El llibre dels forats (2014)

Avui, mentre llegia mig endormiscat, he caigut sense adonar-me’n dins les pàgines fastigoses d’aquell llibre groc i ple de forats, que m’ha engolit completament. Ara, jo, l’Adam Pi, he passat, sense voler, de ser un senzill lector, a formar part del mateix conte que volia llegir. Ves quina bestiesa: m'acabo de convertir en una insignificant lletra P! Una pe que parla i parla pels colzes de coses intranscendents amb les despreocupades lletres veïnes que viuen a les rengleres foradades del llibre colador espantós. Cap de les meves companyes properes es pregunta què hi fa allà, enmig de tires inacabables de lletres, comes, punts, accents i d’altres signes ortogràfics que donen forma i contingut a cada rengle. Ara, jo, l’Adam Pi, sóc només una Pe. On s’és vist això? Un nen transformat en lletra, encara que sigui majúscula. I ara! Quina extravagància! De seguida m’adono que aquesta niciesa que m’omple la nit de basarda és tan sols un somni. Per tant, només cal que em desperti, deixaré de somiar i tot s’esvairà com un record boirós i llunyà.
Vinga, va, som-hi! Deixaré de somiar ara mateix, sortiré de les maleïdes pàgines gastades i tornaré a ser un nen que dorm feliç. L’Adam Pi —ja us ho he dit que sóc jo?— no vol ser un miserable presoner del llibre de vells contes de pàgines grogues i brutes de tants dits tocats sense voler. I quina ximpleria de somni estúpid! Vinga, va, ara mateix en surto!
Però, per on se surt, que no ho recordo? Vaig passant per forats i més forats i allò que  semblava molt fàcil, no és sinó un trajecte cap a un infern de pàgines encara més obscures i negres. I brutes. Ajudeu-me!, em sento dir esporuguit, amb una veu que se m’encalla a la gola: m’he quedat mut, maleïda l’hora i per molt que ho intento, cap so no traspassa els meus llavis oberts. És inútil i ningú no vindrà a rescatar-me, entre altres coses perquè és un somni. I els somnis, somnis són.
Sento l’escalfor d’una mà humana que prem el llibre amb força i m’esclafa contra les dures tapes. Que no veus que sóc a dins, imbècil? El guardià del llibre repulsiu camina donant cops de bastó a les parets del gran laberint de passadissos secrets, plens de lleixes plenes de llibres plens de pàgines foradades i plenes de pols. I em porta cap per avall: socors, que estic a punt de caure a terra! Segueix caminant el monstre o, millor dit, fent estranys saltirons perquè no sembla tenir genolls l’home que avança a tort i a dret sense criteri. Sòmines —li dic molt enfadat— que aquí a dins hi ha una persona! Com a mínim! No sembla pas que m’hagi sentit. Potser és que, a més de tolit, és sord l’home fictici d’espantosa pudor a tabac barat i cansalada fumada, l’home que tuf a tifa d’euga vella i llufa de porc senglar. Té, faig un salt i, pam, ja sóc fora! Vaja, no, quina mala sort: he anat a parar sota les tapes d’un altre llibre foradat que també m’ha atrapat com a una rata fastigosa i afamada. Ni temps he tingut per agafar una alenada d’aire fresc.
Aquest llibre, però, almenys és nou i les pàgines tenen l’aroma delicada del gessamí i de la tarongina, de la menta i de la rosa del roser. Si trobés un llapis, escriuria el meu nom en el mateix lloc que ocupo ara: pàgina tretze, renglera tretze, paraula tretze, lletra tretze: una altra P! Aleshores podria escapar-me del somni i tornar al món de les persones que saben el meu nom i m’estimen, sense que el vigilant del llibre de pàgines oloroses s’adonés que hi falta una P. Però pregunto a les noves lletres veïnes i cap d’elles no té un llapis ara mateix! Ni tampoc saben què és un llapis! No, millor, ja sé què faré. És ara que ho veig clar.
Ressegueixo la filera on em trobo i de seguida, només unes passes més enllà, ja he reunit les quatre lletres m, d, a, a del meu nom, que pispo d’amagat de les primeres paraules que trobo, per poder-les posar en ordre i construir adam. Així doncs, allà on abans es podia llegir «... volia les figues madures de l’arbre de la por...», llegim ara: « ... adam volia les figues a ures de l’ rbre de l  por... » Ara me n‘adono que em falta una i per formar el Pi i tenir el nom complert, o sigui la clau que m’ha de permetre abandonar el maleït somni alfabètic. Em deslligo per fer una segona incursió i veig que la primera i, que es troba a la paraula veïna que tinc a la meva esquerra, no em serveix perquè, per desgràcia, és una i sense punt i podria resultar sospitosa. O sigui que robo la i de les figues. I ara si, ja ho tinc: « ...adam Pi volia les f gues a dures de l’ rbre de l  por... » Sento la veu del vigilant, tinc por que em vegi i faig que m’adormo, esgotat de tanta excursió a les rengleres properes per robar les lletres del meu nom.

