, per exemple, podem veure com a finals del XIX tenim a la Granada una pròspera indústria en el sector dels boters que ocupa, pel cap baix, una cinquantena d’artesans que fabriquen milers de bótes, bocois i carretells, que surten de l’estació del tren en direcció a Espanya i també a tota Europa. Durant la primera guerra mundial, aquesta xifra de gent del poble ocupada treballant de boters, encara es va incrementar. A la Granada hi havia, en proporció, molts més boters que a Vilafranca.

És de suposar que les bótes del Penedès tenien molta fama arreu d’Europa; si no el negoci de la boteria no hauria estat tan reeixit com per arribar a ocupar un sector de població tan nombrós.

També hem de dir que, en el decurs de la tercera guerra carlina, al 1874, l’estació de tren de la Granada, que era pràcticament nova, fou cremada i destruïda pels revoltosos. Fet insòlit si pensem que, a Vilafranca i des de feia més de 100 anys, hi havia aquarterat tot un regiment d’infanteria amb més de mil soldats governamentals. Més tard l’estació es tornà a construir, aquest cop més gran i amb l’aspecte, més o menys, que ofereix avui dia.

En relació amb la importància del pas del tren per la Granada, no hi ha cap dubte que el seu impacte encara va ser més fort en l’aspecte social que en l’econòmic. En efecte: l’entrada en servei d’una línia de tren que, d’una banda, arribava fins a Barcelona, i de l’altra, a Tarragona, fa que augmentin de forma notable els intercanvis de persones entre municipis fins aleshores llunyans o, si més no, bastant mal comunicats. La gent viatja amb molta més freqüència a la capital de Catalunya i, per descomptat, a Vilafranca i Sant Sadurní, sobretot i en els primers temps, per negocis. Després comencen a haver-hi viatges de tipus familiar, de lleure, etc. Aquest procés d’intercanvi generarà, en el temps, modificacions destacades en els hàbits i costums de la gent de la Granada, en el sentit de facilitar l’accés a tot un món cultural i social d’àmbit urbà i, per tant, més obert i menys tradicional.

També molta gent del poble va trobar feina a la mateixa capital de Catalunya. Fins i tot, el trajecte La Granada - Barcelona - La Granada esdevenia habitual. Per primera vegada es començava a intuir que el desenvolupament industrial i el comerç massiu potser un dia desplaçarien l’agricultura com a principal mitjà de vida del Penedès. Innovació, modernitat i valor afegit: tot això va significar el tren a la Granada. Pensem que, abans del tren, una persona que prengués un servei de transport de tracció animal (tartana, diligència, etc.) podia tardar, en temps de pau, un dia sencer o més per anar només a Barcelona. Anar amb carro o ruc a Vilafranca prenia més una hora i mitja de temps. Les carreteres eren plenes de gent que es desplaçava, com sempre, a peu.

Qui dubta que el tren va significar, en aquells moments, un factor determinant per facilitar la transició dels granadencs cap a l’era moderna?

Cooperativa i creació de riquesa

L’altre fet remarcable és la constitució, al 1920, del Celler Cooperatiu, és a dir del Sindicat. Aquesta nova associació professional coneguda, en primera instància, com a “Sindicato Agrícola i Caja Rural”, va significar en el seu moment tot un repte que va permetre, per primera vegada, aglutinar els interessos de la pagesia que, en decurs de les successives desamortitzacions del XIX, havia tingut accés a la propietat d’una part de les terres que abans havien estat de l’Església. Recordem que el 1891 es van haver d’arrancar totes les vinyes de la comarca a causa de la plaga de la fil·loxera i els vells propietaris van pactar nous contractes de rabassa morta que donaven als parcers i rabassaires garanties sobre els béns produïts. Tot aquest procés va portar a una millora en el rendiment de les terres cultivades i en alguns casos, fins i tot, a la propietat mateixa de les terres conreades. Els bons resultats d’aquesta petita gran revolució en la gestió de les vinyes i l’elaboració del vi, conseqüència de la creació del sindicat, es pot explicar tant per la renovació de la maquinària necessària per conrear les vinyes, com, sobretot, pels nous procediments del premsat i de l’elaboració del vi, seguint pautes higièniques més modernes i noves tècniques de fermentació del most..

Aquella decisió presa l’any vint per uns quants propietaris, que fins i tot van arriscar el seu propi patrimoni personal en funció del bé comú, va donar molt aviat els seus fruits i va permetre donar sortida al sector econòmic més important del poble de la Granada. Malgrat les importants i necessàries reformes del Sindicat realitzades al llarg dels anys, encara podem gaudir avui de moltes de les instal·lacions originals. Potser algun dia un economista sorgit d’entre els besnéts d’aquells pioners analitzarà i posarà xifres a l’extraordinari impacte econòmic i de benestar social que ha representat, en tots aquests anys –aviat un segle–, la creació del Sindicat i proposarà, espero, un homenatge pòstum als fundadors i capdavanters pel seu altruisme i la seva visió de futur.

6. Amunt i avall

Certs períodes del segle XX han estat, des de tots els punts de vista, un desastre polític i social, sobretot per la hegemonia de la barbàrie enfront de les idees i el diàleg. Almenys pel que fa al cop militar i posterior l’enfrontament civil de 1936, que tantes vides va malmetre entre tots els contendents. Hem de pensar que tot plegat va ser massa fort i salvatge perquè molta gent que ho va patir en pròpia pell, es negui, encara ara, a passar pàgina per sempre. Les generacions que, per sort, no ho vam viure, només podem dir amb contundència: mai més. A la Granada també: mai més.

A partir dels anys seixanta i malgrat l’ominós règim franquista, l’economia va anar desenrotllant-se. A les zones amb més empenta es crea encara més riquesa i es comencen a bastir els fonaments de l’era industrial que ara vivim en plenitud. Aquest fet va encetar tota una etapa d’emigració de treballadors a la recerca de millors oportunitats. Així doncs, des de les pobres terres del sud cap a les grans ciutats industrials del nord i cap a la capital de l’estat. Milions de persones carregades de maletes, amunt i avall. Emigracions i immigracions omplien i buidaven els pobles. Perquè és en aquests anys seixanta en què coincideixen ambdós fets alhora. Per una banda moltes famílies originàries de Múrcia, Extremadura o Andalusia arriben a la Granada per quedar-s’hi per sempre. A la vegada, molts dels habitants del poble es veuen obligats a deixar-lo i emigrar al cinturó industrial de Barcelona o a la mateixa capital, per estudiar o buscar-se la vida i treballar en sectors industrials o de serveis, més qualificats que els que hi havia en aquells moments a la comarca. La paraula emigrar pot semblar, avui dia, massa forta per expressar el fet que moltes persones (com qui això subscriu) deixessin de viure a la Granada per establir-se a cinquanta quilòmetres de distància. Però el fet és que molts vam quedar-nos a Barcelona, formant part de l’extensa nòmina de granadencs que vàrem haver marxar del poble per motius laborals.

Per sort, quaranta anys després, tot aquest estat de coses ha canviat cap a millor. En general, la xarxa de comunicacions per carretera, amb la construcció de noves autopistes, ha millorat bastant, malgrat les cròniques mancances, i, com a conseqüència, s’ha generalitzat l’ús de l’automòbil privat. Aquest fet ha tornat a atansar els pobles de Catalunya, perquè, encara que la distància sigui sempre la mateixa, el temps per arribar-hi és menor. També les noves tecnologies poden permetre, en alguns casos, treballar des de casa. En un futur proper s’estendrà aquesta possibilitat laboral, evitant molts desplaçaments per motius de feina. À més a més, també comença a haver-hi gent jove de Barcelona que pren l’opció d’establir-se a la Granada a fi de millorar la seva qualitat de vida i poder accedir a la compra d’una casa o un pis. A Barcelona, per a la gent jove és impensable a causa de l’abús de preus del sector immobiliari de la capital. L’actualització i modernització de les instal·lacions del tren i les unitats de transport ferroviari pot tenir una influència decisiva en aquests aspectes que comentem.

En aquests últims anys, la Granada està creixent molt. Gent d’aquí i gent d’allà. És possible que en pocs anys doblem el nombre d’habitants, en relació al 2000. Potser a la Granada, per diverses circumstàncies, el fenomen immigratori té menys incidència que a d’altres pobles de la comarca. De tota manera, es indubtable que l’arribada de tota aquesta munió de persones, formades en cultures i llengües molt diferents a la nostra, exigirà a tothom molts esforços per tal d’intentar integrar-los en la nostra manera de ser i veure el món. De fet, cal dir que, en general, la població autòctona està fent –qui ho dubta?– un esforç considerable per entendre i respectar les noves cultures i el seu tarannà. Hem de suposar també que, quan els nouvinguts portin aquí uns quants anys, també veuran la necessitat de participar en la vida política del poble i faran seus els avantatges d’un sistema democràtic, on les lleis no son divines, i les creences religioses, per aquells que en tinguin, es desenvolupen (haurien de fer-ho) en un àmbit personal i privat.

7. Demà

Si fem un esforç per veure com aniran les coses en el futur, fracassarem. Segur. Tot i això, es poden enunciar quatre idees sense por d’errar massa el diagnòstic. En primer lloc, la pròpia ubicació de la Granada, a menys de cinquanta quilòmetres de Barcelona, fa que, es vulgui o no, estem implicats en tot un procés de transformació social i econòmica, que està convertint el poble, a marxes forçades, en una part de l’àrea metropolitana de la capital, amb els avantatges i inconvenients que aquesta proximitat comportarà.

Profit que en traurem: augment de les oportunitats laborals i increment del nivell de vida econòmic. Millora de tots els equipaments sanitaris, culturals, socials, etc., que, en tota l’àrea d’influència d’una gran metròpoli són molts i de gran qualitat. Dit això, també patirem tota la problemàtica inherent a les grans àrees de servei de la capital. És a dir, pèrdua d’identitat, perill de convertir-se en una ciutat dormitori sense cap mena de vida social, construcció de grans infraestructures de servei –TGV, naus logístiques quilomètriques, autovies de circumval·lació i qui sap si aeroports propers– amb la consegüent pèrdua de territori verd i davallada de la qualitat mediambiental.

¿Val la pena, tot això? ¿Podem fer-hi alguna cosa els habitants actuals per aturar la bèstia del desenvolupament incontrolat i, per tant, insostenible? Son moltes ja les veus, sobretot dels joves, que s’estan aixecant per tot aquest estat de coses, que no han fet res més que començar i que es poden resumir dient: no, no tot s’hi val i sí, si val la pena implicar-s'hi políticament per defensar que el creixement econòmic no es pot fer a qualsevol preu i que les persones i el medi natural han de prevaler sobre els béns de consum i els equipaments.

Sempre hem estat contents del veïnatge amb Vilafranca i també de la proximitat de la capital de Catalunya, però és possible que un dia, no massa llunyà, veiem, a desgrat, que estem pagant un preu massa alt per deixar de ser de poble i convertir-nos, tal com diria Josep Pla, en tot uns senyors de Barcelona.

