Quatre dies d'abril (2012)

U. Línia 3, la verda; dilluns matí, 8 a.m.. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Només alguns badocs, que a peu dret esperen el tren, se’ls miren de reüll sorpresos de tanta carícia matinera. Els nostres herois tenen, pel cap baix, cinquanta-cinc anys i és clar que aquesta nit passada no han dormit junts: si fos així, el desig que ara duen ja hauria fugit! El comboi s’atura amb estrèpit i, ni per un instant, no aconsegueix distreure els dos amants. Muàquerequetemuà. Pels altaveus de l'andana se sent una música ambiental  inconfusible: la Hardy amb  «...et les yeux dans les yeux et la main dans la main, ils s'en vont amoureux ...». L’home amant de l’andana du el paquet ben carregat i no fa res per amagar-se’n. S’apropa de forma ridícula a la seva amada, es posa les ulleres de veure-hi de prop, li remena els cabells, li toca les orelles, els ulls de viatge cap a la regatera. Ella du un vestit molt escotat i les galtes vermelles i els globus dels pits enrojolats fins a la gola. La feina que duen a mirar-se, olorar-se, posar les mans d’un a la cuixa de l’altre, fa que no vegin ni el metro que acaba d’arribar, ni les portes que s’obren i tanquen, ni el tràfec de gent que els envolta. És clar que només dos clandestins queden a un soterrani d’una estació del metro a les vuit del matí per fer-se manyacs, potser preludi d’unes banyes de manual. El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història. 

Dos. Línia 3, la verda; dimarts matí, 8 a.m. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Sí, si, són els mateixos d’ahir. Sembla ben bé que no s’hagin mogut del lloc en aquestes vint-i-quatre hores. Ell, feliç d’estar allà amb la seva amada, li diu no se quina bestiesa a cau d’orella i la fa riure, moment que ella aprofita per ensenyar la seva bonica dentadura on s’hi endevinen moltes peces noves, substitutes de velles batalles. Ell també deixa anar una rialla plena de molars de cavall. Es besen i es besen, «...tous les garçons et les filles de mon âge savent très bien ce qu’aimer veut dir... » Es besen els llavis: sense llengua ni saliva. Ep, això sí que no, per Déu! Ell, menestral potser, vesteix un conjunt gris clar que fa dies que veu el sol. Ella, modista potser, llueix un vestit beix i ajustat que li marca unes cansalades impossibles de foragitar. En un dels seus dits, un anell abillat d’un vidre gros com una nou i  que potser no val ni un ou, retorna la llum somorta que li arriba de l’andana. Ell la prem per la cintura i ella juga a oposar-s’hi sense força. Els jocs de mans de l’amada fan tremolar la mitja cabellera blanca del seu enamorat, clenxinada com un rail. La noia del meu costat, jove i bonica, també s’ha fixat amb els dos babaus. Per un moment les nostres mirades s’encreuen i un somriure maliciós s’endevina sota el seu nas. Voldria fer-li algun comentari ocurrent però no em surt res. Ummmmm. Llàstima! La funció segueix i el tòtil d’home somriu i baveja davant la fruita calenta, prohibida, propera. Un estranger, pallús amb motxilla o curt de vista, o potser les dues pegues alhora, se’ls hi acosta i trenca la màgia del moment preguntant-los no sé què. Imbècil: go home! El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història. 

Tres. Línia 3, la verda; dimecres matí, 8 a.m. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Sí, són els mateixos d’ahir i d’abans d’ahir i de ves tu a saber de quan. Ell du les sabates una mica brutes de fang i això que fa dies que no plou. Potser tampoc va tan ben afaitat com en dies anteriors. Ella, en canvi, va vestida com una donzella virginal: faldilla clara per sota el genoll i camisa blanca desbocada en excés, amb dos botons descordats de més, com aquell que no vol la cosa. De l’escot que se’n deriva, surten farbalans i puntes diverses que deuen fer molt temptador tot el conjunt pitam pitram sostenidor, perquè amb l’excusa del farbalà, ell no para d’acaronar-li els pits a la núvia, posant-l’hi les puntes cap enfora o cap endins, tant hi fa, fent veure que li planxa els plecs arrugats. Les cames d’ambdós encreuades, fixant entre tots dos un fictici espai cuirassat de felicitat underground. Mentre, la música no cessa, «...tous les garçons et les filles de mon âge font ensemble des projets d'avenir...». Es veu una considerable nafra de color violaci estampada en el seu coll, deguda, segurament, a una disfunció de les glàndules piló-sebàcies. També podria ser que ella, en un moment de rauxa, es passés de la ratlla i, sense voler, l’hi estampés al coll un petonàs que ha quedat gravat en forma de senyal d’amor i follia. El nostre beneitó, que no està avui tan rialler com altres dies, en un gest ràpid, fa que un petit sobre de color groc, que duia a la mà, vagi a parar dins la butxaca de la jaqueta de la seva parella, que se n’adona i no deixa de besar-lo en cap moment. No, no voldria malpensar..., no..., no, no cal, no cal. No s’ha de ser maliciós. Diré només que no he entès el gest i prou. El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història. 

Quatre. Línia 3, la verda; dijous matí, 8 a.m. Els dos que seien en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paraven de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell, avui ja no hi són. Per un moment se’m fa estranya la seva absència, encara que, ben mirat, se’m refot del tot allò que hagi pogut succeir. És només que m’hi havia acostumat. Ai, l’amor, l’amor! Sempre l’amor! Quanta nostàlgia! Veient-los, estaves temptat d’entonar la bella melodia que Tiomkin va parir per allò de “Qué bello es vivir”. Si, home, ja sabeu, el Jimmy Stewart, l’amor, la solitud, el Nadal i la mare que em va parir. Françoise Hardy, un dia més, torna a sonar amb força pels altaveus de l’andana: «...comme les garçons et les filles de mon âge connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour? ...» Trec un moment el nas per la porta oberta i allà la veig. Està asseguda lluny del seu lloc habitual. Se la veu com sempre: somrient, manyaga, vestida de gala, llavis pintats i amb les seves millors arts escèniques sobre l’andana. Tímida, descarada, reservada, tendra, provocadora, mimosa: tot alhora. Aquest cop va ben agafada d’un altre senyor quinze anys més gran que ella. esvelt, distingit, elegant, refinat. No, no és el nostre vell amic passerell de sempre. Aquest d’ara, el dandi, li besa les mans complagut, mentre a cau d’orella deixa caure les paraules rituals i màgiques que fan que ella s’enrojoli de dalt a baix, escandalitzada del tot. És tota una professional, ningú no pot dubtar-ne. I la música que no cessi mai «...le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime...», El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet; ja tenim un final per la nostra història i el començament d’una altra.