El guardià del llibre vigila perquè cap lletra no s’escapi de la posició que ocupa, Això seria un desastre. Per això ara, preocupat, llegeix una i una altra vegada aquesta estranya línia atrofiada, inacabada, inexpressiva. Òrfena de lletres a trossos i amb dues paraules que abans no hi eren. No entén com poden haver fugit la a, l’altra a, la ema, la de, la i. I d’on ha sortit una P majúscula, si totes les majúscules es troben només al principi de cada frase i aquestes estan totes en ordre. No n’hi falta ni una! Com poden les lletres fer-li això, a ell, que tant se les estima? I com més llegeix i rellegeix l’home ortodox, més lletres volen ser lliures i salten de les rengleres i de les pàgines i del llibre davant del seu nas. Tot el terra ple d’una espessa sopa de lletres que es van clavant a la panxa del vell guardià que, sense lletres per llegir, es torna boig com un boig i s’arrossega com un cuc mossegant llibres de paper immaculat, pensant-se que són pastissos d’ou i nata. I li cauen les dents. Totes, i una per una.
El soroll de les dents del gegant, que cauen molt a prop d’on em trobo em desperta de cop i veig el boig desdentegat que busca els culpables de la seva precària condició dental. Tinc por que em trobi, amagat com estic dins el meu cau, però no em reconeix perquè vaig disfressat de lletres innocents. He de sortir, he de sortir del meu malson particular del llibre de la P i amb el tràfec vaig a parar dins d’un sac ple de lletres ferides. Maleïdes lletres i maleïts llibres, pare!
Vull sortir del sac i respirar i riure abans el llibre no em torni a fer presoner de les seves paraules! Però m’adono que no és un sac allà on sóc, sinó més aviat una pàgina gegantina plena de lletres desordenades, grosses, petites, senceres, trencades, vives, mortes. Tot plegat res no té cap ni peus, a menys que totes les lletres atrevides que han trencat l’ordre natural de les coses, intercanviant la seva ubicació obligatòria, hagin estat castigades també a restar presoneres de les pàgines fastigoses d’aquell llibre groc i ple de forats, que m’ha engolit completament. El son em venç i m’adormo dins del somni...

I començo a somiar que podria somiar mil coses abans d'adormir-me:
– Somiar que somio.
– Somiar que sóc forner i que de cada pa que faig, surten dos pans més i dos més i dos més...
– Somiar que sóc una muntanya i els arbres canten per a mi.
– Somiar que el dragó se’m cruspeix mentre Sant Jordi és de vacances.
– Somiar que el llit és una barca i els peixos em llepen els peus
– Somiar que visc al país de les meravelles on la gent riu, viu, s’estima, i no coneix l’enveja, la por ni la foscor.
– Somiar que dormo amb una bruixa que m’agafa amb els seus braços i m’estreny contra els seus pits arrugats i freds i que no puc deixar de mamar-los encara que res no en surti dels seus mugrons erms.
– Somiar que faig la volta al món en globus i, des de dalt veig tots els animals de l’arca de Noé arrenglerats per pujar a bord quan ja comença a ploure amb ganes i el globus, empès pel vendaval, fuig dels confins de la terra.
– Somiar que m'he fet gran de cop i un dia em llevo tot arrugat i amb la pell flàccida, mal als ossos i el cabell blanc. Més gran que els meus pares que ara són més joves que jo.
– Somiar que m’he enamorat de la xiqueta més bella del món i jo no vull enamorar-me de tanta bellesa que m’encega, sinó que voldria una enamorada una mica més lletja i que ningú més que jo tingués ganes de mirar-la.