La perla del Carib. Estiu 2008

D1. Un 737 fins a Madrid. Després, Airbus 320 (45 files de 8 persones) amb majoria d’hispans, fins a l’Havana. Incidències del vol: un passatger em fot el cafè pel damunt (sorry) i més tard una hostessa també em dona una taronjada amb el vas de plàstic foradat. Total: una camisa tacada i uns pantalons llardosos donen una alegria al cuerpo que paqué te voy a contar. Arribem a l’aeroport José Martí cap a les 7:30. Hem estat volant unes 10 hores, però aquí són 6 hores menys que a Barcelona. Com que l’avió i el planeta giren en la mateixa direcció, sembla que el vol duri només quatre hores. (Curiositat inútil: el dia que els avions cap a l’oest corrin una mica més que ara i vagin a la mateixa velocitat que la terra quan gira, podrem arribar a la mateixa hora en que sortim). Ja m’està afectant el jet-lag. Una sensual veu femenina ens informa pel sistema de megafonia de l’aeroport que tenim que dirigir-nos a la “zona meridional de las instalaciones aeroportuarias”(sic). Allà, una policia morenita, amb una gorra de plat massa gran i una camisa blanca massa petita, revisa minuciosament el meu passaport i el visat, i diu amb un gran somriure gens oficial: “Así que Casanova, eh?. Bienvenido a Cuba señol Casanova?” Prem un botó i traspasso el llindar del paradís. Si totes les policies són com aquesta, la revolució castrista té els dies comptats. El hall del recinte està ple de gent que du cartrons amb noms escrits: Mr. Henry, Sra. Montalves, Sr.Francisco y Sra. L’aeroport és realment molt petit i de seguida trobem el nostre amic sitgetà Jose Luis Muñoz, Pepe para los amigos. El veig molt animat i pugem cap el bar del primer pis on, al mig d’un soroll i alegria difícil de descriure ens presenta els seus acompanyants: el metge cubà Luis Candales i el milionari sitgetà, arrelat a Cuba, José Maria Solà, conegut amb el sobrenom de Pijo. S’estan prenent un mojito. Potser no és el primer del dia. Ni el segon. Segur que no. Una orquestrina de 5 o 6 morenitos ronda les taules del bar gemegant una cumbia a canvi d’algun dòlar. Set persones, vuit maletes, dos carros i, per acompanyar-nos a la casa dels nostres amfitrions, a les afores de La Habana a la cinquena avinguda, al barri de Jaimanitas. Pepe ens presenta Roberto Plouz, alies Coco, la seva dona Raquel i la iaia. Semblen molt simpàtics. Una dutxa refrescant i ja ens tenen preparats uns altres mojitos per fer entrar la gana, diuen. A mi em feia falta una mica d’alcohol. El sopar es realment esplèndid i l’acollida molt càlida. No podíem demanar més. Frijoles, peix a la planxa, costelles de porc, arròs, amanida, vi, etc. Diu el metge que la República de Cuba li paga 24 $ al mes pels seus serveis com a internista en un hospital de l’Estat: tot és de l’Estat. Tot i els pocs diners que diu que guanya, la dona i la filla van bastant enjoiades amb cadenes i braçalets d’or. Tothom fa trapicheos per poder subsistir. No ens explica quins són els seus. Durant el sopar es parla, evidentment, de política i la conversa gira entorn de les poques possibilitats que té el Dr. Candales de fotre el camp de Cuba per sempre més. No el deixen anar a cap congrés a l’estranger perquè el partit comunista tem (sàviament) que no torni. L’habitació on dormim es poc acollidora i bastant incòmoda. Fot una calor de jutjat de guàrdia (35º?) i l’aparell d’aire condicionat fa un soroll de mil dimonis. Millor en off. Els galls canten tota la nit i no com al Penedès que just comencen quan surt el sol! M’he de donar una dutxa freda cap a les tres, cosa que em permet dormir una estona.

D2. Primer dia a l’Havana. Anem amb el Pepe a veure un amic seu que treballa a Cubacar, per veure de llogar un cotxe. No hi ha cotxes fins d’aquí dos dies. Valorem la possibilitat de que el nen d’en Coco ens faci de xofer durant uns dies. La veritat es que es molt pesat i no té res interessant a explicar. Seria pitjor. A part que té un Lada molt i molt vell, sorollós, sense panys a les portes. Descartat. Dinem a l’Havana Vella en un lloc interessant i fresc: restaurant Europa al carrer de l’Obispo. Café al bar Ambos Mundos amb pianista de boleros. Ambient festiu i agradable pels carrers adjacents, plens de personatges caracteritzats de famosos que cobren per deixar-se fotografiar. Plaça de la Catedral i Bodeguilla de Enmedio. Es veuen turistes (com nosaltres), però pocs. L’Havana està plena d’edificis senyorials en estat ruïnós, però que donen fe de l’esplendor de temps passats i de la quantitat impressionant de diners que per allà havien circulat en els darrers segles. Plata i esclaus. El govern revolucionari fa el que pot, que és molt poc. No hi ha diners. Revolució de les paraules i la caixa buida. Sense propietat privada la gent no vol treballar. O, amb paraules de Coco: “Como todo es de todos y nada es de nadie, que trabaje otro”. Carrer Mercaderes preus de capital europea: 160CUC’s per una nit d’hotel. Es rehabiliten edificis vells amb criteri i gust, però per cadascun que n’arreglen n’hi ha deu que demanen una acció urgent. La Habana Vieja cau a trossos. Faig unes fotos pel carrer i una noia molt atractiva d’uns disset, divuit anys, que duia de la mà un nen de 3 o 4 anys, m’invita a anar a casa seva –Hola guapo. Dónde tu vas mi amol? Quieles venil a mi casa? I jo que li regalo un somriure i li dic que gràcies. Em llença un petó. La primera jinetera que conec. Estem a Cuba i les coses són com són. A més a més, segur que només volia provar un guapo maduro de allende los mares. Puja l’autoestima. Passegem per la molt elegant Plaza Vieja i acabem perdent-nos pel laberint del barri Chino de l’Havana. Cases plenes de gent a tots els pisos d’uns edificis en estat ruïnós. La gent llença la brossa i buida els plats amb les restes de menjar des dels balcons. No sabem com sortir del laberint intricat de carrers. Fem fotos de grups marginals que trobem a les cantonades i de vells i desbaratats Chevrolet que, en vés de rodes, tenen piles de totxos sota els eixos. Més propostes sexuals des dels portals de les cases velles. Tot plegat bastant heavy. Uns periodistes cubans esporuguits ens diuen que amaguem la càmera de fotos, que ens la robaran. No volem agafar por. Hem estat en llocs pitjors, el Caire, Bombai, però mai se sap. Fem una foto del carter del barri, amb el compromís de fer-li arribar una còpia. Li farem arribar. Ens dona nom i adreça: Antonio Viant, Gloria 202, esquina Cienfuegos. Habana Vieja. 10200. L’home reparteix el correu tocant el xiulet. La gent baixa un cistell lligat en una corda i el carter hi diposita la carta: enlloc hi ha ascenssors. Plaça de Sant Francisco, molt a la vora de la plaça de Armas amb el seu mercat de llibres de vell, on és molt difícil trobar un llibre que no parli del marxisme o de les idees del líder cubà. Decadent fins a límits impensables. Te’n oblides del món real i després n’inventes un a la teva mida. Digues-li revolución o muerte. Digues-li Utopia. Sopem amb companyia del nostre amic Pijo. L’home té la virtut de parlar només d’ell i del seu món. Que si el iot atracat a la Marina Heminguay , que si els negocis al Carib, que si els seus estudis a la Universitat de las Vegas, que si els negres (i els cubans en general) són una colla de ganduls i lladres, que si la seva dona de Sitges, propietària de no sé quants hotels, és éxtrá-órdínària (així, amb accents a totes les vocals), que si demà ha d’anar a Panamà a no sé quina important reunió. Són els diners. Se’l disculpa. Fa tant d’alt com d’ample, uns dos metros d’alçada i també de cintura. Fa olor de plata. Tornem a dormir malament. A les tres del matí, dutxa freda. El gall cabró a les 4.

D3. Coquito treballa en un programa del govern, anomenat “Batalla de Ideas”, que consisteix bàsicament en que tots els nens cubans han de poder menjar cada dia un llonguet de pa amb formatge. Així de senzill. I de complicat. A Cuba, res no és fàcil. Ni molt menys els noms que donen als programes socials. Explica (inexplicablement) que el seu pare té 25.000$ estalviats a Miami. Diu que un amic els ve a veure de tant en tant i els col·loca discretament 2.500$ en bitllets grans, fruit dels seus guanys amb els apartaments i cases de lloguer. Realment el noi és molt indiscret (Coco li fotria d’hòsties si sabés que son fill és tant bocamoll). Finalment el cotxe de lloguer serà un Hyundai Atos, realment petit i poc segur per quatre persones. La calor és espantosa. El cotxe du, per sort, un potent aire condicionat. Matanzas és una ciutat vella, feta pols, poc turística, però manté intacte el seu esperit de finals del dinou. D’aquesta ciutat és el conegut escriptor Pedro Juan Gutiérrez: “Trilogía sucia de La Habana”, i d’altres històries. Comencem a veure temples maçons. Edificis ben restaurats, amb les lletres de la lògia i els símbols corresponents gravades en gran luxe de colors, i que contrasten amb els edificis ruïnosos que els envolten. Desconeixia que la revolució castrista hagués mantingut els sistema de lògies maçòniques, resultat de la influència francesa del dinou. Es veu que el pare de la pàtria Cuba, José Martí, era maçó. Castro, Cienfuegos, Che i companyia, van respectar els cultes en els temples catòlics, protestants o de qualsevol altre color. A la inversa del que va succeir en la majoria de revolucions marxistes (URRS, Xina, etc.). Trobem aquí una catedral de padre y señor mio. Ens expliquen que no està prohibit anar a misses i actes religiosos diversos, però les persones que ho fan queden descartades de cara a poder participar en càrrecs polítics. Per la tarda, Varadero, però sense entrar al niu del escurçó capitalista. S’ha de dir que el conjunt d’hotels (resorts) que es van trobant pel camí no interfereixen en el paisatge llunyà i queden molt ben integrats dins d’una vegetació farcida principalment de palmeres de coco. Bany en una platja plena de morenitos. L’aigua està bullint. Potser a la temperatura corporal. Unes nenes lleugeres de roba (short impossible i mini ajustadores de la talla 0) juguen al billar amb occidentals que poden ser els seus avis. Els cubans estan acostumats i se’ls hi ben refot del tot allò que jo miro encuriosit. Les noies riuen i s’abracen als seus amics de pèl blanc que segurament pagaran els mojitos, i alguna cosa més. Pregunta: si anés a Cuba sol, ho faria jo això? Resposta impossible. Les dues senyores del grup venen contentes de la platja on han esta literalment assetjades per dos jovenets de pell bruna que preguntaven si anaven soles. Feia temps que cap mascle jove no els feia propostes tan interessants. El bar de la plaça està ple de gent que beu: sota cada cadira l’ampolla de rom mig plena (o mig buida). Veiem com juguen al dòmino extra de 55 fitxes.. Abans de marxar m’he n’he de comprar un! Al matí ens hem perdut unes deu vegades. A la tarda tampoc no és gens fàcil orientar-se per tornar cap a l’Havana. El soroll i la calor acabarà amb nosaltres. Dutxa freda a les tres i gall a les cinc.

