Gent de la Granada -- 2010

1.- Un lloc de pas

La Granada es troba situada al bell mig de la productiva plana del Penedès, damunt de clàssics encreuaments de camins mil·lenaris, entre els quals cal destacar amb força la Via Augusta. Aquesta important via de comunicació, que avui dia anomenaríem “autopista romana”, comunicava Roma amb Hispània, travessant el sud de l’Europa occidental i que, a grans trets, i malgrat els seus múltiples ramals secundaris i lògiques variacions al llarg dels segles, avui dia podem identificar, en el seu traçat més proper, amb l’actual carretera de Sant Sadurní a Vilafranca. Aquest fet, ha propiciat, històricament, que el nostre poble hagi estat sempre un lloc de pas, d’anades i vingudes de gent diversa. Uns hi arribaven per comerciar i guanyar-se la vida, d’altres per quedar-s'hi a viure. També alguns venien a fer la guerra i endur-se’n els bens, el bestiar i les dones, alhora que feien presoners els homes que havien sortit il·lesos de l’escomesa, per fer-los treballar com a esclaus o bescanviar-los per un rescat.

Ja sabem que, al segle X, sota els auspicis dels Bisbes de Barcelona, va sorgir el naixement documentat de l’enclavament fortificat de la torre Granata, destinat a formar part del bastió defensiu cristià, amb els seus centenars de torres i castells de protecció que servien per fer front, amb certes garanties, als atacs moros de les tropes del califat cordovès d’Al-Andalus.

Però, malgrat la penosa manca de referències històriques escrites, a causa de l’estrany costum de la gent d’aquest país de cremar sempre tots els documents, a ben segur que tot va començar molt abans. Només cal pensar que, l’any 941, les tropes cristianes del bisbe militar Guilarà, conquereixen el fortí de la Granada als sarraïns, prova que, en aquells moments, els moros ja hi vivien.

Però, potser que els primers habitants de Granata fossin del segle III abans de Crist, quan milers de soldats de les legions d’infanteria romanes, comandades pels Escipions, travessen regularment el Penedès per la Via Augusta, direcció vers la capital Tarraco, on resten aquarterades preparant la lluita contra els cartaginesos d’Aníbal Barca al sud i contra els àsturs o els càntabres al nord. Hem de tenir en compte que els romans van agafar-se la conquesta d’Hispània amb calma. En xifres rodones, podem dir que les successives guerres pel control de la península, per part dels romans, van durar no menys de dos-cents anys. Per contra, uns segles després, els musulmans van tardar només cinc anys a ocupar quasi tot el territori i vèncer la poca resistència que presentaren els visigots.) de totes les possessions de la península Ibèrica.

A partir d’aquest moment, vam ser romans durant més de sis-cents anys. No és descabellat pensar que, en aquest llarg període, alguns dels legionaris romans dedicats a tasques de control de la molt important via de comunicació amb Roma, restessin destinats a l’estratègic puig de Granata, de molt bona visibilitat en tots els seus punts cardinals, formant d’aquesta manera un primer nucli estable de població. Sí, d’acord, al poble no hi ha vestigis d’ocupació romana, tal i com succeeix amb altres pobles propers –Olèrdola, Puigdàlber, Can Bas, etc.–, però és lògic que sigui així. Pensem que la torre Granata és un dels enclavaments fortificats més antics de la Via Augusta i per això ha estat sempre un centre estratègic de primer ordre, en permanent disputa: exèrcits cartaginesos, legions romanes, hordes bàrbares del nord, ràtzies sarraïnes del sud, escomeses dels francs o els tropells soferts a mans castellanes comandades pel primer Borbó al 1714. Resumint: la Granada ha estat un indret saquejat i cremat en múltiples ocasions i reconstruït sempre damunt les seves pròpies restes.

De fet, hem de saber que mai no s’ha fet cap mena de treball de recerca arqueològic digne d’aquest nom –ni en el subsòl del castell ni tampoc en la zona formada pel nucli de cases més antigues–, per intentar trobar-hi restes que ens permetessin fixar amb més precisió els orígens de l’enclavament. No sols això, sinó que, fins i tot, l’any 37 del segle passat, en plena guerra civil, uns altres bàrbars d’algun comitè armat amb massa poder i poca cultura, varen decidir que les encara importants restes del nostre castell mil·lenari de la torre Granata fossin derruïdes quasi del tot, per tal d’utilitzar les runes que en varen sortir per empedrar un carrer. Aquesta barbaritat, pròpia de talibans, va servir per carregar-se el testimoni de milers d’habitants de la Granada que, al llarg de molts segles de temps difícils, van deixar-hi la seva vida i la nostra història. Davant de fets com aquest, és lícit indignar-se. I tant que sí!