Somia i somia, ara l’Adam somia que somia que es diu Pau i que és paleta com son pare i camina descalç i sense por per damunt les teulades de cobertes inclinades, barallant-se amb la gaveta, el ciment, les teules, el paletí, la sorra i la plomada. Li agrada l’olor del morter, i fer la barreja, i pintar de calç els murs. I no li tremolen les cames quan ha de pujar a dalt de tot de la bastida més alta, a tocar del ràfec de la teulada. Encara que sigui de nit, com ara, i enmig de la foscor surt un altre cop la bèstia alada: l’ocell malvat que omple les seves nits de frisança i de paüra. Ales de plata i un sol ull immens al mig del cap. La fera el segueix, el persegueix sense descans, s’atansa veloç bategant les ales amb força, i vol picotejar la seva tendra carn amb el bec espantós! En Pau-Adam, perdut enmig d’aquesta batalla desigual, no deixa de rebregar uns llençols plens de por i de pixum.
Tinc el monstre tan a prop, que quasi puc sentir l’alè pudent que surt de la seva boca llardosa i vermella, com la cresta horrorosa que corona sa testa pelada. Ai mare, què serà de mi? Ai mare, què serà de mi! No tinc més sortida que saltar per damunt els terrats de les cases, corre que correràs, sense mirar enrere, fugint embogit i sense direcció. Que alguna ànima caritativa s’adoni que estic en gran perill i em salvi d’una mort segura, sisplau! Sento el meu crit d’auxili que ressona ridícul dins la gran cova i m’arriba incomprensible i en forma d’eco infinit. Tot és en va! En un últim sospir giro la vista i veig l’ocell espantós que ja em té agafat per les urpes i obre la boca per donar-me la bequerada definitiva, aquella que ha de robar-me el cor i llevar-me la vida.
La meva veu surt d’entre llàgrimes dolgudes: adéu món ingrat!; i al dir aquestes paraules màgiques, la teulada s’esfondra sota els meus peus i escapo miraculosament de la quimera assassina. La caiguda en el gran avenc infinit dura una eternitat. Tanco els ulls, em deixo portar. Quin remei! L’aigua del llac soterrani m’engoleix. Se m’omplen els pulmons d’aigua terrosa i em veig arrossegat amb violència cap a un mar d’aigües tèrboles que m’empenyen avall i més avall encara, cap al nucli del remolí de la deu cabalosa.
No puc agafar-me enlloc. Maleïda l’hora, quin ofec! No puc aturar les giragonses de baldufa inerta i autòmat en què m’he convertit. No tinc salvació i no val la pena ni lluitar! Les terres de fang vermell del fons del mar turbulent estan farcides de famèlics peixos gegants amb pits de dona sota la panxa. La cua plena de fosforescències de colors blaugrana, i la boca, en forma de cor, ben farcida de files i files de dents esmolades i ordenades. I un altre cop sona la música encantada que adorm la raó i omple les oïdes de lentes melodies dodecafòniques llegides al revés. Potser els meus ulls s’han quedat a la boca del monstre, perquè em veig des de la llunyania, com si fos només un simple espectador i no pas el mateix protagonista d’aquesta història virulenta. No, no vull anar a parar a la panxa d’un peix, només vull tornar a veure el meu amic Adam i prou.
Quan en Pau, o el seu alter ego, desperta del seu somni fictici, l’Adam riu alleujat quan comprova que encara es troba somiant dins les pàgines plenes de lletres rebels com ell. I aprofita la calidesa que li’n donen de les seves companyes literàries per intentar dormir una estona, encara que du els pantalons pixats de la por que ha passat i tem que alguna de les lletres amigues s’adoni de la seva coquinesa.
Mentrestant, el boig del guardià desdentegat del llibre que fa bona olor crida a tots els guardians de totes les lleixes del laberint superior i els ensinistra per evitar que cap més lletra pugui sortir del seu enclavament. Esvalots de tapes de llibres que són tancats a la força davant la mirada incrèdula de milers de lectors empedreïts, que al seu torn protesten contra l’arbitrarietat de l’autoritat, omplint els pupitres de palmellades que reboten en els sostres convexos de les naus de la llibreria fantàstica.
Panys que es tanquen, escombres que recullen lletres amagades a la foscor de la pols mil·lenària que omple els túnels del laberint superior, corredisses de lletres majúscules de cames més llargues però que són caçades sense contemplacions per experts gladiadors amb xarxes que llencen amb destresa des de qualsevol punt. Ningú no s’atreveix a moure’s del lloc on es troba i tothom fa cara de bona lletra per evitar ser enviat a galeres, encadenat amb lletres d’altres alfabets, farcint fileres presoneres de llibres perduts per culpa de tempestes perfectes.