D4. Per què les carreteres estan tan mal senyalitzades? Hi ha algun problema que se’ns escapa. No podem mirar Cuba com si fóssim a Europa i tot es podés arreglar trucant per telèfon a una empresa de senyalització i ja està. Visitem un antiga fàbrica de tabac: terrasses per assecar les fulles, cases dels esclaus, la hisenda de l’amo, etc. Plou. Dinem a Las Terrazas, un poble en plena natura súper ben arreglat, que conté totes instal·lacions del Partit Comunista o d’algun departament del govern plenes d’aules on són alliçonats els quadres del partit i dels sindicats. Llacs d’aigua clara, ocells que canten. Només falten els esquirols i treure una mica el sol per semblar que estem a Suïssa. Cursos en Power Point i tot luxe de presentacions visuals. Els forasters com nosaltres no tenen cap impediment per poder escoltar les consignes i veure els alumnes, dins dels books escolars, copiant els apunts i escoltant embadalits les lliçons del cap governatiu (vestit de militar, of course). Tot plegat resulta molt esquemàtic i elemental: s’ha de ser molt respectuós amb els que manen i potser l’any que ve podràs seure una filera més endavant que enguany. La consigna del dia d’avui diu: substituir las importaciones; incremento de exportaciones. Així de fàcil! Però enlloc diu com fer-ho. Només es tracta de grans titulars en una pantalla. Pícnic a la vora del llac, bany relaxant amb peixos que donen saltirons al meu costat. No fa gaire gràcia i penso que, d’un moment a l’altre, les piranyes em mossegaran el cul. Plou. Fem unes quantes fotos en el jardí de les orquídies a Soroa, interessant de visitar malgrat l’estúpida funcionaria que explica de mala gana les espècies que conformen el jardí i no té ganes de respondre cap pregunta. Autopista cap a Viñales. Policia cada dos per tres. Malcarats, xulos i amb pistola. Poca circulació. En cinquanta quilòmetres potser trobem dues dotzenes de carros, tal com diuen ells. Sota els ponts (sempre plens de gent) s’ha de circular a 40 km/h. Viñales és un poble que val la pena. Coneixem l’Ivan i la Rossi, simpàtica parella que ens aconsegueixen lloc per dormir. Ens preparen uns mojitos fantàstics. Quan veuen un turista veuen uns dòlars amb potes. Al teulat de casa seva un dipòsit d’aigua pintat amb un gran dibuix del Che, que estic segur que no saben ni qui era. Quan varen néixer, el Che ja portava anys criant malves, (1967) i no saben que el primer que faria el Che es requisar-los el fabulós Chevrolet que s’estan arreglant, (símbol del capitalisme més salvatge de l’època d’en Batista). La única forma de tenir un cotxe a l’illa de Cuba és aquesta: arreglar-se un cotxe vell. Un cubà té prohibit comprar un cotxe “normal” encara que tinguin els diners per fer-ho. Són d’aquestes lleis que no hi ha per on agafar-les. Bé si, es resumeix senzillament així: “yo mando y tu no: tu sólo obedeces”. Fa uns 20 anys els cubans van ser convocats pel govern per comprar vells Lada soviètics de quarta mà, que ja feia decennis que circulaven pels carreres de Berlín i Budapest. Només havien de lliurar tot l’or que tinguessin amagat a casa des d’abans de la Revolució. Sense multes ni mal rotllos de policies fent preguntes. Molts cubans van acollir-se al programa (afegint de pas uns quants milers de dòlars). Són els únics que ara tenen carros que funcionen sense cap filtre i amb gasolina de 90 octans, que crema molt malament. Resultat. carros i camions que vomiten temibles fums negres. Tenen sort que en prou feines només hi ha uns milers de vehicles en tota la illa, sinó la pol·lució fora pitjor que a Pequin. Concretem una excursió a cavall pel dia següent. Passem un capvespre molt agradable pel carrer. Després de sopar anem a sentir música en directe i a beure un cubalibre: on millor que aquí! Els músics no es presenten. Compañero: estamos en Cuba.

D5.. Domingo, el cuáquero que ens acompanya i ens fa de guia, es mostra molt comprensiu i simpàtic amb les dues femelles del grup i, si convé, els hi passa una mà per l’esquena i les agafa bé per la cintura perquè no caiguin del cavall. Una vegetació exuberant envolta Los Mogotes. Algunes cases de pagès duen una vida semblant a la que devien portar els seus rebesavis de fa dos-cents anys. No tenen electricitat ni aigua corrent. Els porcs i la canalla comparteixen l’espai del pati. Bambú, cafè, cocos, blat de moro, moniatos. Provem el guanapo, que és el suc que s’extreu de la canya barrejat amb una mica de rom. Calent no és gaire bo. Si fos fresquet milloraria. Veig que en Domingo du un cinturó de pell molt ben treballat, on hi penja, evidentment el matxet que duen tots els cubans que treballen al camp. Li proposo de comprar-lo. Diu que per quaranta dòlars és meu. Els hi pago. Ell ha vengut bé i jo també he comprat bé. Tothom content. Domingo (que ja n’ha fet potser 60) no sap llegir i cap del seus tres fills tampoc. Viuen massa lluny del poble. Viva la revolución! Tenim les cuixes encetades: no estem acostumats a muntar. El cel amenaça pluja. Comença a ploure amb ganes, però ja estem a cobert. Dinar a base de llagosta (gustosa però crua), filet de tortuga (molt semblant a la vedella), peix a la planxa, fruita (mango molt bo i guayaba, que no ens acaba d’agradar). L’Ivan tanca la porta de fora ca seua perquè ningú no vegi que tenen forasters a dinar i així puguin passar d’apuntar-nos al llibre oficial de turistes:10 pesos convertibles (10$) que s'estalvien d’impostos. Cayo Jutias, a la costa nord, està a uns 70 quilòmetres de Viñales. Pel camí troben un prescindible i ridícul “Mural de la Prehistòria”, una presa de pèl d’algun set-ciències del Ministerio de Cultura, amb ínfules culturals. Stop obligatori de la policia del Ministerio del Interior, malgirbats i amb alguna copa de més. Documentació, passaport, bla, bla. Bandades de mosquits ens inflen a picotazos. Plou. Malgrat el mal temps que fa molta gent segueix banyant-se i passant de l’adversa climatologia. Sentim per la radio que el govern ha posat en marxa un pla per conscienciejar a la gent del perill de rebre un impacte directe d’un llamp: cada any dotzenes de morts. Autopista perillosa. Sota els ponts molta gent fent botella i policies amb molta mala llet. A Pinar del Rio escoltem la radio Señal de los Pinaleños. La locutora no pronuncien la erra, com passa sovint amb els cubans. ”Pol favol ladiooyente no se vaya de la sintonia i les explicamos la alelta declalada en USA delante amenaza pol telolismo. Lecuelde que estamos en el año cincuenta de la levolución”. Tenen un sistema de radio bastant pobre i de molt curt abast. Suposo que forma part del programa d’incomunicació sistemàtica del personal. La següent emissora no es capta amb claredat fins a les afores de L’Havana, a més de 100 km. Quan expliques a la gent que a Europa es poden trobar centenars d’emissores de radio i tv, et miren amb cara d’incredulitat, preguntant-se amb encert: –i perquè en fan falta tantes, si mai tampoc no diuen res? Sentim la convocatòria d’un important concurs de las juventudes revolucionarias amb l’interessant lema de “La provación investigativa i el pensamiento crítico”. Un tema molt temptador, sens dubte! Plou cada dia i pels camps verds que voregen les carreteres abunden tot tipus d’animals: vaques, vedelles, toros, cavalls, galls d’indi, pavos, porcs, bens, cabres, gallines, galls, etc., encara que als mercats només es pot trobar pollastre i porc. No se sap que en fa el govern dels milions de vedelles del país. Els pagesos tenen assignat un tros de terra on cultiven els elements justos per sobreviure i prou. No poden vendre res a ningú sota la pena de fortes multes, encara que tothom fa els seus trapicheos, si no hi hauria fam generalitzada. Les vaques no les poden munyir per fer llet per a ells: la llet està nacionalitzada. Uns quants espavilats s’estan fent d’or amb els turistes, guanyant, en una sola nit, més que un metge en 30 dies. A Cuba hi ha de tot: negres com el cul d’una guineu i blancs com la reina d’Anglaterra. Al mig d’aquests dos fenotips, hi cap de tot.

D6. Els deu o dotze cambrers i cambreres del “Sofia” estan tota l’estona fent-se petons i arrambades sense cap mena de problema i no s’atabalen si un client té una mica de pressa. A Cuba aquesta paraula no existeix. El cafè arriba però la llet no. Han d’anar a buscar-la no sé sap on. Dos cafès amb llet valen tres chavitos, al canvi 2€ (no és barat). Una mica d’humor negre: pregunto a un que porta una jaqueta i una gorra amb el apel·latiu “parqueador estatal”, com hauria de fer per agafar l’autopista de l’est. Perdo el temps: primer m’escolta amb molt d’interès i després emet una sèrie de sons guturals molt significatius: es sord-mut. Molt bé. Després de dues hores de gestions hem aconseguit canviar de cotxe: ara anem amb un Hyundai Accent automàtic, tot brut de dins (qualsevol diria que algú l’ha fet servir per traginar algun porc!). La qüestió d’anar a Santa Clara no és elemental. La gent no t’orienta mai bé i fonamentalment per dues raons. Primera: molta gent no ha anat mai allà on tu pretens anar i només saben de l’existència d’aquella ciutat per la tele o perquè allà hi tenen un parent. Mobilitat reduïda. Segon i més difícil d’entendre: la gent confon sovint la seva dreta amb la seva esquerra. Lateralitat. “Tome usted la siguiente a mano derecha”, quan estan fent gestos amb les mans que s’ha de girar cap a l’esquerra. El poble d’Aguadas és de caire absolutament agrícola. Grans cooperatives fan pa per tota la població. Ens regalen safates senceres amb dotzenes de panets: paga la República. Picnic fantàstic a la plaça del poble, vora l’estació del tren. Bucanero gelada a preus de Hollywood. Les nenes de la farmàcia popular decideixen regalar-me el xarop per la gola que els demano. Un morenito que és del Barça i es diu Juan Cal·los m’afaita el bigoti i em talla el cabell per 10 cèntims d’€. La navalla no talla gents i em fa patir una mica: quedaré amb la cara marcada per sempre? Em cau simpàtic i li dono 1 € de propina. Em mira al·lucinat i es deu pensar que soc milionari. Camí cap al sud tornem a trobar tota la iconografia habitual del règim: grans cartells amb les fotos del Che, el guapo i de Camilo Cienfuegos, el simpàtic. Cienfuegos: ciutat colonial que ha conservat magníficament les influències franceses, amb cases senyorials plenes de columnes faraòniques, que li donen una aire especial. Ens expliquen que la ciutat ha estat declarada patrimoni mundial de no sé què i s’hi han invertit molts milions de dòlars per conservar-la. A finals del segle dinou es van instal·lar aquí milers de rics colons francesos que fugien de les sagnats revoltes dels esclaus de la veïna illa de Santo Domingo i Haití. A banda i banda del passeig del Prado també es poden contemplar encara els magnífics palaus dels milionaris de l’època del Batista, ara ocupats per consolats i hotels. Passeig amb cotxe de cavalls. El caballista explica que no té permís per portar turistes i té por que la policia li foti una multa de 300$ (una barbaritat a Cuba). Les diferents policies actuen a tot arreu de forma discrecional i mantenen a tothom a ratlla: és un element repressiu (i de control) de primer ordre. La Oficina de Control y Multas és ben visible a tots els pobles: allà hi treballa sempre molta gent. Després de sopar trobem al carrer cues formades per dotzenes de persones que volen comprar gelats a l’únic establiment oficial que en vénen (2 pesos nacionals per un cucurutxo). Al costat hi ha una altra gelateria oberta i no hi ha ningú perquè cobren en moneda convertible: el mateix cucurutxo val 10 vegades més. Els de Media Mark s’ho van copiar del cubans: “Yo no soy tonto”. El suc de mango que sempre té preparat el nostre llogater és sensacional. Camina com una mica escaldat perquè fa dos dies que l’han operat d’una trombosis hemorroïdal que ha obligat a extirpar-li diversos ramilletes. To match for my body. Demasié. Flors de plàstic, fins i tot al lavabo. Un bombillo de 15 wats al wàter no és la millor opció per veure la cara de cansats que fem. Quasi millor.

