dissabte, 25 d’agost del 2018

Societat mercantil limitada (2016)


Tots dos n’han fet ja més de vuitanta i no tenen, precisament, allò que en podrien dir unes condicions físiques envejables. O sigui que, sense marge d’error, podem dir que són vells. Bastant vells! Sigui com sigui, durant la temporada de caça, cada diumenge agafen l’escopeta i surten a trepitjar la terra que els va veure néixer. Ho fan pel vici de sortir una estona i respirar una mica d’aire de temps passats. També aprofiten per enfortir una companyonia que fa dècades que dura: el tros, la vida, l’amistat.

Fa dies que no cacen res, ni falta que els fa. Ressegueixen marges i voreres, vinyes i boscos, rases i riberes. Parlen dels amics que han sortit de viatge i ja no tornaran. D’aquell senglar que feia 140 quilos. De quan hi havia perdius als rostolls i ànecs a les rieres. D’aquells dies que, només en trepitjar la fullaraca, se sentien les corredisses d’animals que fugien en totes direccions cercant refugi dins els caus ben amagats dins el cor del bosc.

En Jou no ha pogut renovar la llicència per dur armes de foc. El parkinson li provoca una tremolor incessant a les mans i la Guàrdia Militar li va dir, en la seva darrera inspecció, que ja era hora de deixar-ho córrer. A voltes, tampoc no li rutlla el rec i es queda una mica penjat, com en stand by. La gent que el coneix ja s’hi ha acostumat i quan li agafa un trip d’aquests saben que no cal fer res: tornarà del viatge quan toqui. Només és el cervell que ha decidit fer una profunda becaineta.

En Pau, el seu millor amic, no està tampoc en millors condicions. Li fan mal les articulacions i camina prou coix, fent moure tot el xassís d’una banda a l’altra, amb gran destresa de moviments. Més que caminar, es mou lateralment i alhora s’arrossega cap endavant en petits i efectius desplaçaments sinuosos. Els esfínters tampoc no li rutllen i, si es distreu, s’ho fot tot a sobre. Però està viu i és aquí. No com d’altres que ja no hi són. Fotre!

Entre tots dos no se’n podria fer ni mig de sencer. Però, tant s’hi val. Avui és diumenge i, peti qui peti, s’ha de sortir a caçar. En Jou porta bastó, gos perdiguer, panxa prominent i les pastilles, per si de cas. En Pau, l’escopeta, la coixesa, els bolquers i les pastilles, per si de cas. Formen una societat mercantil limitada, en el sentit més ample que voleu donar-li a la paraula limitada.

Jou, amb el llenguatge cridaner i abstrús de sempre, només fa que donar ordres al Roldán, el seu gos. Mots estranys, exclusius d’un vocabulari estrafolari, fan que només ells dos s’entenguin: yeik!, yàik!, nyick! nyèck! El perdiguer, en sentir les ordres, obeeix a l’instant i es llença torrent avall bordant, movent la cua, excitat, arrossegant el nas per entre la bardissa. El morro bellugadís ensuma i ensuma i s’omple les narius d’olors inversemblants i rastres de feres, que només un ca pot detectar. No sap que busca, només sap que el seu amo vol que lladruquegi, fen prou fresa per espantar a les pobres bèsties esporuguides que resten amagades per entre la bardissa. A veure si alguna comet l’error de sortir a tota llet i ser delatada!

En Pau, mentrestant, cansat, seu al peu d’un marge proper, esperant el resultat de la batuda canina. Se sent cridòria i soroll de pàmpols secs que les bèsties arrosseguen al seu pas. En poca estona sona el xiulet d’en Jou que, des de la distància, indica que s’ha d’estar alerta perquè quelcom d’important està a punt de succeir.

En Roldán surt dels esbarzers d’estampida, lladruquejant, amb el morro a tocar d‘una altra bèstia que fuig, quatre de fons, tres pams davant d’ell. Les potes li toquen el cul. A tots dos.

Pau, una llebre, una llebre! Vigila que venen llampats cap a la teva posició!

Des de dalt en Pau, nerviós, atabalat, prepara l’arma per fotre-li a la bèstia una bona perdigonada. I tant si li fotrà! Ja els veu: llebre i gos gamben espaordits cap a la seva posició. Afina la punteria, apunta, apunta, s’acosten, s’acosten, però, càsum seu, li tremola el pols i no s’atreveix a disparar, tot i que llebre i gos li passen a tocar. Tot passa molt de pressa i no li endossa una escopetada a la llebre per por que també rebi en Roldán, pobre gos, que va follat bordant darrera la llebre, ensumant el cul a la fera ballarina, que no para de fer salts i esses en tot el seu recorregut.