Ara l’Adam es diu Anna i es rebolca sobre el llit i somia en les maleïdes agulles de la mare costurera. Les agulles que sempre se li claven als peus descalços i als turmells i als genolls i a les mans i els colzes. Té tot el cap farcit d’agulles de cap que li subjecten la cua trenada i, cada vegada que s’hi passa la mà, per veure si ja han marxat, moltes més han arribat per omplir tot el cap de ferro i més ferro. Agulles, agulles, agulles de cap, de cosir, imperdibles, agulles de fer mitja, de monyo, agulles de sac, agulles, agulles de metall, agulles, agulles. I les ovelles del pare que pasturen per prats erms i rocallosos, en comptes de llana, van plenes de ganivets i coltells i duen l’esquena farcida d’agulles que punxen com espines d’un esbarzer sec i vell. I l’Anna que espanta les ovelles a cops de bastó perquè no se li atansin i no li deixin les cames plenes cicatrius. Fora ovelles! Fora!
Ara són les navalles clavades als dits de les mans que centren tota la seva atenció. I les amigues, malvades, que se’n riuen de la seva condició d’animal de ferro que camina ridícul amb quatre potes de metalls platejats. I la mare i el pare i els avis i els germans: tots són ovelles negres, monstres de llana que fan soroll de forquilles que entrexoquen lluents. I les agulles del rellotge del campanar que cauen, una i una altra vegada, sobre el seu cap d’agulla sageta. Una orquestrina planetària de violins nocturns de cordes metàl·liques fetes amb la pell dels seus xais de llauna preferits.
L’Anna ha perdut el senderi i s’ha tornat boja. Quina basarda! Els ulls plens d’agulles que no la deixen veure, ni saber quina hora marca el rellotge sense agulles. Però ara sembla que hi torna a veure. Ha de córrer si vol arribar a temps per salvar els seus amics, presoners a la gàbia del malvat. Camina de pressa, trepitjant exèrcits de formigues i escarabats de llautó. No serà fàcil rescatar-los perquè un hèrcules de tres metres vigila la reixa de la roca, mirant que ningú no se n’escapi.
— Què vols petita? --pregunta el gegant.
— Vinc a buscar els meus amics per anar a jugar amb ells – l’Anna amb la veu tremolosa i suplicant.
— Tinc ordres de no deixar sortir ningú, petita. Ho sento -- amb la veu esquerdada el gegant.
— Si endevines quants anys tinc, marxaré i et deixaré en pau – l’Anna intenta cridar la seva atenció.
— Què t’empatolles, bonica? – el colós intrigat.
— Escolta’m: quan jo vaig néixer, tu tenies l’edat que jo tenia quan tu tenies l’edat que jo tinc ara -- l’Anna, que s’ho inventa.
I el guardià ferotge del cap gros i llargues grenyes es distreu rumiant com fer-ho per trobar l’entrellat del problema impossible. Aleshores l’Anna, llesta, aprofita aquest moment de desconcert per obrir la porta i endur-se els seus amics.
— Ei, ei, atureu-vos, atureu-vos, els presoners no poden sortir i marxar quan vulguin! Per això són presoners i jo els he de guardar!
Però el carceller curt de gambals ha fet tard i l’Anna, ocell màgic, obre les ales protectores on s’hi amaguen els seus amics, encara esporuguits, i emprèn majestuós el vol de la llibertat, per damunt les copes dels arbres d’acer, en direcció a la vall. Però torna a sentir una punxada als ulls i ara sí que s’ha quedat cega del tot, amb l’agulla minutera clavada al bell mig de la testa, com una fletxa maleïda. Ai, quin mal!

— Adam, fill, desperta, Adam, fill, desperta! No, els teus amics Pau i Anna no són aquí amb tu. Adam, fill, dorm i descansa que jo vetllaré per tu tota la nit i cap més monstre no vindrà a torbar els teus somnis.
—Mmmm... gràcies mare, mareta...