D7. Interessant visita al jardí botànic de Cienfuegos, farcit de varietats de palmeres i plantes tropicals d’arreu del món. Camí de Trinidad agafem a la Graciela que feia botella en una gasolinera i portava més de 6 hores intentant cridar l’atenció d’algun conductor perquè la dugués a Trinidad. No para de xerrar i ens il·lustra amb el seu vocabulari bàsic: Guataquear, intent de treure un dòlar a un turista a canvi d’un petit servei: le abrillanto los zapatos, amigo?; guatacona: dona pobre com ella; yabei, barret cubà autèntic fet amb la palma cubana; tembas o caballotas , dones de més de quaranta anys, molt buscades per xavals joves. Tenir una “temba para coger todo el dia” és tot un luxe pels mascles de les classes socials més baixes. A ella li agradaria molt tenir un amant jovenet i pensa que aviat n’aconseguirà un: en té moltes ganes, diu. A canvi de sessions intensives de sexe, ella el tractaria com un rei i li faria tot. A Cuba, diu, està ben vist que una dona gran estigui festejada per un jovenet. Es fa evident que els cubans són, per naturalesa, molt més promiscus que nosaltres i molt menys puritans en tot allò que té relació amb la jodienda. Trinidad és un poble que ha sabut conservar les peculiaritats del temps en que va ser creat (segle XVI). En alguns llocs es podrien filmar pel·lícules d’esclaus o pirates i no caldria construir cap decorat. És molt autèntic. Carrers tranquils, empedrats, patis interiors amb trobadors fent autèntica música del Carib, palaus senyorívols, cases pairals amb bon estat de conservació, esglésies amb façanes barroques reconvertides ara en museus revolucionaris. Als portals de les cases i també a dins les habitacions, quadres penjats a la paret i l’artista intentant mostrar (i vendre, clar) la seva obra. Molta gent pobre pel carrer que amb uns quants frijoles i una mica d’arròs passen el dia. Turistes, però tampoc no gaires. Les autoritats només deixen plantar parades de venda pels turistes a unes poques zones assenyalades i plenes de gent. Roba de punt: camises, pantalons, jaquetes, mantells brodats, etc. Nines, treballs amb fusta, baldufes, dominós de fusta de palma, capells, etc. etc. etc. Una calor espantosa no deixa tenir el cap clar. A l’hora de dinar, una petita orquestra ens ofereix el seu repertori amb cançons de Machin, mentre uns grans ventiladors ens llencen aire al clatell. Després, a les plaça de l’església, plena de flamboyans de flors vermelles, podem sentir un grup de joves cantant un Guantanamera autèntic. Els economats per la gent del poble estan pràcticament buits i només la cartilla de racionament et dóna dret a comprar mitja dotzena d’ous o un paquet de cigars purs. De tornada, tornem a trobar Graciela fent botella a la carretera per veure de tornar al seu poble, però ara passem d’ella. Bany en una platja propera. Aigua bruta i calenta. Multa de 30$ per circular de pressa en un tram de pont. Pluja. Mojito a la plaça Martí de Cienfuegos. Demà anirem més cap al sud.

D8. Avui comencen les olimpíades a Beijing (curiosament els cubans no diuen com els espanyols Pequin, sinó que fan servir el nom original xinès) i a Cienfuegos fan una acte oficial de solidaritat amb Xina. Sona l’himne nacional de Cuba (interessant d’escoltar acompanyat d’una música barreja entre els compassos del NODO i de la Internacional: ...no temáis una muerte gloriosa que morir por la patria es vivir...) i tothom es posa firmes al mig del paseo del Prado. És un. dia de cada dia i està tot ple de gent que no té ofici ni benefici. Més lemes per tot arreu: “Comandante en jefe, ordene”; un altre:”Preservar i elevar la moral revolucionaria es la tarea principal del turismo” (sic)? Coneixem un negre cubà que ens explica les seves teories: “Señores, el negro, en general, no tiene ni puta idea de nada y sólo empieza a funcionar cuando ve un billete de color”. Du l’home una panxa que, per moments, sembla que li tocarà al terra i això que el fulano no té ni trenta anys. Llàstima per tots els seus avantpassats de color negre, quina pèrdua de gens! Negre contra negre. Sense escrúpols. Fem uns quilòmetres i veiem l’estàtua del Che, a Santa Clara, amb el fusell penjat del coll. No val la pena i podíem haver passat de llarg. La famosa excavadora i el tren descarrilat continuen al seu lloc. Totes aquestes estàtues tindran el mateix final que les de Lenin i Stalin a la ex URRS, que van ser desballestades en poc temps. A Espanya, però, tenim encara caudillos muntant a cavall i brandint a la mà l’espasa purificadora del mal. Un xicot negre d’uns 15 anys ens acompanya fins a la sortida de la ciutat. Estudia per chapista i ja fa la mili: comencen als 15 anys. A la pregunta de si ja té xicota respon ofés: “claro amigo, un cubano sin novia no es cubano; además es muy blanquita y pa mi solo, que los negros con negros no se lian”. Filosofia elemental. Anem més cap a l’orient. Viatge fatigós perquè la carretera nacional és molt estreta i hem de manejar amb molta cura. La única autopista que tenen s’ha acabat de cop i volta, sense avisar. Ens diuen que en el seu moment la van construir els russos amb la bona intenció de poder moure amb celeritat els seus coets nuclears. Camagüey, important i bonica vila al centre mateix de Cuba. Aquí podrem escoltar el castellà més pur de tota la illa. Tal que fóssim a Valladoliz. Sopem en un paladar uruguaià i ens fot la tabarra el indio de Camaguey. Res de l’altre món. Donem una volta nocturna i assistim a un concert de música rock a la plaça la revolució. Molt ambient jove i també alguna parella formada per home blanc de 60 i jove cubana de 20. El conjunt musical ho fa bastant bé i amb bon ritme, però amb anotacions curioses, si més no, tractant-se d’un país governat amb mà de ferro per comunistes. El cantant demanda de cop, al mig de la cançó: “A ver todos aquellos que creeis en el Señor, levantad las manos” i a continuació, una minoria d’algunes dotzenes de persones aixequen les mans sorollosament i amb alegria, mentre els demés (la gran majoria) continua a la seva bola, o sigui, emborratxant-se amb el seu romcito o fotent-se mà alegrement. O les dues coses. I el cantant insisteix un cop més: “A ver todos aquellos que creen que en el cielo....” Una pancarta gegant del Che domina des de les altures tota la visió de la plaça com si fos el guardià de tots nosaltres, o sigui, Déu. Mentrestant, dos milers de joves salten, ballen i s’acaben de beure les existències d’alcohol de tota la comarca. La majoria del personal es troba bastant malmès per culpa de l’alcohol, talment fóssim a la festa major de Gràcia. La constant universal: sex-druggs-rock&roll. Abstemis, abstenir-vos, puritans també. Moltes nenes joves buscant amb els ulls la mirada dels homes adults (com ara jo). Seducció i desig. Petons en la distància i en la foscor de la nit. Mojito i a dormir amb la dona com Déu mana.

D9. Autocars plens de joves militars omplen la plaça i tothom aplaudeix a rabiar! Parla un general que mana molt i que es diu Castro. Camaguey està ple de bicicleteros, igual que tota la resta de ciutats. Dia de mercat: alls, cebes, porcs, mongetes, arròs, fruita, pebrots, mangos, frijoles. Els carrers principals estan plens de gent que vol comprar no se sap què, ja que les botigues tenen les lleixes buides de gènere. És una ciutat que es deixa veure, amb parques (placetes) molt ben arranjats. En direcció nord arribem a Las Minas. Plou. Visita a la fàbrica de guitarres. Tot està en plena decadència i els treballadors només intenten col·locar-nos uns records de Cuba horrorosos i que no tenen que veure amb la seva feina de luthiers. Patètic. Dinem per pocs dòlars en un restaurant sorprenent (taules de vidre, cortines taronja, tot net), mentre a fora cau una sorollosa tempesta amb els llamps espetegant damunt els nostres caps. Se’n va la llum. Temperatura exterior: potser fregant els 40º; temperatura interior: potser vorejant els 20º. Problemes de faringitis. Carn de porc i frijoles. Acabo prenent unes cerveses amb dos xicots del poble. Són les dues de la tarda i, per ells, potser és la cervesa número 6 o 7. Pregunten i pregunten que quan guanyarien si treballessin fent feina pels camps de fruita espanyols. Els dic que podrien guanyar de 5 fins a 8 dòlars l’hora. Ells guanyen aquesta quantitat cada més. Però els hi faig veure que les coses no són tan senzilles, perquè aquí haurien de fer front a un cost de la vida molt superior al de Cuba i també pagar lloguers i crèdits per comprar el cotxe, etc., etc. No queden gens convençuts i diu que vindrien de seguida. Pregunto a un d’ells, que potser té uns 30 anys, si es veritat que els nois joves sospiren per trobar una bemba de 60 anys. Em diu que ell, si pogués trobar-ne una, ho deixaria tot (dona i tres criatures) per seguir-la amb els ulls clucs. ”Esto es lo mejor del mundo, compañero. Tu no sabes.” Para de ploure i anem a veure els cocodrils en una espècie de granja on tenen amb captivitat més de set-cents cocodrils de totes les edats. Ens costa de trobar perquè, com sempre, no hi ha cap indicació enlloc de com arribar-hi ni tampoc cap mena de publicitat. Ens deixen agafar-ne un de dos anys amb les mans, encara que abans li lliguen els morros amb una goma perquè no pugui obrir la seva boca plena d’afilades dents. Hi ha exemplars d’una mida considerable i poden arribar a fer sis metres. Són originaris de les zones pantanoses i plenes de manglars de Cuba. Aquí en preserven l’espècie. Com a tots els llocs oficials que hem estat, les instal·lacions estan plenes de funcionaris tocant-se las pilotes. Ens explica el guia que el bestiar menja bàsicament restes de carn i deixalles procedents dels escorxadors (budells de cavall i vedell). Les bèsties viuen en grans basses d’aigua i fang que potser fan uns 40 x 100 metres i contenen cadascuna un centenar d’exemplars adults. És una visita interessant. Volem anar a banyar-nos a un riu proper que ens diuen que és una meravella de pedra, però hem de fet mitja volta (amb dificultats) perquè la pluja caiguda ha convertit tot plegat amb un fangar difícil de tramitar. La gent del poble retorna del riu amb els seus camions i tractors. Van tots mullats com a gallines. Al Camagüey nocturn s’hi veuen jineteras dedicades a la caça i captura d’occidentals. Demà sortim cap a l’extrem orient. De Cuba.