2. Els moros, el bisbe militar i el mercat del gra

L’activitat diària de la gent comú del primitiu nucli de la Granada, posem pel cas, ara fa mil anys, quan va ser oficialment fundada, es pot emmarcar en uns paràmetres de vida medievals, és a dir, temps molt durs i de pura supervivència. Corren uns anys, en què la vida, sovint, costa poc de perdre. Les condicions de la pròpia existència dels poblats, molt aïllats els uns dels altres, depenia tant dels veïns, que podien ser pacífics o guerrers, com de les ratxes de penúria econòmica amb terribles períodes famèlics en els quals la gent es moria d’inanició. Per acabar-ho d’adobar, les terribles malalties infeccioses ocasionaven moltes baixes, sobretot entre els infants, en una època en què l’esperança de vida mitjana no arribava, ni de bon tros, als trenta anys.

Després de la desfeta de l’imperi romà –any 415 d. C.– van arribar al país els visigots que, convertits al cristianisme, van ocupar amb celeritat els principals centres de poder, aconseguint estabilitzar i posar ordre al difícil entramat social i polític del final de l’imperi romà. Cent cinquanta anys després (al 570), neix Mahoma que declara la guerra santa –Jihad– contra els infidels. Com a conseqüència, cap al 716, ens envaeixen els sarraïns, és a dir els àrabs –coneguts popularment per moros– que en pocs anys i amb la força de la seva fe, conquereixen ràpidament tot el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, Àsia Menor y gran part de la península Ibèrica durant els anys del segle VIII.

En aquesta primera Edat Mitjana, els episodis de violència i l’espoli esdevenen habituals. Just en la primera invasió sarraïna, el castell o torre de La Granada ja cau en mans dels sarraïns. I així va seguir durant dos-cents anys més, que de seguida està dit. Fins i tot, és possible que el propi castell fos construït pels mateixos sarraïns, damunt de les suposades restes romanes encara per descobrir. Són temps foscos i vehements, en una Catalunya en formació, on els territoris del Principat acabaran aglutinats a l’entorn de les dinasties dels comtes de Barcelona.

Com ja s’ha dit, l’any 941, les tropes del bisbe Guilarà, conquereixen l’enclavament de la torre Granata, foragiten el moro, tallen el cap dels ferits que quedaven –típic final de batalla a l’Edat Mitjana –, i pels drets de conquesta, es crea un nou assentament amb colons cristians, que passen a dependre del bisbat de Barcelona. En aquesta mateixa època, Sunyer I, fill de Guifré el Pilós, últim comte de Barcelona nomenat directament pels reis francs, ordena construir el castell d’Olèrdola. Hem de tenir present que Guifré el Pilós va deixar els comtats als seus fills, proclamant “de facto” la independència dels territoris catalans de la Marca Hispànica, gènesi del futur regne independent d’Aragó –Aragó, València, Catalunya i Balears– assolida plenament pel rei Jaume I al 1258.

En aquests anys, la Marca Hispànica dels francs s’estabilitza, potser amb una frontera delimitada per l’eix Sitges – Olèrdola – Castellví de la Marca – Font-rubí, encara que amb episodis de molta violència marcats sobretot per les ràtzies terribles d’AlMansor sobre Barcelona, a finals del X, i les posteriors del seu fill Abd al-Malik, sobre Manresa, on, els que queden vius, són fets de presoners i seran venuts com esclaus. Al segle X, el poder musulmà del califat esdevé incontestable i la ciutat de Cordova, amb molta probabilitat, és la més gran del món conegut, amb potser mig milió d’habitants.

Algunes de les planes dels pobles del Penedès cristià ja eren conreades i, per tant, s’hi podien veure alguns camps sembrats de civada, ordi i blat. També segurament ceps, garrofers i oliveres. Tots aquests productes, bàsics del camp, eren venuts als propis veïns sarraïns o potser bescanviats per sedes luxoses arribades de la Xina i per espècies exòtiques de les valls de Mesopotàmia. És lògic que, en els decennis de treva i relativa calma, i malgrat l’ambient hostil habitual en zones frontereres, sorgissin intercanvis comercials, amistats i relacions sinceres i duradores entre persones i institucions d’ambdues cultures.