Quatre dies d'abril (2012)

U. Línia 3, la verda; dilluns matí, 8 a.m.. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Només alguns badocs, que a peu dret esperen el tren, se’ls miren de reüll sorpresos de tanta carícia matinera. Els nostres herois tenen, pel cap baix, cinquanta-cinc anys i és clar que aquesta nit passada no han dormit junts: si fos així, el desig que ara duen ja hauria fugit! El comboi s’atura amb estrèpit i, ni per un instant, no aconsegueix distreure els dos amants. Muàquerequetemuà. Pels altaveus de l'andana se sent una música ambiental  inconfusible: la Hardy amb  «...et les yeux dans les yeux et la main dans la main, ils s'en vont amoureux ...». L’home amant de l’andana du el paquet ben carregat i no fa res per amagar-se’n. S’apropa de forma ridícula a la seva amada, es posa les ulleres de veure-hi de prop, li remena els cabells, li toca les orelles, els ulls de viatge cap a la regatera. Ella du un vestit molt escotat i les galtes vermelles i els globus dels pits enrojolats fins a la gola. La feina que duen a mirar-se, olorar-se, posar les mans d’un a la cuixa de l’altre, fa que no vegin ni el metro que acaba d’arribar, ni les portes que s’obren i tanquen, ni el tràfec de gent que els envolta. És clar que només dos clandestins queden a un soterrani d’una estació del metro a les vuit del matí per fer-se manyacs, potser preludi d’unes banyes de manual. El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història. 

Dos. Línia 3, la verda; dimarts matí, 8 a.m. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Sí, si, són els mateixos d’ahir. Sembla ben bé que no s’hagin mogut del lloc en aquestes vint-i-quatre hores. Ell, feliç d’estar allà amb la seva amada, li diu no se quina bestiesa a cau d’orella i la fa riure, moment que ella aprofita per ensenyar la seva bonica dentadura on s’hi endevinen moltes peces noves, substitutes de velles batalles. Ell també deixa anar una rialla plena de molars de cavall. Es besen i es besen, «...tous les garçons et les filles de mon âge savent très bien ce qu’aimer veut dir... » Es besen els llavis: sense llengua ni saliva. Ep, això sí que no, per Déu! Ell, menestral potser, vesteix un conjunt gris clar que fa dies que veu el sol. Ella, modista potser, llueix un vestit beix i ajustat que li marca unes cansalades impossibles de foragitar. En un dels seus dits, un anell abillat d’un vidre gros com una nou i  que potser no val ni un ou, retorna la llum somorta que li arriba de l’andana. Ell la prem per la cintura i ella juga a oposar-s’hi sense força. Els jocs de mans de l’amada fan tremolar la mitja cabellera blanca del seu enamorat, clenxinada com un rail. La noia del meu costat, jove i bonica, també s’ha fixat amb els dos babaus. Per un moment les nostres mirades s’encreuen i un somriure maliciós s’endevina sota el seu nas. Voldria fer-li algun comentari ocurrent però no em surt res. Ummmmm. Llàstima! La funció segueix i el tòtil d’home somriu i baveja davant la fruita calenta, prohibida, propera. Un estranger, pallús amb motxilla o curt de vista, o potser les dues pegues alhora, se’ls hi acosta i trenca la màgia del moment preguntant-los no sé què. Imbècil: go home! El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història. 

Tres. Línia 3, la verda; dimecres matí, 8 a.m. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Sí, són els mateixos d’ahir i d’abans d’ahir i de ves tu a saber de quan. Ell du les sabates una mica brutes de fang i això que fa dies que no plou. Potser tampoc va tan ben afaitat com en dies anteriors. Ella, en canvi, va vestida com una donzella virginal: faldilla clara per sota el genoll i camisa blanca desbocada en excés, amb dos botons descordats de més, com aquell que no vol la cosa. De l’escot que se’n deriva, surten farbalans i puntes diverses que deuen fer molt temptador tot el conjunt pitam pitram sostenidor, perquè amb l’excusa del farbalà, ell no para d’acaronar-li els pits a la núvia, posant-l’hi les puntes cap enfora o cap endins, tant hi fa, fent veure que li planxa els plecs arrugats. Les cames d’ambdós encreuades, fixant entre tots dos un fictici espai cuirassat de felicitat underground. Mentre, la música no cessa, «...tous les garçons et les filles de mon âge font ensemble des projets d'avenir...». Es veu una considerable nafra de color violaci estampada en el seu coll, deguda, segurament, a una disfunció de les glàndules piló-sebàcies. També podria ser que ella, en un moment de rauxa, es passés de la ratlla i, sense voler, l’hi estampés al coll un petonàs que ha quedat gravat en forma de senyal d’amor i follia. El nostre beneitó, que no està avui tan rialler com altres dies, en un gest ràpid, fa que un petit sobre de color groc, que duia a la mà, vagi a parar dins la butxaca de la jaqueta de la seva parella, que se n’adona i no deixa de besar-lo en cap moment. No, no voldria malpensar..., no..., no, no cal, no cal. No s’ha de ser maliciós. Diré només que no he entès el gest i prou. El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història. 