D 10. Posem la brúixola orientada en direcció Santiago de Cuba. Dinem a Bayamo, que està en ple carnaval, en el restaurant de l’hotel CUP, a la plaça Martí, clar. Dinar correcte d’estil europeu. Preus cubans. Passegem pels carrers del poble plens de gent que, després de 5 dies de carnestoltes, van bastant carregats de son i rom. Un improvisat pixador fet amb palmes de coco no dona a l’abast per buidat les bufetes de tota la comarca. No sabem on pixen les dones, que també fan cua davant el bocoi de cervesa i tenen també les bufetes a punt de rebentar. Provem la cervesa, molt clara i calenta i bastant imbevible per un català. Suposo que estem carregats de manies. Si ells se la beuen amb delit, és que ha de ser bona. Ens expliquen que el primer dia la cervesa estava en mal estat i ara reclamen a les autoritats poder allargar la festa un dia més. Avui ja es l’últim dia i no saben quina serà la resposta del delegat governatiu. Tenen esperances. La música no cessa i l’ambient és del tot festiu. Anem una mica descol·locats perquè estem serens i, en poca estona, no podem assolir el nivell alcohòlic ideal. Preparen les carrosses per la desfilada nocturna. El parc central està ple d’atraccions de fira que ens recorda exactament les que nosaltres havíem viscut de petits: gronxadors que casi donen la volta, tombar la nina amb una pilota de drap, parades de gelats d’escuma, etc. Milers de persones pel carrer. Es veuen nenes molt joves (que aquí estarien a fent el segon d’ESO) amb criatures al coll. Un cel amenaçant es prepara per trencar la festa d’un moment a l’altre. Hem de marxar perquè ens queda encara molt camí. Província de Gramma, en honor de la llanxa que va du a Cuba als principals caps revolucionaris, Castro, Che i Cia. Molt a la vora i cap el sud queda la Sierra Maestra, on tota la penya va tenir durant dos anys el seu amagatall principal i base d’operacions. L’any 59 es fan amb el poder i aconsegueixen foragitar Batista, amic personal d’en Castro i que va col·laborar (amb 500$ de l’època) a la festa de casament de l’amic Fidel amb la seva primera dona. Però això va ser quan Castro encara no era comunista i vestia americana i corbata i era un només un advocat ambiciós que havia estudiat als jesuïtes. Ara, Sierra Maestra és una zona quasi sagrada de la revolució i no s’hi pot accedir amb vehicle particular. L’exèrcit t’hi porta –previo pago–en còmodes camions soviètics de la segona guerra mundial. Passem del tema revolucionari i ens desplacem cap a Santiago. Ja en tenim prou de consignes. A Santiago de Cuba, ciutat vella, s’hi va establir el primer governador espanyol de l’illa: el famós Diego Velázquez. Encara es conserva la seva residència, que diuen que és la casa més antiga de Cuba, a la bonica plaça Céspedes (Aquest general va ser dels primers en forçar la insurrecció contra la Corona espanyola, mitjans del segle XIX). En aquells primer temps de colonització i evangelització del segle XVI, el segon en la jerarquia de comandament de l’illa era un tal Hernán Cortés, que aviat va emprendre el seu camí particular cap a la glòria de Moctezuma. Per la nit música en directe i de molta qualitat a la casa de la trova de Santiago, bressol de tota la música caribenya. Val la pena. Hi ha música en directe sempre i els conjunts es van tornant per no deixar que les melodies deixin de sonar en tot el dia. Sopem a “La Gallega”, mentre un simpàtic caribeny, negre com el carbó, toca la guitarra a l’estil de José Feliciano. Ho fa prou bé. Fins i tot nosaltres, els comensals mexicans, txecs, cubans, canadencs, catalans, ens animem a participar de les cançons. Dormim poc i malament per la calor terrible i el soroll que hi ha al carrer. Portem dies dormint sota mínims. No sé si aguantarem gaire en aquestes condicions.

D 11. La vida a Santiago és mot activa des de primera hora del matí. Sorollosos remats de gent patrullen pels carrers. Amunt i avall. Esmorzem a l’hotel principal: el Gramma. Des de la terrassa superior de l’edifici tenim unes vistes magnífiques, tant del parque Céspedes, com de la pròpia ciutat. Acostumats a l’abundància de productes de tota mena que tenim a Europa, costa fer-se a la idea que a Cuba hi ha molt poques tendes i les que estan obertes no tenen, en prou feines, res de res. Pel carrer principal, l’Heredia, molta gent ofereix els seus serveis múltiples: trobar un bon restaurant, fer de guia, passejar-te amb bicicleta, arreglar-te les espardenyes o el motor del pou, arranjar la corretja del rellotge, apedaçar uns pantalons vells, proporcionar-te un forcat d’alls, cuinar un cap de porc. De tot. La calor és sufocant i, de tant en tant, convé entrar a alguna de les botigues que tenen aire condicional molt potent. Això es el que fa tothom: entrar als establiments per refrescar-se. Una samarreta només dura un matí, després fa una pudor gens recomanable: suor barrejada amb el fum negre dels camions russos. Pitjor que a Xangai, on, al menys els camions cremaven gas-oli de millor qualitat. Avui al matí hem trobat una roda rebentada i amb dos claus clavats. Sospitem que per la nit algú ens l’ha jugada: el turisme no agrada a tothom i potser fan bé. La plaça Céspedes és un magnífic conjunt arquitectònic: catedral amb estàtua de Colón inclosa i un aire rònec que no he vist en cap catedral europea, per vella que sigui; la vella casa del primer governador; l’ajuntament, d’estil barroc castellà, com si fossis realment a Teruel o a Medinaceli. En certs moments Santiago pot assemblar-se a certs barris de Porto i Coimbra de fa trenta anys. Potser arribarà un dia en que la ciutat florirà altra vegada. Els operaris de Cubacel, la Telefònica d’allà, circulen amb moderns toyotas quatre per quatre. Un cubà se’ls mira passar bocabadat i em diu: “estos solo se manejan con dólares”. Port de Santiago, tomba de Compay Segundo, antiga fàbrica Bacardí, presó on va estar Castro engarjolat el 52 després del fracàs de l’assalt a la caserna militar de Moncada, ubicada en el propi Santiago. Comprem rom Matusalem de 15 anys per 12 dòlars. Segur que es de garrafa, però tant s’hi val. Aquesta humitat ens matarà. La gent d’aquí tampoc ho passa gens bé. La vida del turista és prou dura. Després de canviar d’habitació anem a visitar l’antic castell del Morro i el mateix far, situat a l’entrada de la badia de Santiago. Trobem colles de gent que tornen de les platges (és diumenge) bastant borratxos i encara amb ampolles de rom plenes per anar passant l’estona. No hem vist enlloc que el rom se’l beguin cremat, que cantin havaneres ni res de tot això. A un cubà, un litre de rom de garrafa (imbevible per un occidental) li pot costar menys de mig dòlar, això si no se’l destil·la ell mateix. A un turista, una ampolla de litre de Havana Ron li surt per 10$. Fem una cervesa en un ranchito a peu de carretera. La cambrera m’ensenya la llengua, es descorda un botó més de la camisa i obre prou les cames perquè li pugui veure les calces negres que porta sota una faldilla mínima que li arriba als malucs. Negre sobre negre. Em fa senyals amb el bolígraf i la llibreta, indicant-me que li deixi un telèfon, una adreça o no sé què. No pot ser, noia. A Santiago sopem molt bé en un ambient agradable dalt d’una terrassa amb bones vistes de la ciutat. A vegades les guies turístiques donen informacions sospitoses i t’inviten a desconfiar de tothom. Tota la gent que hem conegut fina ara ens ha tractat molt bé i ningú no ha intentat fotre’ns la cartera.

D 12. Malgrat la mala fama internacional que té per culpa de la famosa base naval americana, Guantánamo es una ciutat prou animada. Prenen un cafè molt saborós a la plaça Martí, of course, en un establiment que només serveixen cafè. Una mulata d’uns trenta anys, agradable, culona, acompanyada del seu negrito que l’agafa de la mà, m’atura al mig del carrer i em toca la panxa, el clatell i els braços metre em diu: “ai, que cosa más linda tu eres mi amol”. Jo, sorprès i acollonit per la possible reacció del seu mascle-armari de dos metres. Vaig fer veure que no l’entenia, mentre ells dos, tot rient, van seguir el seu camí. He vist la gran diferència que ens separa. No vaig saber com reaccionar ni què dir en l’innocent diàleg de seducció visual i verbal que la mossa em proposava. Burro! En cap moment podem veure la base americana perquè queda del tot aïllada dels ulls curiosos: només algun avió llunyà. Cartells indicatius en la carretera que va cap al sud: Keep off. Military area. Avui el mar Carib està emprenyat i, a la zona rocosa del sud, les ones del mar s’estavellen amb estrèpit damunt les roques plenes d’escuma i de sal. La carretera que va fins a Baracoa es bastant costeruda i perillosa en el seu últim tram. Molts camions han de parar per omplir els radiadors amb l’aigua freda que surt a dolls de les mateixes roques de la muntanya. Venedors ambulants intenten (ho aconsegueixen) vendre’ns unes pastilles de xocolata de la famosa fabrica de Baracoa, inaugurada en el seu moment per l’inefable Che. És bastant dolenta i es desfà a les mans en forma de pasta farinosa. Llàstima. També intenten vendre uns collarets fets amb unes caragolines de colors que estan en període d’extinció. Pel costat de la carretera uns homes traginen un malalt damunt un baiard improvisat amb pals de fusta i una lona. Imatge colpidora. Després de quatre hores arribem per fi a Baracoa, primer lloc que veu Colom a l’illa de Cuba a la tardor del mateix 1492. Molta calor. Molta calor. Molta calor. El vespre passegem per la petita i misteriosa ciutat que diuen que va inspirar Garcia Márquez per crear la seva famosa Macondo. La majoria de bicicleteros es passen hores i hores aturats. Un d’ells explica que treballa d’assalariat. Impossible tenir un vehicle propi perquè has de tenir influència davant el comitè local i després gastar-te 300 dòlars per comprar la bicicleta. Quantitat impensable i que no es pot guanyar en tot un any. L’estructura de les cases de Baracoa és molt similar a les que hem anat trobant a tot el llarg de l’illa. Cases amb terrats a al part superior i sense una teulada que pugui frenar la radiació solar: són un forn tot l’any. No s’entén que no hagin après a construir d’altra manera més racional. Estem instal·lats a casa d’una estomatòloga (dentista), a la que li surt molt més a compte tenir turistes a dormir que no pas treure queixals i posar empastes. Té una formosa criatura que es diu Rubén Alejandro Montesdeoca Bartelemi. Després de sopar passejada pels tranquils carrers de Baracoa. Música a la casa de la trova i a diferents hotels i terrasses de la petita ciutat. Anem a la plaça principal, d’estil afrancesat. Bona música a càrrec de tres músics locals d’una edat propera als 80: guitarra acústica, guitarra rítmica i marimba, que és una caixa de fusta buida amb unes llenguetes metàl·liques clavades que ressonen al tocar-les rítmicament i donen un to semblant a un potent contrabaix. Passem una estona molt agradable afegint-nos a cantar algunes de les seves conegudes cançons: Chan Chan, Yolanda, el Rico Vacilón, Guantanamera, etc. Em vaig comprometre a fer-li arribar al cap de la colla un joc nou de cordes de guitarra, molt difícils de trobar a Cuba. La ciutat viu d’esquenes al mar i no cal buscar a les platges que circumdem la ciutat cap mena de vida, ni de dia ni de nit. L’aigua és massa calenta. L’aire és massa calent. Impossible dormir. Diuen que Baracoa és el lloc més calorós de Cuba. Jo trobo que a tot arreu fa la mateixa espantosa calor.