En aquest escenari i, durant uns tres-cents anys, es va anar desenvolupant el famós mercat de la Granada, el més antic del Penedès. El comerç d’aquesta fira comarcal, que reportava importants beneficis al bisbe de torn, era molt important, fins al punt que les transaccions de gra fetes al mercat, situat al carrer de baix de la Granada, van donar nom a la mesura oficial de l’època per comerciar en la compravenda de gra en els dominis dels comtes de Barcelona a la comarca. Així consta en documents de l’època que parlen de determinades quantitats de gra –sesters de blat– segons “mesures de la Granada”. És més que evident, doncs, l’esperit emprenedor i negociant d’aquells avantpassats nostres. És possible, fins i tot, que el nom del poble sorgís, originàriament, de la relació del poble amb el gra i no amb les magranes. Que un dia, algun capitost confegís un escut amb la magrana (granada en castellà) podria explicar la controvèrsia. Però això no invalida ni contradiu, de cap manera, la hipòtesi del gra. En llatí, “granata” significa plena de gra, fèrtil.

A principis del segle XII, les forces cristianes, comandades per Ramón Berenguer III, conquisten Tarragona. Aleshores els habitants d’Olèrdola decideixen baixar a la plana i fundar el primer nucli de població del que serà després Vilafranca. Està demostrat que, en aquesta època, el mercat de la Granada compartia comerç amb les fires que se celebraven a Vilafranca. Es donà la circumstància que la Granada depenia del Bisbat de Barcelona i, en canvi, Vilafranca, dels comtes de Barcelona, és a dir del rei. En pocs anys, la força dels reis catalans va predominar davant el poder sempre important de l’Església i aquest fet va ser decisiu perquè la Granada entrés en declivi, afavorint la primacia de Vilafranca com a primera vila del Penedès. S’ha de conèixer que, ja al 1218, el rei Jaume I va celebrar corts a Vilafranca.

És en aquesta època de màxima influència vil·lafranquina dins el comtat de Barcelona, què la figura del dominic Ramon de Penyafort (1180-1275), autor d’un manual pràctic d’inquisidors, es guanya la seva fama d’home dur i d’un caràcter ple de clarobscurs. El 1231, el rei Jaume I, a proposta del de Penyafort, crea el primer tribunal de la Santa Inquisició dins la corona d’Aragó. Els mètodes de tortura –descrits al manual– eren tant espantosos que, en general, els inculpats acabaven per admetre tots els càrrecs contra seu, tot i sabent que, si ho feien, moririen cremats a la plaça pública. Quatre-cents anys més tard, li arribaria la santedat.

El 1285, el rei Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d’Aragó i Sicília, moria al seu palau de Vilafranca (avui Museu del Vi). Vint anys després, al 1304, Vilafranca, que ja era tota una senyora Vila, amb palaus, veguers i notaris del rei, rep la denominació de capital de la Vegueria del Penedès, amb 54 pobles sota la seva administració. No és fins el 1936 que el Parlament de Catalunya parteix la comarca en tres: Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf.

3. Vassallatge i estancament

La permanent crisi econòmica d’aquesta època medieval, es veu agreujada, any rere any, pels impostos que s’han de pagar per vassallatge. En el cas de la Granada, a l’Església. A més a més, s’havia de pagar el delme, o sigui la dècima part del valor de les collites, les primícies, que beneficien directament el senyor rector, i la dècima, que servia per sufragar les despeses ocasionades per les croades del segle XIII.

Tot i així, en general augmenta l’esperança de vida dels pobladors de la comarca i s’enceten llargs períodes d’una relativa prosperitat. Hem de dir, però, que en aquest període final de l’edat mitjana i primers temps de l’hegemonia espanyola a tot el món, el nombre d’habitants de la Granada s’estanca i el creixement econòmic del poble s’encalla.