Quatre. Línia 3, la verda; dijous matí, 8 a.m. Els dos que seien en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paraven de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell, avui ja no hi són. Per un moment se’m fa estranya la seva absència, encara que, ben mirat, se’m refot del tot allò que hagi pogut succeir. És només que m’hi havia acostumat. Ai, l’amor, l’amor! Sempre l’amor! Quanta nostàlgia! Veient-los, estaves temptat d’entonar la bella melodia que Tiomkin va parir per allò de “Qué bello es vivir”. Si, home, ja sabeu, el Jimmy Stewart, l’amor, la solitud, el Nadal i la mare que em va parir. Françoise Hardy, un dia més, torna a sonar amb força pels altaveus de l’andana: «...comme les garçons et les filles de mon âge connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour? ...» Trec un moment el nas per la porta oberta i allà la veig. Està asseguda lluny del seu lloc habitual. Se la veu com sempre: somrient, manyaga, vestida de gala, llavis pintats i amb les seves millors arts escèniques sobre l’andana. Tímida, descarada, reservada, tendra, provocadora, mimosa: tot alhora. Aquest cop va ben agafada d’un altre senyor quinze anys més gran que ella. esvelt, distingit, elegant, refinat. No, no és el nostre vell amic passerell de sempre. Aquest d’ara, el dandi, li besa les mans complagut, mentre a cau d’orella deixa caure les paraules rituals i màgiques que fan que ella s’enrojoli de dalt a baix, escandalitzada del tot. És tota una professional, ningú no pot dubtar-ne. I la música que no cessi mai «...le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime...», El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet; ja tenim un final per la nostra història i el començament d’una altra.

Dolços cants de sirens misterioses (2014)

Avui és Santa Llúcia i aquí, al Pas, esclata una de les festes més esperades de tota la comarca. S'han de respectar les tradicions! La gent obre les cases i arriba tota parentela des de totes les contrades. Tothom reconeix, però que com a festa, festa, la de cal Ros és única: pompa i dispendi a dojo. Al poble, qui més qui menys, és família del vell Ton. Només cal donar un tomb pels carrers i preguntar: veureu com casa sí, casa també, gairebé tothom té una espurna de la vella nissaga dels Ros.

Els parents del vell patriarca es compten a cabassos: una vella estirp que sembla no tenir fi. Set fills, per cinc néts, per quatre besnéts de mitjana, més les dones d’aquells que queden i en tenen, més la germana viva, més les filles i nétes dels seus germans i germanes, més les filles vives de les tietes, més..., més..., més... I això sense incloure la dotzena llarga de cosines fadrines del pare i de cosins concos de la mare, tots ells escadussers de no se sap quina branca de la dinastia. En fi, ja ho veieu, molts i molts: una fatiga comptar-los tots.

El vell Ros ha convidat tota la família: que es noti quina és la casa més gran! A  l’hora de dinar seran més de cinquanta, sense comptar la quitxalla. Molts arribaran de fora i, fins i tot, alguns hauran de portar les cadires de casa seva per mirar de trobar un racó a taula on encabir-hi el plat. Sigui com sigui, l'objectiu és compartir taula amb el vell padrí i veure com els coberts de plata llueixen com mai! L’alcalde, naturalment, ha estat convidat i, diuen que també vindran dos diputats vitalicis del sector liberal.

Manduca per a la canalla: fideus a la cassola i pollastre al forn amb patates. Pels grans: llagosta en salsa i arròs a banda; ànec rostit i vedella amb prunes; tripa de gallina vella i cresta de gall de tres anys. Per postres: figues seques, avellanes, pères confitades, ametlles al forn. Fàries, cafè i conyac per els homes. Mel, mató per a les dones; anís per totes aquelles que no estiguin prenys. Moscatell i vi bo a dojo! Quina fartanera!