D 13. Hem passat el matí una mica perdut, d’aquí cap allà i d’allà cap aquí. Hem dinat bé al Colonial i diem adéu els nostres companys de viatge que se’n van avui mateix. D’aquí endavant, els dos sols. Ja en teníem ganes. Comença un altre viatge totalment diferent. Per la tarda ens banyem sols a la platja de sorra blanca de Majuan. Bé, acompanyats per una inofensiva truja i els seus set o vuit porquets negres que rebuscaven trossos de coco per entre la sorra. Una pobre vella desdentada ens ha vigilat una estona el cotxe: uns pocs pesos l’han fet somriure. Carreguem tres noies argentines que van a Baracoa. Estudien medicina a l’Escola Iberoamericana de Medicina de l’Havana i ara, durant les seves vacances d’estiu, estan recorrent l’illa: no tenen recursos per comprar un bitllet d’avió i passar l’estiu a casa seva, a Rosario. Estaran a Cuba cinc o sis anys, becades per convenis internacionals diversos i estudiant en règim d’internat en condicions bastant dures. Però estan contentes perquè sortiran d’aquí amb el títol de metges, què és el que volen. Al seu país i provenint de classes populars, com elles, impossible, diuen. A la mateixa escola també hi ha estudiants cubans que han d’aprovar totes les matèries a la primera, sinó són expulsats de la facultat i reorientats cap a altes carreres. Total, per guanyar després 18 €/mes. Molts metges agafen l’opció d’anar a diversos països amics de Cuba (Algèria, Corea Nord, Veneçuela, Moçambic, etc.) on hi fan estades de cinc anys, sols i sense família, per uns 150 dòlars al mes. Condició sine qua non: han d’anar-hi sols, perquè resulta que quan van començar aquestes estades, la gent anava amb la dona o la amiga i ningú no tornava mai més. Aquí trobo jo la part més feble i falsa de la revolució: si fos tan collonuda, la gent tornaria per voluntat pròpia. Però no, la realitat és molt tossuda: la majoria dels que poden sortir no tornen. Viva la revolución! Avui, per curiositat, hem preguntat preus a diversos hotels –pocs– de la petita Baracoa. Estan tots plens a vessar. No hi queda cap habitació perquè les agències de viatges compren –amb molta antelació– totes les reserves. I cases particulars que lloguin habitacions tampoc n’hi ha tantes. Segur que avui uns quants dormiran al ras. Cap problema. Fot una calor inexplicable i, a més a més, hom pot escoltar bona música cubana a la plaça de l’església. Curiositat: és de les poques esglésies que hem trobat que cau –literalment– a trossos, tot i sent famosa per conservar la primera (diuen) creu de fusta de les divuit que la Santa Inquisició, que acompanyava Colom, va anar deixant escampades per tota l’illa de Cuba.

D 14. Un parell d’ous ferrats, regats amb suc de mango, són una bona excusa per començar qualsevol dia. Carreguem el cotxe de cervesa Bucaneros per a mi i d’aigua per a la Torrents. Cap a les platges del nord hi falta gent: Guardalavaca, Santa Lucia, Cayo Coco, etc. Carretera de la costa nord cap a Moa. Aquest matí el nostre cotxe sembla una guagua: tothom hi puja. En una hora fem contentes a dues dones molt agradables, després un home bastant gran i poc després una estudiant de medicina. Ens expliquen Cuba: la seva estimada Cuba. Fent camí recullo mostres de terres per a la meva col·lecció. De moment en porto recollides tres: Viñales, terra de color siena fosc, Baracoa, sorra negra de la platja de Colom i, en aquests moments, omplo una petita bosseta de terra vermella del parc nacional Alejandro Humbolt, el famós naturalista alemany que va recórrer l’illa en el XIX, classificant, recollint i catalogant noves espècies encara no descrites fins el moment. Les zones properes al magnífic parc han tingut la mala sort de contenir importants quantitats de coure i zenc. Diverses empreses canadenques estan extraient milers de tones diàries i deixant l’entorn de Moa, ciutat espantosa, emmetzinat de terres tòxiques durant dècades. El govern rep molts milions de dòlars d’aquestes empreses i, com és natural, se li’n refot el tema de la contaminació ambiental. Una carretera infernal plena de clots impossibles, camions perillosos, rocs de dos-cents quilos i llargs trams sense asfaltar és difícil d’oblidar. Després de dos-cents penosos quilòmetres arribem a Holguin fets pols. Fer el turista és cansat. El capità Garcia Holguin, lloctinent del totpoderós Velázquez, va establir-se a principis del XVI al centre de la part oriental de l’illa, donant nom a tota la regió. Per la carretera d’accés a la ciutat hi trobem de tot i variat: homes a cavall que duen uns esmolats matxets, gent, deambulant descalça, o omplint carros i tartanes, bestiar esmaperdut, parelles de bous amb jous. Malgrat que hi ha cocoters a milions, ningú no ven cocos. Els cocos serveixen per alimentar els porcs. Moltes paradetes venen bananes (petites i molt bones), guayabas (gust estrany per nosaltres) i mangos (sensacionals). Els magatzems de la ciutat fan rebaixes i la gent fa llargues cues per no res, perquè les lleixes es veuen buides. Potser, amb sort, podran comprar algun bombillo o algun drap per fregar el terra. A la gent però, se la veu tranquil·la i relativament conforme amb la seva sort. Trobem una casa per dormir i comença a ploure amb ganes. És igual anar mullat per la suor que per la pluja. Molta gent, que circula a peu o amb bicicleta, no sembla tenir por dels llamps que cauen molt a la vora amb estrèpit i perill. Una dona negre i xopa, que va en bicicleta, s’agafa de la caixa d’un camió que l’arrossega a tota pastilla, deixant anar un fum negre com el carbó que li va a parar directament a la cara. Com que ja ella és negra, no se li nota si el carbó li fumeja la cara. Al petit seient de darrera la bici, sa filla petita, arrapada al cos de sa mare, també xopa i amb els ulls tancats, però somrient. Quan passa el temporal anem a donar una volta pel bulevard de la ciutat, molt tranquil i ple de botigues i gelateries. Les places també respiren un ambient molt agradable. Penso que som els únics turistes que estem avui a Holguín. Grup musical rockero i sorollós a la plaça Martí. Cau un llamp escadusser a la torre de comunicacions que hi ha al bell mig del poble. Collons quin ensurt! Marxa la llum una bona estona. Sopem en un lloc recomençat per la Lonely, que es diu Restaurant 1700. El menjar no és res de l’altre món, però l’edifici es un tranquil i magnífic palauet d’estil colonial.

D 15. Cafè, suc de mango i carretera. Cinquanta quilòmetres al nord trobem les famoses platges de Guardalavaca. En la llunyania la silueta muntanyosa de la mesquita de Colom, un pic situat a la vora de les platges del nord que té un perfil especial i que van ser descrites i dibuixades pel mateix Colom en el famós diari de a bord. Des de fa molt poc temps els cubans poden entrar a les seves pròpies platges. Cocoters a la mateixa línia que uneix el mar i la sorra. Trobem famílies senceres que, de bon matí, ja estan buidant ampolles de roncito. Per tot arreu els frondosos i vermells flambojans, uns arbres bellíssims. L’aigua del mar és molt calenta, potser massa: trenta graus. Banyar-se és agradable però no treu la sensació de calor. Alguns es banyen amb la camiseta posada perquè el sol no els cremi l’esquena. Les cubanes duen samarretes i pantalons de dues o tres talles menys del compte. A vegades és fa difícil imaginar com se les posen o com se les treuen aquestes peces. No es veu a la platja cap pit de dona a l’aire, ni de casualitat. Absolutament prohibit. Penso que, d’aquí uns anys, algunes jovencelles descobriran el plaer de banyar-se sense ajustadores i, vulgui o no vulgui el PCC, començarà un destape interessant de veure. Guardalavaca: platges de sorra blanca i aigües blaves i verdes transparents. Hotels plens d’holandesos, canadencs i suecs, tots amb la polsera verda o carbassa que els identifica com a clients de l’establiment. Els hotels són edificis d’una o dues plantes, completament integrats dins mateix de les immenses plantacions de palmes de coco i des de lluny són pràcticament invisibles. Chapeau! Platja Pesquera, uns quilòmetres més al nord. Tornem a saltar-nos els sistemes de seguretat i ens banyem a la platja privada de l’hotel Blau Resort Internacional. Dutxa i hamaca gratis. L’aigua del mar és molt més fresca que la de Guardalavaca, pocs quilòmetres avall. Misteris marins. El gerent d’una cooperativa panificadora ens proporciona tot el pa que vulguem i gratis: és del Barça. Vivir para ver. Bocata de pernil català, cervesa gelada i uns plàtans sota l’ombra d’un flamboyan. Què més es pot demanar? Diu el rètol de la carretera: ”Punto de recogida masiva de personal”, i, en efecte, dotzenes de persones esperen que una guagua o un tractor els reculli. Quan arriba un transport la gent puja segons les indicacions d’un funcionari vestit de color groc que, seguint algun criteri misteriós, assigna una posició a cadascun dels integrants de la llarga i dispersa cua. Molta gent es passa el dia sencer a la carretera. Es fa difícil d’entendre. A Variai trobem un petit intent de parc temàtic per a turistes. Una noieta vestida amb taparrabos i miniajustadores, intenta imitar a les índies taínes i ens guia pel jaciment arqueològic descobert no fa gaire. Un cambrer vestit ridículament com Colom serveix cerveses i refrescos a preus europeus. No crec que en tota la tarda tinguin cap més turista. De tornada cap a Holguín recollim un xicot que treballa d’auxiliar a l’hospital Lenin. El portem fins a la mateixa porta de casa seva i tothom surt al carrer a veure qui són aquests turistes que han acompanyat al nen de la Dolores. Viu en un barri absolutament pobre, amb molta gent que en prou feines sobrepassa allò que s’anomena el llindar de la pobresa. Una misèria que colpeja el foraster, amb indecents habitacles de 30 m² on s’hi amunteguen una dotzena de persones famèliques. A l’entrada del barri un cartell monumental –que segur que val una pasta– assegura amb tota la cara que “Cuba avanza: 50 aniversario. Viva Raul”. Hòstia!. Prenem una copa a Holguín. Un negre que seu a la meva esquena, està tirant-li petons a la meva companya, que s’ho mira entre divertida i il·lusionada. Cues de gent davant les gelateries. Damunt la tauleta de nit de la nostra habitació una làmpada curiosa que es posa en marxa tocant la seva base metàl·lica: un toc amb la mà i s’engega; un altre toc, més llum; un tercer toc, llum extrema; un quart toc i s’apaga. S’estalvien l’interruptor i són molt divertides. Enlloc del món les havíem vist. Les cases estan farcides de reixes pel davant i pel darrera: permeten que tothom dormi amb les portes i finestres obertes sense por que no entri cap xoriço.