No tenim xifres econòmiques fiables que avalin l’impacte i la davallada econòmica important que va suposar la pèrdua del mercat. Pel que fa a la demografia tenim que, a mitjan segle XIV, hi ha uns 150 habitants; tres-cents anys més tard, al final de la guerra dels Segadors, en ple segle XVII, trobem al terme de la Granada el mateix nombre: 150 persones. Es fa difícil fer un seguiment d’aquestes xifres, ja que al principi de la guerra civil, grups de facinerosos varen destruir bona part dels fiables arxius parroquials, on constaven aquestes dades, any per any. Aquests lamentables fets limiten molt la nostra capacitat d’estudiar, amb xifres contrastades, l’evolució de la població de la Granada. De fet, però, podem advertir aquest mateix fenomen demogràfic a gairebé tot el Penedès. Sense anar més lluny, a Vilafranca, a mitjan del XIV, tenim uns 3000 habitants. La mateixa xifra que tres-cents anys després.

La davallada política, econòmica i social dels territoris catalans durant el període comprés entre mitjan del segle XV i principis del segle XVIII, coincideix amb el descobriment d’Amèrica i l’hegemonia castellana a tot el món. Com se sap, i en línies generals, els territoris de l’antic regne d’Aragó no va ser convidats a participar en les empreses del “Nuevo Mundo”. També en aquesta època, els turcs dominen el Mediterrani i el comerç per mar va quedar molt afectat. Un altre factor de la davallada demogràfica són les epidèmies que regularment assolen Europa. Per exemple, a la pesta declarada al 1348 hi va morir entre un terç i la meitat de la població de Catalunya. Tampoc hem d’oblidar que l'edat moderna de Catalunya és una època molt convulsa, caracteritzada per les contínues lluites i aixecaments contra el poder reial: Guerra civil catalana (1462-1472), Segona revolta de remença (1485-1486), Revolta de les Germanies (1519-1523), Guerra dels Segadors (1640-1652) i finalment la Guerra de Successió (1700-1714). Durant el final d'aquest període es produí la fragmentació del país i la anul·lació dels drets col·lectius dels catalans.

4. L’espectacular herència del pobres

Si ens preguntem què fan, en temps de pau, els habitants de la Granada en aquestes èpoques remotes, es fàcil respondre: fan el que sempre tothom ha fet des de temps immemorials, treballar dur per subsistir i mirar de deixar als seus fills unes condicions de vida millors que les que ells han hagut de suportar.

El gra i el bestiar continuen sent els productes de referència bàsics per a l’alimentació. També, és clar, tots aquells productes de taula que han constituït, des de sempre, allò que ara anomenem dieta mediterrània. Aus de corral, bens i porcs. Ametlles, i avellanes. Panses i figues, nous i olives. ¿Podríem dir, salvant totes les distàncies (que són moltes), que més o menys com ara? No, de cap manera. No, perquè tota una sèrie de productes, que són ara de consum habitual, no arriben a les llars catalanes fins ben entrat el segle XV i ho fan com a conseqüència del descobriment d’Amèrica. Patates, mongetes, tomàquets, pebrots, carabasses, blat de moro, vainilla, cafè, te, cacau (xocolata), sucre de canya, tabac, són productes que arriben de l’altre costat de l’Atlàntic i passen, en poc temps, a ser articles de consum massiu i popular. També arriba la sífilis, que ocasiona, en molt pocs anys, una vertadera mortaldat. Reis, emperadors, militars, bisbes i camperols cauen com a mosques. No podia ser d’altre manera: l’ofici més vell del món.

Les zones boscoses, molt extenses a tota l’àrea del Penedès en aquella època, sobrepassen de llarg la superfície de conreu. Les poques planes sense arbres i amb bona terra cultivable són propietat del senyor feudal o bé dels seus representants legals al poble (castlans, capellans, etc.). Els pagesos de remença treballen aquestes finques, ajudats per famílies de servents molt pobres que conviuen amb els animals, a l’estable, i en règim de semi-esclavitud. Molta gent sense recursos sobreviu gràcies a l’aprofitament i conreu dels costers pedregosos de difícil accés que, amb el pas dels segles, són transformats, amb no poc esforç, en petites feixes limitades per marges de pedra, que encara avui dia podem veure, per desenes de milers, als vessants muntanyencs de les nostres comarques. L’espectacular herència dels pobres.

En alguns pobles, els pins i roures (rovira ve de roure: la Rovira Roja) arribaven pràcticament als afores de les cases. La neteja d’aquests boscos permetia l’abastament de llenya, fonamental per a la bona marxa de les llars de les cases. El transport de troncs amb mules o matxos ocupava bona part del temps disponible. La llenya crema molt de presa i els boscos cada vegada són més allunyats i plens de perill. En aquest període medieval el llop és un animal endèmic dels boscos de tota la península i, famèlic, resulta perillós. S’ha d’anar amb compte en temps de llops. Algunes de les rondalles i contes que ens arriben de temps immemorials, parlen de boscos llòbrecs plens de llops i de por. Qui canta, els seus mals espanta! I també algun nom de poble que perdura: per exemple Viladellops.