Fot-li!, fot-li!, que no veus que se t’escapa, ruc —en Jou escridassa a en Pau, mentre la llebre passa pel davant del seu nas, abans d’amagar-se dins l’espessa bardissa, d’on no en sortirà en tot el dia, ni amb fum de sabatots.

Mira que n’ets de ruc! L’has tinguda a punta de canó el temps suficient per fer una migdiada. Si jo hagués pogut tirar... Mira que n’era de grossa. La mare que em va parir! —es lamenta el caçador sense escopeta.

Tu?..., però que dius, home? Si tens el pols fet pols. Però si no et pots ni descordar la bragueta i te l’han d’aguantar amb paper de fumar! Què m’has de dir a mi, enze! Sàpigues que no he disparat per por de fer-li mal al teu gos petaner. Merda! Fotre! Ospadré! Càsum la pell! Desagraït! A sobre que ho no he disparat per salvar-li la pell al teu caganer!

El meu gos serà un petaner, però tu no hi veus ni un borrall: això és el que et passa. Més cec que el cul d’una mona. Cec i coix. Té, ja t’ho dic: tot un perill. Per lo cul de Santa Cristina que aquesta se’ns ha escapat!

L’arribada per sorpresa del jeep amb els dos guardes forestals, els hi estronca la disputa.

Bon dia! —el caporal— llicència d’armes, sisplau. Permís de caça, sisplau. Carnet de soci del vedat, sisplau. Certificat del xip i certificat de vacunació del gos, sisplau —només fa que demanar papers, papers i més papers.

Senyor, li hauré de requisar l’escopeta ara mateix i posar-li una denúncia per no portar-la descarregada en aquesta zona propera a la carretera. Article vint-i-nou del reglament. Em sap greu. També hauré de denunciar-lo per portar caducat el certificat de vacunació del gos. Articles trenta-set i trenta-vuit. Em sap greu, jo no faig les lleis —el poli, molt amable.

El perdiguer és meu —diu en Jou, mentre l’animal, decebut pel fracàs de la cacera, jeu esgotat als peus del seu amo, respirant agitadament amb la llengua fora.

Però senyor policia, que no té pare vostè? Que no veu que només sortim a prendre una mica l’aire, que ja se’ns acaba, home de Déu. Que potser la setmana que bé ja no hi serem, ostiaputa! Càsum Cristo, tantes lleis i tants uniformes, no sé on arribarem! La mare que em va parir! Quina puta merda de papers i d’uniformes amb pistola! —en Jou emprenyat escridassa als dos uniformats.

Senyor, no parli així de malament davant d’un policia, que li podria caure el pèl! –l’altre guàrdia també té veu.

Què policia i quin pèl, fill! Que no m’ha vist la closca?

No puc fer veure que no els he vist. No fora correcte. I vostè vigili amb les paraules! Som l’autoritat i podem fer que ho passi malament! L’escopeta, sisplau. Fermi el gos, sisplau i mani-li que deixi de bordar. M’haurà d’acompanyar, sisplau. Els seu nom, sisplau? No, només el nom de vostè, el caçador. Vostè, l’acompanyant, ja se’n pot anar. De moment, encara no ho han prohibit això que els iaios puguin passejar pel bosc —el més jove, en plan perdonavides.

Ricky, em sembla que he sentit el senyal de l’emissora del cotxe. Vés i estigues alerta de què diuen els de la Central —el policia obeeix de mala gana al seu cap de patrulla.

Bé, per aquest cop passi. Avui no els posaré cap denúncia. Vagin-se’n a casa seva i que no els tornem a veure per aquí —el caporal Jack estripa la denúncia que el seu company Ricky havia pràcticament enllestit, alhora que, sense parpellejar, es guarda a la butxaca els dos-cents euros que en Jou li ha fet arribar amagats dins els papers del permís de caça.

D’acord. Bon dia senyor mosso —en Jou s’acomiada educadament i fa l’ullet a en Pau, que s’ho mira al·lucinat i, mentre es treu la gorra suada, capcineja ple de dubtes, rascant-se la calba pelada.

Bon dia senyors. No som mossos, només guàrdies forestals.

En Ricky no ha vist res, però ho intueix tot. No pot discutir les decisions d’un superior. No més pensa que, quan ell mani, la cosa serà molt més seriosa. Això quan mani, si és que mai li arriba l’hora...



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gent de la Granada -- 2010

1.- Un lloc de pas La Granada es troba situada al bell mig de la productiva plana del Penedès, damunt de clàssics encreuaments de camin...