D 16. Diu la Lonely que a Covarrubias hi ha un hotel enclavat al bell mig d’una platja extraordinària. Carretera horrorosa. Pobles i ciutats intranscendents: Jesús Menéndez, Puerto Padre, etc. La policia ens atura en un trencall i ens diuen que l’accés a Covarrubias està tallat per amenaça de cicló i l’hotel resta tancat. Pregunto si podem anar a Manatí, uns 70 km. més al nord, ho pregunta per ràdio, i ens diu que “bueno, manejando con cuidado, a lo mejor puede usted pasar”. Una parella amb nen s’apunta a pujar al cotxe, ja que el camí cap a Manatí els hi ve de pas i no podem dir-los que no ja que són amics dels policies que ens han parat i potser ell també ho és. La mossa, d’uns 25 anys, està marejada com una sopa. El seu home, d’uns 30, fa ulls d’anar carregat d’alcohol. I la criatura d’uns 7 o 8 anys no diu ni piu perquè si obre la boca li cau una hòstia segura. Carretera infernal amb terribles clots plens d’aigua negra que al passar-los no saps si en sortiràs viu o t’haurà de venir a buscar una suposada grua inexistent. Tots els intents de saber per que hi ha tanta policia per la zona queden en silencis per resposta. Tres hores per fer una ruta de 50 km. Inenarrable. Després sabem que, en els últims dies, havien sortit uns quants balseros (suïcides, com sempre) i la policia amb potents mitjans (per terra, mar i aire) intentava pentinar la zona per trobar els traïdors que s’havien atrevit a “pasarse la revolución pol forro los üevos”, com també diuen a Cuba. Finalment arribem a la fantàstica platja de “Los Pinos”: aigua clara color turquesa, cocoters ben carregats i mini apartaments ocupats per obrers premiats per les cooperatives de producció. A cada caseta de 30m², lliteres per a tota la família, en condicions indescriptibles de promiscuïtat. Per una vegada aconseguim colar-nos al restaurant dels cubans (no n’hi ha d’altre). Frijoles, arròs blanc, barrejat d’ou i botifarra, natilles, per un quart de dòlar, més una cervesa al gust occidental per un dòlar més. Carreguem un jove cubà. Tot un tipazo: metre noranta, ben arreglat, polides i súper llargues ungles impecables. Sospitem (pel que explica) que, de dia fa de policia en una cooperativa i, a les nits, per guanyar un dòlar de veritat, potser fa de drag queen a una discoteca per turistes. Ens diu que la policia pentina la zona perquè una avioneta colombiana ha llençat durant la nit un carregament de drogues sobre un cayo d’aquesta zona i que un contacte terrestre s’encarrega d’amagar durant setmanes fins a poder-la entrar a USA. O sigui que tenim tres versions de l’ocupació militar: ciclons, balseros, drugs. Més cap al nord, carretera intransitable. Perill, danger, perill, danger: el cotxe toca de panxa a terra i les rodes no. Els pitjors 300 km de la meva vida, tenen la recompensa de l’Hotel Santa Lucia. 90 pesos per cotxe, habitació doble, tot inclòs. Descansarem dos dies. Ens convé. Platja molt neta, amb vehicles que filtren la sorra cada dia. Polsera identificativa de color blau per a tothom. Els cubans només estan per servir al turista: qué quiele el señol? Dos mojitos a les sis de la tarda milloren l’optimisme i augmenten la dosi d’autoestima. Per la nit una orquestra de set noietes de bon veure, poca roba i 30 anys, va deixant caure amb bon ritme les seves cumbias, chachachás, que sonen a la platja privada de l’hotel. Moltes dones interessants, joves i no tant joves, estan alerta per saber qui està disponible i qui no. Com que la beguda és gratis, la major part del personal ja va basant col·locat abans de les onze de la nit, cosa que afavoreix l’establiment de relacions diverses i atrevides que casi mai no segueixen les pautes tradicionals de les quatre ces: coneixença, confiança, contacte, catre. Al contrari, ningú no s’encanta i tothom sembla anar de cara a barraca. Maricón el último!

D 17. Sortim de l’hotel en direcció est i a 20 km. trobem l’autèntica platja de Santa Lucia, plena de cubans que aparquen les guaguas vora el llac ple de flamencs vermellosos. Les ombres dels cocoters plenes de chevrolets de colors llampants: grocs, roses, verds. De bon matí la gent ja està acaparant tot el rom i tota la cervesa que hi ha a milles de distància. Un litre de rom, un dòlar. A les casetes de la platja es pot dinar peix i marisc per uns 5 euros. Els cubans estan acostumats a beure, encara que veiem nois que, de bon matí, ja van espessos. Ens banyem en una idíl·lica platja quasi solitària i de seguida apareix un gran camió carregat amb unes quinze persones que aparca allà mateix. Són treballadors d’una cooperativa pecuària de Camagüey, a 80 km al sud, que es dedica a la cria de porcs. Dos dies l’any lloguen a l’estat un gran camió per anar tots junts, homes, dones, canalla i amics, i no haver de patir pel transport. Per a ells és un gran dia. De seguida ens inviten a mamoncillo: una espècie de fruita amb gust de raïm que es va xumant. Després ens inviten a dinar amb ells. Un porc boníssim i llardós que porten cuinat dalt del camió. Tot el matí tothom dins l’aigua, amb la samarreta posada. El sol crema i l’aigua és calenta. Molt calenta. La Torrents ha triomfat avui fent-se amiga - tutora de la colla d‘adolescents i joves del grup. Que què feien ells i elles i què estudiaven. Que si les relacions de parella. Etc. Foto de grup i compromís de fer-los arribar una còpia de la foto via correu ordinari. Aquí és normal estar separat i ajuntat totes les vegades que calgui. Al grup, fins i tot hi ha mosses que, amb menys de 18 anys, han estat casades i ara ja estan separades. Sexualment parlant –al menys les dones– són molt actives i no tenen problemes per dir-te a la cara si els agrades o si vols fer alguna cosa amb elles. No podríem dir, de cap manera, que, en la seva conducta social, predomini el puritanisme. Compro cervesa per a tothom i estan tots molt contents i agraïts perquè en un moment m’he gastat l’equivalent a tot el seu sou mensual (6 euros). Un d’ells diu la frase memorable: ”Ai amigo, ya sabia yo en cuanto les he visto y escuchado que eran ustedes gente de sabiduria”. Toma! Volen, tant si com no, que tastem el seu rom: calent i potent. Res a veure amb el rom Pujol. A les tres de la tarda marxem cap a l’hotel. El sol va molt fort avui i tenim por de cremar-nos (de fet ja ho estem). A l’hotel ens espera la civilització amb el seu aire condicionat, la migdiada, l’status quo occidental i la manca de sorpreses. Després, la piscina d’aigua clara plena de tamborets dins mateix de l’aigua per seure amb el cul a la fresca mentre un cubà amb cara d’adormit et serveix un rom collins, cargadito por favor. Ah!, el dolce fare niente. Fàcil acostumar-se a no fer res. I avorrit. A l’hora de sopar veiem, al restaurant de l’hotel, varies jineteras acompanyades d’homes europeus (o americans) que els hi treuen 50 anys. Ningú no fa cas i tothom sembla acostumat a aquestes situacions. No s’hi veuen nenes menors d’edat. Ens queden ja pocs dies.

D 18. Al cayo Romanos, diu la Lonely que hi ha la colònia més important d’aus de pas de tot el Carib. Molts quilòmetres per entre camps plens de canya de sucre. Alguns pagesos fan servir una de les dues vies de la carretera per assecar blat, arròs, blat de moro. En general tot és molt pobre. Potser estem passant per la Cuba més desconeguda i més autèntica. Tots els esforços fets fa trenta anys per produir milions de tones de la famosa zafra, s’han anat en orris per diversos motius, principalment per la manca de sosteniment econòmic de la ex URSS. A la vora de les carreteres es troben grans ingenios abandonats i rovellats (màquines que servien per extreure el sucre de la canya). També veiem llargs trens de transport trencats i fora d’ús on ara hi nien centenars d’ocells carronyaires. Sembla que els trens abandonats puguin encara funcionar, però les vies per on circulaven han desaparegut fins i tot de sota mateix de les rodes dels trens. Perdem el temps fent més de 100 km en va, ja que la policia i l’exèrcit ho tenen tot tancat i controlat. Portem així més de dos-cents quilòmetres, cony! Els hauria de dir i no els hi ho dic: no us preocupeu tant per controlar-ho tot, home, que el dia menys pensat tot això fotrà un pet com una gla! I si no mireu els precedents històrics de com va acabar el comunisme a Europa, amb la caiguda del mur inclosa, ara no fa pas tants anys. Hem de tirar enrere i refer el camí. Parem una estona al peu de la carretera i fem una cosa que feia temps que no practicàvem: escoltar el silenci. Queden molts pocs lloc al món on es pugui sentir aquest plaer. Des de la nostra posició no se sent absolutament res. Bé, ara sentim el cant llunyà d’un ocell que segur que reclama l’atenció d’un altre element de la seva espècie i que sigui de l’altre sexe, please. Tenim picors provocats per picades d’insectes. N’hi han però tampoc tants com ens havien dit. Entrem a la província de Ciego de Àvila i anem a cayo Coco, un dels més turístics i també més espectaculars. La policia (sapastres amb pistola, ulleres Raiban i novia minifaldera asseguda dins la mateixa garita) cobra dos dòlars per cap per deixar-te passar pel tierraplén de 40 km que uneix l’illa amb el cayo. Impost revolucionari. Conduïm amb precaució i és un passeig agradable de fer, amb la carretera que sobresurt de l’aigua en prou feines un metre. Sembla que vagis surant per damunt l’aigua i facis esquí aquàtic. En la llunyania es veuen altres cayos amb un efecte òptic curiós que els fa veure sospesos dalt del cel. Com un miratge al desert. La platja comú és un lloc realment especial i molt relaxant. Quatre gats en una platja quilomètrica. Després d’una bona estona banyant-nos pràcticament sols, ens prenem un espectacular plat de camarones (gambes) a la planxa i unes cerveses gelades per uns 8$. Nit a Morón on el seu famós (i horrorós) gall canta a cada hora que passa. Els altaveus del gall avui no funcionen, o sigui que no l’hem sentit cantar. Ens han explicat amablement que “el Consejo tiene el mecanismo musical en reparatorio”. Plou a bots i barrals i hem de refugiar-nos sota un portal d’una velleta molt pobre i molt agradable. Alguns passen de la maleïda tempesta i continuen caminant pel carrer o anant tranquil·lament en bici, malgrat els llamps que posen els pels de punta. Pel carrer s’hi troben moltes dones amb uniforme. Si van amb faldilla blanca, mitges blanques, camisa blanca, són infermeres o santeras. Si duen faldilla blava, camisa blanca i mitges de malla negres, es que treballen als hotels de la costa nord, etc. Dormim bastant bé a casa d’una dona que té pinta de bruixa.