Una altra preocupació ancestral: l’aigua. Vital per a la supervivència. Com ara. Moltes guerres i escaramusses sorgien de la necessitat de tenir un abastament regular d’aigua. Intramurs de les fortificacions, l’aigua de pluja era recollida i gestionada amb molta cura perquè no es malmetés i deixés el castells sense possibilitats de resistència.

Trobar pastura fresca per a les ovelles i alimentar les aus de corral. Elaborar formatges. Matar el porc i salar-lo. La proximitat del mar també era important, ja que a la Granada, que es troba només a cinc o sis hores, amb carro, de la costa, sempre s’ha menjat peix fresc, encara que, com se sap, el peix salat es consumia a tot arreu i formava part de la dieta habitual de quasi tots els pobles.

Qui tenia un cavall, una mula, una somera, un bou, era ric. Recollir bogues, espart, vímet, cànem i canyes, permetia fer cabassos, coves, cordes, catifes, falsos sostres, etc. Moltes de les plantes que creixen a tocar de l’aigua dels rierols són comestibles i també formen part de la dieta dels granadins de l’època. A banda de la recollida d’aigües i l’abeurament de les bèsties de càrrega, l’activitat vora les rieres i pèlags estava doncs assegurada. La majoria dels oficis artesans que s’exercien dins de cada poble, avui s’han perdut. Els casaments de les fadrines eren pactats d’antuvi pels pares dels contraents fins fa ben poc. A les famílies adinerades això succeïa fins ben entrat el segle XX.

Als pobles no era possible amistançar-se per lliure, sense córrer seriós perill d’acabar a la presó i evidentment ser excomunicat per la Santa Mare Església. En general, els costums populars i la vida social estaven fortament controlats pels estaments religiosos amb la seva permanent presència en els centres de poder polític. Era normal que per viatjar fora de la comarca, pel motiu que fos, fes falta un permís de l’autoritat competent: el conegut salconduit. La gent anava amb tartana i carro, des de la Granada, a les festes majors i aplecs festius dels pobles més propers, i viceversa. Aquestes festes populars servien per establir els primers contactes entre els joves. Per a les xicotes i els bordegassos, la festa, i sobretot el ball, eren una coartada perfecta per fer noves amistats, i segur que també per intentar alguna aproximació física. A les festes majors es lligava molt i s’encetaven moltes relacions duradores. Encara avui dia, segur que un percentatge important de les parelles del poble amb més de cinquanta anys, es van conèixer a una festa major.

A grans trets, podríem dir que, si reconstruíssim el genoma d’un individu poblador arquetípic de la Granada que reunís, en una sola persona, les característiques de tots els seus avantpassats seculars (algun dia podrem fer-ho, sens dubte), sortiria un espècimen treballador, amant de la seva terra, malfiat, però alhora dialogant i comprensiu envers idees que no són les seves. En definitiva, tindríem una persona que, al llarg de la història, les ha vistes de tots colors i que ha hagut d’entendre’s, per les bones o per les males, als nouvinguts arribats amb llengües i costums estranys de totes les latituds. Res de nou.

5. Temps moderns: de trens i cooperatives

Fem ara un salt en el temps i parlem només dels dos-cents últims anys de la història del poble, dels quals sí que es guarda nombrosa documentació, encara que no tota.

Al 1808, les tropes de Napoleó, entren al principat i alguns habitants del poble moren en escaramusses davant l’invasor francès. No és clar, però, que el gruix de les tropes franceses passessin per La Granada, ja que només uns anys abans, al 1802, s’havia obert al trànsit la nova carretera a Barcelona per l’Ordal –la carretera a Barcelona per la costa es molt més posterior i no s’inaugura fins al 1879–.

A l‘any 1819, segons el cens del comte de Floridablanca, ministre de Carles II, tenim la xifra de 392 habitants a tot el municipi. Malgrat els innegables avenços, costa deixar enrere el XVIII, i el clima social i polític del XIX continua sent convuls a tot l’estat i també a Europa. A Catalunya i a la Granada també. A mitjan segle, per exemple, trobem documentats, a la Granada, greus incidents motivats per les guerres carlistes.

