divendres, 31 de juliol del 2020

Caçadors del rei (1999)

     Ja feia dies que tots tres s’entestaven a passar les tardes a la Roca del Forat, situada al bell mig de la paret rocosa del penya-segat que, per ponent, cau a plom sobre les aigües del llac. Quan més els deien els grans que mai no s’acostessin al forat maleït ple d’avencs obscurs i traïdorencs, més ganes en tenien, com és natural. I com que valor no els faltava i tampoc no anaven sobrats d’enteniment, doncs vinga, cada dia grimpaven, sense por d’estimbar-se, la dotzena de metres qui hi ha, des de baix el camí, fins a l’entrada que dóna accés al Forat. Dins del cau, lluny de mirades estranyes, es trobaven segurs i cremaven hores i més hores parlant de les seves dèries i els seus somnis, fins que fosquejava i tornaven a casa..
     Tot va començar un dia de finals d’agost, cap el tard, quan el sol semblava tenir pressa per escolar-se rere els turons d’àlbers plens de fulles verdes i plata. De sobte, enmig d’un dels aquells silencis formidables que la cova de pedra ajudava a crear, els tres amics van sentir veus desconegudes, misterioses, que arribaven del més enllà, per entre les esquerdes de les roques esberlades. Podríem dir que era com si, després de molta lluita, les paraules haguessin trobat un forat per escapar de la gola de pedra mil·lenària que les esclavitzava.
    De fet, les veus d’alguns animals del bosc semblen properes a les que ara mateix s’escolten: xtrrisss,  rsttssooos, wwwssikicsctrw, msmimmuuumsss, irstvaaatsssss, prsitrooonys, ptiilruuuus, ubrlppsniss... Ja veieu  quins mots tan ridículs, sense to ni so i, per postres, plens d’is, d’us, d’esses i de grups d’impossibles consonants repetides. Sens dubte: uns sons com aquests només poden pertànyer al regne animal. O potser són art d’una llengua del passat. I si no, dieu-me com podem obrir la boca i agafar aire per dir-les! Impossible repetir-ne cap d’elles sense córrer perill de fer-se un nus a la gola.
    De sobte, enmig d’aquest pandemònium monumental de sons desconeguts, s’ouen amb més claredat dues veus, molts diferents de les anteriors, que parlen una llengua potser més propera a la nostra, encara que, certament, també incomprensibles i enforfollades de mots perduts:
     — Uetrop anu atsill atcaxe sled sertson?
     — Is, ìuqa cnit sle suixra strelpmoc ed atot al anoz: tade, mon, elbop, asac, exes.
     — Mireu allà què hi ha! — en Pere assenyala una pedra a la paret de la Roca.
     Una pedra negra molt diferent de totes, començava a treure el nas entremig de les altres i estava mig trencada. Semblava com si algú hagués estat treballant de valent, intentant excavar un petit forat, fins que ha trobat la pedra negra. Proven, pel seu compte, de fer caure alguna petita roca del voltant, per veure amb més claredat de quina pedra negra es tracta, però no aconsegueixen ni fer pessigolles a cap pedra de l’entorn. Tot és granit i basalt molt dur i compacte i sembla una missió impossible, si no tens a mà un pic, o un martell i una escarpa.
      I en Pere, que mai no deixa descansar el cervell, comença a fer-se preguntes en veu alta, més que res, també, per fer-li entrar por al seu amic Pau
      — I si resulta ara que és veritat que la Roca del Forat amaga passadissos secrets i camins ocults que duen al centre de la Terra? I si les veus que se senten no són res més que els planys dels morts que es podreixen a l’infern, enmig del foc etern del gran dolor?
      —Calla boig, calla i para de dir bestieses, que m’esborrones! –en Pau xiscla i es tapa les orelles, escagarrinat i  a punt de plorar— No veus que tot això és mentida i els vells només ho expliquen per espantar-nos i per passar l’estona a les llargues nits vora el foc d’hivern!
       Un esglai de por i temença es pot llegir als seus ulls. Però el crit d’en Pau potser ha seguit el camí invers que els mots dels morts i s’ha colat a les entranyes del avenc. El cas és que les veus d’ultratomba han cessat de cop, com si ells, siguin qui siguin ells, haguessin sentit que no estaven sols i que potser algú espiava els seus moviments o escoltava les seves converses.
       Ara mateix, no saben ben bé què fer: si sortir corrents com a llebres, cames ajudeu-me, o fer el cor valent i esperar-se una estona, a veure si poden sentir alguna paraula amb una mica de sentit. Però passa l’estona i res. Res de res. Cap més  paraula: ni bona ni dolenta. Només, des de la llunyania, se sent una estranya música que omple les orelles de profunds gemecs embriagadors. Sembla, ara pla!, que surtin de les escletxes rocoses dibuixades en el sostre de la gruta!
       El cas és que comença a fer-se tard i han de tornar cap a casa de seguida. L’Anna fa prometre als seus amics inseparables que mai no diran res sobre aquelles veus misterioses que acaben de sentir aquesta tarda i que, ara mateix, els omplen a tots de basarda i neguit. No volen que els prenguin per bojos! Ni tan sols no podran dir que han estat al forat maleït: la Roca del Forat.
      O sigui que toca allò de sempre: jurament ritual. Com d’altres vegades han fet ja tots junts per conjurar-se davant d’un perill incert. Una espina de roser és ideal per punxar-se el dit polze i fer brollar unes gotes de sang va. Els dos més ganàpies suporten el dolor estoics, però en Pau es veu obligat a deixar anar un ai! amb la punxada.
      Els tres dits sagnants s’uneixen i entrellacen amb força, creant un vincle de silenci que ha de perdurar més enllà dels temps. Després, a l’uníson, reciten solemnes l’oració secreta que en Pere un dia es va inventar:
       «Ningú no ha de saber mai res de tot això que avui hem vist o sentit, ni cap de nosaltres tres no ha de tornar sol a la Roca per tornar a sentir les veus. Ho prometo, ho prometo, ho prometo.»
       En Pau, entre llàgrimes de dolor i por, sembla, com sempre, el més sensible i el més afectat. L’Anna, la més valenta, passa els dits pels seus cabells destarotats i li diu en veu baixa que no ha de tenir por de res; que, ella sempre el protegirà. En Pere sembla molt tranquil, encara que no les té totes, i fa el cor fort quan veu que la punxada no s’estronca i, del seu dit gros, no cessen de rajar petites gotes de sang dolça que va xumant en silenci.
      Veloços com a daines, travessen el bosc ple d’ombres fugisseres, tot agafant dreceres que escurcin el camí que els ha de dur fins a les primeres cases del poble.
      Quan arriben a casa ja és negra nit i, des dels cims dels turons més llunyans i de les valls més obscures i feréstegues, arriben els sons del bestiari nocturn: clapits de cans perduts i udols de llops famèlics. Damunt els arbres més esvelts i solitaris, els mussols i els xots resten a l’aguait de la nit: caçadors del rei.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gent de la Granada -- 2010

1.- Un lloc de pas La Granada es troba situada al bell mig de la productiva plana del Penedès, damunt de clàssics encreuaments de camin...