D 19. Les voreres de les carreteres estan perfectament tallades ja que contínuament hi ha treballadors que, amb unes dalles especials (un matxet, lligat en un pal llarg) no paren de fer un moviment molt característic que fa que l’herba, un cop segada, vagi sortint projectada pels aires. Molts homes a cavall armats de considerables matxets a la cintura. El dia que s’hagin de tallar alguns caps, ho tindran molt fàcil (no falta gaire). L’estructura dels petits poblets que anem trobant pel camí consisteix en una sèrie de cases iguals, situades a ambdós costats de la carretera. Totes les cases estan aïllades unes de les altres amb petits patis laterals on la gent hi cultiva una mica de tot. La unitat bàsica de casa unifamiliar és bastant petita: uns 5 x 8 metres, com a màxim. Només tenen l’estructura clàssica de poble: església, plaça adjacent i el poble que creix a partir d’aquest nucli central, les ciutats o viles anteriors al 1900. A ple dia, allà on hi ha una ombra, s’hi troba una vaca o un cubà o les dues coses. El sol de l’agost es terrible. Aquí no es llença res i tot es recicla. A un tractor vell i sense rodes li correspon una tartana que circula amb les rodes del tractor que abans hem vist desballestat. Les bicicletes de Cuba no duen frens. ¿Y para qué yo los quiero, amigo? Els pobles no tenen un sistema d’aigua potable corrent, tal com aquí ho entenem. Una colla de cisternes absolutament rovellades reparteixen aigua potable i van omplint el dipòsit de cada casa. No crec que tinguin un sistema de clavegueram en condicions i cadascú s’espavila per tenir una fosa sèptica al pati de casa seva, com passava no fa tan aquí a casa nostra fa quaranta anys. A tot arreu estan ben indicats els CDR (Comitès de Defensa de la Revolució), amb el nom del responsable local i la seva adreça i telèfon. Fins i tot hi ha torns de vigilància de nit per saber tot allò que passa al barri. Els CDR, en conjunt, formen una formidable xarxa de control poblacional a la que tothom té una por considerable. Ningú se’n fia de ningú. Ningú no s’atreveix en públic a dir el nom de Fidel, sinó que fan com un gest amb la mà tocant-se la barbeta, indicant una persona que porta barba. Les unitats de producció agropecuàries estan ben indicades a tot arreu i són el teixit que manté el sistema en peu. La gent està molt desinformada. Els informatius estrangers, per exemple TVE Internacional, duren uns 5 minuts en ves dels 30 habituals, eliminant tot allò que no els agrada i mai s’emeten en directe. En el tram de dos-cents quilòmetres que va des de Morón fins a Remedios, hem preguntat el camí a unes deu persones. Per la ràdio sentim un vell refrany: “Entre marido i mujer nadie se debe meter”. Un locutor sembla retransmetre un emocionant partit de pelota, repartint alegria a tort i a dret: “Hoy es fecha señalada por el 82 aniversario de nuestro comandante en jefe (de fet ara el comandant és en Raül). También felicitamos a Samanta, de parte de su amiga Gabriela en el dia de su santo; tenemos felicitaciones para Vila Toledo Sanchez de parte de su papà José Luis; y también dedicamos la próxima canción a Bernardino Álvarez de parte de su papá, su mamá, sus abuelos, primos, tias y sobrinos i el resto de la familia; también cumplen hoy Carmen Linares y Jorge y Omar y otros tantos a los que no conocemos. Va para todos ellos el bonito bolero “La Gloria eres tu”, ¡Adelante cubanos, nuevos triunfos nos esperan. Ya tu sabes! Remedios ha sabut mantenir intacte la vella estructura colonial. Val la pena visitar el centre de la petita ciutat. Les fotografies surten soles. Parlo amb unes noietes d’uns dotze anys, que estan de colònies en una casa propietat pels adventistes del setè dia. “Que Dios le proteja, señor”, em diuen múrries i astutes. L’autopista va completament buida i tres-cents quilòmetres no són gaires. Arribem a l’Havana cap a les sis. Només ens queda un dia i mig. Al vespre donem un tomb pel famós Malecón. Hi havíem passat amb el cotxe pel davant moltes vegades però no havíem tingut encara l’oportunitat de passejar-hi de nit. Absolutament recomanable barrejar-se amb la gent de la Havana i fer el badoc.

D 20. A l’Havana Centre hi ha, a la plaça Gramma, una espècie d’urna on hi conserven la llanxa en la que tots els principals dirigents van arribar des de Mèxic per començar la revolució. Soldats armats vigilen tanquetes i avions amb forats de bala al seu fusellatge. Tot un espectacle sense cap interès. Una mica més amunt, la plaça Martí es bastant agradable, si pots esquivar els individus que van descaradament en busca del dòlar del turista. Des de l’àtic de l’hotel Sevilla, completament restaurat, es veu una magnífica vista de l’Havana vella i del port. Els clients de l’hotel esgoten el buffet lliure mentre els turistes fem fotos des de les grans finestres que donen als quatre vents. Els carrers adjacents són una autèntica misèria d’edificis enrunats i gent als portals de les cases intentant sobreviure a la calor tan bèstia que fa. Nens pel carrer jugant a pelota (beisbol) sense pilota. Cues de gent intentant canviar pesos nacionals per pesos convertibles en una sinistra oficina del govern: màxim diari de 100 CUC’s per persona. Un policia amb uniforme i una gorra que posa Aedes aegypti, m’explica que a Cuba tenen bastants casos de dengue i que ell se’n ocupa personalment. El mosquit, naturalment, s’expandeix. Comprem discos de música cubana en la única botiga amb pocs recursos. La temperatura interior deu ser de 19 0 20 graus: fa fred de veritat! A fora, com sempre 45º. Insuportable. La venedora se sap de memòria totes les cançons. Als magatzems de El Nuevo Siglo, trobem força artesania popular: ninots de fusta, bats de beisbol, retrats del Che, collarets de llavors, polseres de carey (tortuga), dòminos de fusta, i tot allò més inversemblant. Allà comprem uns quants records pels amics. Per fi he trobat el típic dòmino del Carib, amb 55 fitxes que feia dies que buscava i també el bat de beisbol. Visitem “la Casa de los Naturales de Cataluña”, al carrer Consulado de l’Havana, tal i com ens va dir la Tere. Una bonica finca inaugurada a principis del 1900 i arreglada últimament amb diners de la Generalitat, on s’hi fan classes de català i, sobretot, on hi ha la seu de la Penya Barcelonista. Poema visual d’en Brossa al pati interior. Dinem allà mateix per uns 3€. Recomanable. Li diem a l’encarregat, un homosexual amb molta gràcia, que demà tornarem per fer una petita donació en forma de llibretes, llapis i bolígrafs que ja vam comprar a Barcelona amb aquesta intenció. Curiosament en tot l’edifici no tenen cap senyera catalana i, en canvi, sí que tenen una bandera del Barça: ens comprometem a fer-los arribar una. Per la tarda faig unes fotos a la Marina Heminway, que és on el pijo de Sitges té el iot amarrat. Fem uns cubalibres amb l’amic Pepe que va acompanyat d’unes amigues. No hi ha millor lloc en tot el món que Cuba per prendre un cubalibre. Qui ho dubte! Bar de luxe, preus de luxe. Paga Pepe. Les noies, molt agradables (i juganeres). L’Ada té cura de la casa d’en Pepe i ell mateix la presenta com chica para todo i l’altre, Leida, és, oficialment, la secretària de la seva empresa d’import-export.

D 21. De bon matí la iaia dels apartaments on vivim m’explica tota seriosa les claus de la felicitat o teoria de las tres esses. “SSS: salud, suerte i sensibilidad”. I jo li pregunto: ¿Sensibilidad, abuela? “Si, amigo, sensibilidad para apreciar la belleza de todo cuánto nos rodea.” M’he quedat pasta moniato i me l’he mirat profundament per veure d’esbrinar dins els seus ulls quina intensa vida hauria portat aquesta dona que està a la vora dels 80. A canvi li he dit que es posés ben guapa –fins i tot s’ha posat una mica de colors a les galtes– i li he fet una foto que li faré arribar. Últimes hores a l’Havana. Visitem els lavabos del Museo Nacional de Bellas Artes. Són nous de trinca i estan molt mal acabats. Deu pesos nacionals per una mica de paper. Dotzenes de funcionaris i, en prou feines, cap visitant. De fet tenen una col·lecció d’art minimalista, és a dir, amb molt poques peces. Pels voltants de la zona trobem parqueadores de cotxes, músics de carrer, venedors de souvenirs, captaires, bicicleteros, carteristes, cues de gent, venedors de pastelets, camions contaminants, gent amable, bars bruts, funcionaris poc motivats, tendes buides, vells i caducats venedors del Gramma (diari oficial del PCC), algun turista, santeras vestides totes de blanc ja que han d’anar –com a mínim– tot un any de la seva vida vestides de blanc immaculat, tant per fora com per dintre. Per la televisió ofereixen les primeres imatges de les olimpíades de Beijing. Un cubà lluita pel títol de judo i la imatge se’n va de la pantalla per moments perquè el senyal que arriba deu de ser molt pobre per culpa de les deficients antenes que tenen. No se sap finalment que ha passat, si ha guanyat medalla o no, però ningú dels que s’ho estava mirant interessat no protesta. ¿Para qué, amigo? Estan tan acostumats a les privacions, que tant se’ls en refot tot plegat. En Coco i companyia ens han preparat un dinar exquisit per celebrar que marxem (en el bon sentit de la paraula). Banana fregida, carn de vedella (res), peix a la planxa, amanida, frijoles amb oli d’oliva, carn amb suc, mango, etc. Hi som tots: En Pepe i la seva amant, el Pijo i la seva amant, el Dr. Luis Candales que ja ha superat els seus problemes amb la taquicàrdia, la seva dona, la Carme i jo i el Coco i la seva dona, que sempre sembla estar de mala llet. Com sempre el Pijo acapara l’atenció explicant les batalles que ha viscut al timó del seu súper iot. Els hi agraïm l’exquisit tracte que hem rebut. Per la tarda Coquito (personatge evitable, buit, carregós) ens acompanya a l’aeroport, previ desembors de 20$. En Pepe, casualment, també agafa avui l’avió cap a Madrid a la mateixa hora. Sort d’ell que ens va deixar diners per pagar l’impost revolucionari necessari per sortir de l’illa de Cuba: atracament de 50 dòlars uns metres abans d’agafar l’avió.

Epíleg. Hem estat a molts pobles de la illa. A d’altres no. Alguns d’ells tenen uns noms dignes de qualsevol novel·la. Mireu: Cayo Zapata, Galope, Fortuna, La Barrigona, Bajá, La Ceja del Negro, Orlando, Mangodulce, Nazareno, Cotorro, Artemisa, Rancho Grande, Pedregal, Neptuno, Casanovias, Aguacate, Cienfuegos, El Mudo, Cabezas, Melena, Alacranes, Limón, España Republicana, Merceditas, Matanzas, Armonia, Cubalibre, Coliseo, Capote, Laberinto, Vellocino, Polvorón, Manguito, Australia, Amarillas, Corralillo, Colón, Quemado, Sitiecito, Rodas, Palmira, La Piragua, Espartaco, Esperanza, Mordaza, Calabazar, Encrucijada, Falcón, Jorobada, Potrerillo, Maltiempo, El Santo, Florencia, Tamarindo, Fallas, Remedios, Remates, El Asiento, Jatibonico, El Sierpe, Júcaro, Colorado, Piedrecitas, Miraflores, Guadalupe, Lugareño, Levitas, Esmeralda, Miranda, California, Cubitas, Vertientes, Cascorro, Redención, Altagracia, Tomatera, El Indio, Albaflores, El Doce, Sabanita, Belén, Las Pulgas, Potosí, La Caridad, Calixto, Uñas, Bocas, La Jíbara, Riocauto, Cacocum, Cauto Cristo, Deleite, Buenaventura, Campechuela, Manzanillo, Voy Arriba, Pilón, Las Delicias, Santa Rita, Los Angeles, Los Negritos, Casanova, Soledad, Tumba Siete, Dos Caminos de San Luis, El Cristo, El Cobre, La Trinchera, Charco, Contramaestre, Caimanera, Chamarreta, Tortuguilla, El Quemado, La Victoria, Alegria, Almendrón, Algodones, Artemisa, Boca de Miel, Calentura, Cantalarrana, Calentura, Caracol, Casualidad, Crucecitas, Cotorro, Congojas, Desengaño, Cuchillitos, Estropajo, Gratitud, Independencia, Manuelito, Maduro, Madame, Matahambre, Ojo de Agua, Mosquitero, Olimpo, Verracos, Guasimonito, Quiebrahacha, Caimito, Sopapo, Lavandero, Pipian, Golondrón, Macaguá, Mapichita, Nuevitas, Palma City, Amancio, Cuatro Compañeros, Reforma, Cayomambí, Sempre, Botones, Calabazas, Cañones, Coca, Codicia, Cienrosas, Corralito, Deseada, Fidelidad, Guerrero, Jorobado, Occitania, Palizón, Pajones, Galope, Pastorito, Paredón, Pilotos, Picadura, Pavo Real, Perseverancia, Primavera, Recompensa, Salsipuedes, Riverside, Taburete, Sola, Sin Patillas, Vaticano, Verraco, Ya Veremos, Zapatero, Piojillo, Por Fuerza, Plomo, Sacristia, Taburete, Susana, Simpatia, Trabuco, Siboney, Bolas.

Aneu a Cuba. Remeneu Cuba. Descobriu Cuba. I no se us acudeixi agafar cap oferta d’alguna agència de viatges. Aleshores no veureu la meravellosa Cuba!