Tot i aquest advers clima polític, en aquest període, que va des del 1800 fins a els nostres dies, s’esdevenen dos fets cabdals que canviaran radicalment la fesomia de la Granada i sacsejaran la societat local, donant el tret de sortida cap a la Granada moderna que tots coneixem avui. Parlem de l’arribada del tren al poble i la creació del Sindicat Agrícola.

Dalt el tren, anem tots dalt el tren...

En primer lloc, l’any 1865, només disset anys després de la posta en marxa al 1848 de la famosa primera línia de tren espanyola, Barcelona–Mataró, s’inaugura el tram de ferrocarril comprès entre Barcelona i Tarragona, amb parada i estació nova de trinca a la Granada. La línia, que s’anomenava M.Z.A –Compañia de ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante–, era propietat de l’home més ric de l’Espanya de l’època, el malagueny marquès de Salamanca . Al 1941 va ser nacionalitzada per Franco i batejada Renfe.

Aquest fet no solament obria de bat a bat les portes als mercats espanyols i europeus sinó que significava col·locar en primera línia el poble de la Granada a nivell de tot l’estat, amb tots els aspectes positius i avantatges que va comportar: facilitat d’accés a les capitals de comarca i de província, establiment de negocis al poble, possibilitat de transport immediat de mercaderies a tot arreu, etc.

L’accés per ferrocarril a Europa va ser una fita molt important, sobretot tenint en compte que, en aquella època, les infraestructures de transport per carretera, tant de persones com de mercaderies, eren molt i molt pobres i escasses, per no dir pràcticament inexistents. Només hem de pensar que encara falten més de cinquanta anys per veure l’arribada dels primers cotxes a casa nostra. I cent anys més per fer del cotxe el modern estri de transport que avui tots coneixem.

En aquesta època trobem una Europa en plena revolució industrial, dedicada a donar per acabat l’antic règim i assentar les bases de les grans transformacions socials i econòmiques que arriben fins als nostres dies. Així, per exemple, podem veure com a finals del XIX tenim a la Granada una pròspera indústria en el sector dels boters que ocupa, pel cap baix, una cinquantena d’artesans que fabriquen milers de bótes, bocois i carretells, que surten de l’estació del tren en direcció a Espanya i també a tota Europa. Durant la primera guerra mundial, aquesta xifra de gent del poble ocupada treballant de boters, encara es va incrementar. A la Granada hi havia, en proporció, molts més boters que a Vilafranca.

És de suposar que les bótes del Penedès tenien molta fama arreu d’Europa; si no el negoci de la boteria no hauria estat tan reeixit com per arribar a ocupar un sector de població tan nombrós.

També hem de dir que, en el decurs de la tercera guerra carlina, al 1874, l’estació de tren de la Granada, que era pràcticament nova, fou cremada i destruïda pels revoltosos. Fet insòlit si pensem que, a Vilafranca i des de feia més de 100 anys, hi havia aquarterat tot un regiment d’infanteria amb més de mil soldats governamentals. Més tard l’estació es tornà a construir, aquest cop més gran i amb l’aspecte, més o menys, que ofereix avui dia.

En relació amb la importància del pas del tren per la Granada, no hi ha cap dubte que el seu impacte encara va ser més fort en l’aspecte social que en l’econòmic. En efecte: l’entrada en servei d’una línia de tren que, d’una banda, arribava fins a Barcelona, i de l’altra, a Tarragona, fa que augmentin de forma notable els intercanvis de persones entre municipis fins aleshores llunyans o, si més no, bastant mal comunicats. La gent viatja amb molta més freqüència a la capital de Catalunya i, per descomptat, a Vilafranca i Sant Sadurní, sobretot i en els primers temps, per negocis. Després comencen a haver-hi viatges de tipus familiar, de lleure, etc. Aquest procés d’intercanvi generarà, en el temps, modificacions destacades en els hàbits i costums de la gent de la Granada, en el sentit de facilitar l’accés a tot un món cultural i social d’àmbit urbà i, per tant, més obert i menys tradicional.

També molta gent del poble va trobar feina a la mateixa capital de Catalunya. Fins i tot, el trajecte La Granada - Barcelona - La Granada esdevenia habitual. Per primera vegada es començava a intuir que el desenvolupament industrial i el comerç massiu potser un dia desplaçarien l’agricultura com a principal mitjà de vida del Penedès. Innovació, modernitat i valor afegit: tot això va significar el tren a la Granada. Pensem que, abans del tren, una persona que prengués un servei de transport de tracció animal (tartana, diligència, etc.) podia tardar, en temps de pau, un dia sencer o més per anar només a Barcelona. Anar amb carro o ruc a Vilafranca prenia més una hora i mitja de temps. Les carreteres eren plenes de gent que es desplaçava, com sempre, a peu.

Qui dubta que el tren va significar, en aquells moments, un factor determinant per facilitar la transició dels granadencs cap a l’era moderna?

Cooperativa i creació de riquesa

L’altre fet remarcable és la constitució, al 1920, del Celler Cooperatiu, és a dir del Sindicat. Aquesta nova associació professional coneguda, en primera instància, com a “Sindicato Agrícola i Caja Rural”, va significar en el seu moment tot un repte que va permetre, per primera vegada, aglutinar els interessos de la pagesia que, en decurs de les successives desamortitzacions del XIX, havia tingut accés a la propietat d’una part de les terres que abans havien estat de l’Església. Recordem que el 1891 es van haver d’arrancar totes les vinyes de la comarca a causa de la plaga de la fil·loxera i els vells propietaris van pactar nous contractes de rabassa morta que donaven als parcers i rabassaires garanties sobre els béns produïts. Tot aquest procés va portar a una millora en el rendiment de les terres cultivades i en alguns casos, fins i tot, a la propietat mateixa de les terres conreades. Els bons resultats d’aquesta petita gran revolució en la gestió de les vinyes i l’elaboració del vi, conseqüència de la creació del sindicat, es pot explicar tant per la renovació de la maquinària necessària per conrear les vinyes, com, sobretot, pels nous procediments del premsat i de l’elaboració del vi, seguint pautes higièniques més modernes i noves tècniques de fermentació del most..

Aquella decisió presa l’any vint per uns quants propietaris, que fins i tot van arriscar el seu propi patrimoni personal en funció del bé comú, va donar molt aviat els seus fruits i va permetre donar sortida al sector econòmic més important del poble de la Granada. Malgrat les importants i necessàries reformes del Sindicat realitzades al llarg dels anys, encara podem gaudir avui de moltes de les instal·lacions originals. Potser algun dia un economista sorgit d’entre els besnéts d’aquells pioners analitzarà i posarà xifres a l’extraordinari impacte econòmic i de benestar social que ha representat, en tots aquests anys –aviat un segle–, la creació del Sindicat i proposarà, espero, un homenatge pòstum als fundadors i capdavanters pel seu altruisme i la seva visió de futur.

6. Amunt i avall

Certs períodes del segle XX han estat, des de tots els punts de vista, un desastre polític i social, sobretot per la hegemonia de la barbàrie enfront de les idees i el diàleg. Almenys pel que fa al cop militar i posterior l’enfrontament civil de 1936, que tantes vides va malmetre entre tots els contendents. Hem de pensar que tot plegat va ser massa fort i salvatge perquè molta gent que ho va patir en pròpia pell, es negui, encara ara, a passar pàgina per sempre. Les generacions que, per sort, no ho vam viure, només podem dir amb contundència: mai més. A la Granada també: mai més.

A partir dels anys seixanta i malgrat l’ominós règim franquista, l’economia va anar desenrotllant-se. A les zones amb més empenta es crea encara més riquesa i es comencen a bastir els fonaments de l’era industrial que ara vivim en plenitud. Aquest fet va encetar tota una etapa d’emigració de treballadors a la recerca de millors oportunitats. Així doncs, des de les pobres terres del sud cap a les grans ciutats industrials del nord i cap a la capital de l’estat. Milions de persones carregades de maletes, amunt i avall. Emigracions i immigracions omplien i buidaven els pobles. Perquè és en aquests anys seixanta en què coincideixen ambdós fets alhora. Per una banda moltes famílies originàries de Múrcia, Extremadura o Andalusia arriben a la Granada per quedar-s’hi per sempre. A la vegada, molts dels habitants del poble es veuen obligats a deixar-lo i emigrar al cinturó industrial de Barcelona o a la mateixa capital, per estudiar o buscar-se la vida i treballar en sectors industrials o de serveis, més qualificats que els que hi havia en aquells moments a la comarca. La paraula emigrar pot semblar, avui dia, massa forta per expressar el fet que moltes persones (com qui això subscriu) deixessin de viure a la Granada per establir-se a cinquanta quilòmetres de distància. Però el fet és que molts vam quedar-nos a Barcelona, formant part de l’extensa nòmina de granadencs que vàrem haver marxar del poble per motius laborals.

Per sort, quaranta anys després, tot aquest estat de coses ha canviat cap a millor. En general, la xarxa de comunicacions per carretera, amb la construcció de noves autopistes, ha millorat bastant, malgrat les cròniques mancances, i, com a conseqüència, s’ha generalitzat l’ús de l’automòbil privat. Aquest fet ha tornat a atansar els pobles de Catalunya, perquè, encara que la distància sigui sempre la mateixa, el temps per arribar-hi és menor. També les noves tecnologies poden permetre, en alguns casos, treballar des de casa. En un futur proper s’estendrà aquesta possibilitat laboral, evitant molts desplaçaments per motius de feina. À més a més, també comença a haver-hi gent jove de Barcelona que pren l’opció d’establir-se a la Granada a fi de millorar la seva qualitat de vida i poder accedir a la compra d’una casa o un pis. A Barcelona, per a la gent jove és impensable a causa de l’abús de preus del sector immobiliari de la capital. L’actualització i modernització de les instal·lacions del tren i les unitats de transport ferroviari pot tenir una influència decisiva en aquests aspectes que comentem.

En aquests últims anys, la Granada està creixent molt. Gent d’aquí i gent d’allà. És possible que en pocs anys doblem el nombre d’habitants, en relació al 2000. Potser a la Granada, per diverses circumstàncies, el fenomen immigratori té menys incidència que a d’altres pobles de la comarca. De tota manera, es indubtable que l’arribada de tota aquesta munió de persones, formades en cultures i llengües molt diferents a la nostra, exigirà a tothom molts esforços per tal d’intentar integrar-los en la nostra manera de ser i veure el món. De fet, cal dir que, en general, la població autòctona està fent –qui ho dubta?– un esforç considerable per entendre i respectar les noves cultures i el seu tarannà. Hem de suposar també que, quan els nouvinguts portin aquí uns quants anys, també veuran la necessitat de participar en la vida política del poble i faran seus els avantatges d’un sistema democràtic, on les lleis no son divines, i les creences religioses, per aquells que en tinguin, es desenvolupen (haurien de fer-ho) en un àmbit personal i privat.

7. Demà

Si fem un esforç per veure com aniran les coses en el futur, fracassarem. Segur. Tot i això, es poden enunciar quatre idees sense por d’errar massa el diagnòstic. En primer lloc, la pròpia ubicació de la Granada, a menys de cinquanta quilòmetres de Barcelona, fa que, es vulgui o no, estem implicats en tot un procés de transformació social i econòmica, que està convertint el poble, a marxes forçades, en una part de l’àrea metropolitana de la capital, amb els avantatges i inconvenients que aquesta proximitat comportarà.

Profit que en traurem: augment de les oportunitats laborals i increment del nivell de vida econòmic. Millora de tots els equipaments sanitaris, culturals, socials, etc., que, en tota l’àrea d’influència d’una gran metròpoli són molts i de gran qualitat. Dit això, també patirem tota la problemàtica inherent a les grans àrees de servei de la capital. És a dir, pèrdua d’identitat, perill de convertir-se en una ciutat dormitori sense cap mena de vida social, construcció de grans infraestructures de servei –TGV, naus logístiques quilomètriques, autovies de circumval·lació i qui sap si aeroports propers– amb la consegüent pèrdua de territori verd i davallada de la qualitat mediambiental.

¿Val la pena, tot això? ¿Podem fer-hi alguna cosa els habitants actuals per aturar la bèstia del desenvolupament incontrolat i, per tant, insostenible? Son moltes ja les veus, sobretot dels joves, que s’estan aixecant per tot aquest estat de coses, que no han fet res més que començar i que es poden resumir dient: no, no tot s’hi val i sí, si val la pena implicar-s'hi políticament per defensar que el creixement econòmic no es pot fer a qualsevol preu i que les persones i el medi natural han de prevaler sobre els béns de consum i els equipaments.

Sempre hem estat contents del veïnatge amb Vilafranca i també de la proximitat de la capital de Catalunya, però és possible que un dia, no massa llunyà, veiem, a desgrat, que estem pagant un preu massa alt per deixar de ser de poble i convertir-nos, tal com diria Josep Pla, en tot uns senyors de Barcelona.