Després de dinar, fart de tanta teca i cansat de xerrameca, el vell Ton surt a donar un tomb. Tampoc és cap novetat: ho fa cada dia i tot l’any, plogui o faci sol. Li agrada passejar i no vol companyia. Està tan acostumat a caminar, que si un dia, per mil coses, no pogués fer-ho, diu que es moriria. Això que tota la parentela insisteix avui en que no caldria que sortís i que millor estaria a casa explicant-los alguna de les extraordinàries històries viscudes en la seva llarga i no gaire coneguda vida...

A més a més, pare, el vent de llebeig bufa amb ganes de gresca i el cel està remogut! Pot ser que tot plegat giri a pitjor d’un moment a l’altre –– Lita, uns de ses filles, sempre preocupada.

—Ara torno! ––rondina l’home, mentre es cala la gorra fins les orelles i surt al carrer.

Als seus noranta cinc anys la memòria li treballa poc, malament i no sempre. Aquestes estones de solitud li serveixen per rumiar i ordenar les poques idees que encara li queden. Camina feixuc pels camins pedregosos, tot ajudant-se d'un bon bastó de fusta de castanyer. Com una tortuga, sense pressa però sense pausa, o sigui que en poca estona arriba als afores del poble i ningú no veu com enfila un dels camins que duen al llac.

Mentrestant, el capó i les prunes s'han acabat i arriben les neules, els panellets, la ratafia, la mistela i el tall de mona de Santa Llúcia. Enmig d'una xerrera bocamolla, els grans s'expliquen la darrera història, l'últim safareig. I la canalla que juga a cuc a amagar dins els corrals i els pallers, o al pati, arrencant cebes humanes. O sigui que ningú no ha pensat més en el vell i les seves caminades solitàries.

Total, la nit entra amb força a tota la vall i el vell de cal Ros encara no ha tornat a casa. El Ton fill és més jove que son pare: sens dubte! Però ja n’ha fet més de setanta i tampoc no té el cap clar. No sap què fer. És bona persona, però una mica dropo. Les dones l’engalipen. Un parell de cames ben formades li fan estralls. Feien. Abans. Ara ja menys. Ara només voldria vendre una vinya i viure una mica, i viatjar, i sortir del Pas per conèixer món. I dinar als millors restaurants de París i, després, anar al Moulin Rouge a veure els enagos de seda de les vedets, tal i com va fer, fa anys, el vell, son estimat pare. Però el pare és dur de pelar i no vol morir-se com és de llei. Sap que, mentre ell visqui, no veurà ni un duro de son amat i ric pare. Després sí: és l’hereu i tot serà per ell. Però cada dia que passa es fa la mateixa pregunta secreta: em quedarà gaire temps per gastar-los quan siguin meus?

—Mentrestant tothom comença a estar preocupat. Espera’t!, espera’t una mica, Ton, li diuen. No et preocupis. Ja veuràs que, d’un moment a l’altre, ton pare arribarà. A voltes, s'entreté i torna tard... Ja saps com és! No seria pas el primer dia! —la família intenta calmar-lo.

Però ja la nit és ben entrada i la família, els parents que encara no han marxat, els veïns, tothom comença a donar veus d’alarma.

—Què passa, què passa?  —la gent murmura.

––Diuen que és el vell Ton Ros, que encara no ha tornat!

—Pregunteu si algú l’ha vist!

––Diuen que es fora des de després de dinar!

—On deu haver anat l’home més vell del poble?

––Com és que l’han deixat sortir sol, amb el dia tant lleig com feia?

Cessen les preguntes i els planyiments i tots els homes del poble surten a cercar-lo: és una qüestió de vida o mort. L’alcalde es posa al capdavant i l’agutzil i el mestre i els menestrals i els pagesos i els convidats a la festa també. Tothom està disposat a anar fins on calgui. Les velles i la canalla no poden sortir de nit i es queden a casa. Per ordre del senyor alcalde s’ha suspès el ball de la festa de Santa Llúcia, Mala sort, fadrines! Les campanes de l’església repiquen a foc i a sometent i a tota la vall del Pas es pot sentir el lament del metall: naaang-ningning-nanaaang-naaaing-ningningng-naaang!!!

Torxes fumejants obren la nit a les tenebres i encenen els boscos, omplint les arbredes d’ombres fugisseres que desperten fantasmes i espectres ancestrals. Una, dues, tres hores remenant per entre les bardisses i donant veus d’alarma: Ton!, Toooon!, Tooooooon! Però ningú no respon per aquest nom. Ni per aquest, ni per a cap nom. Potser ha anat a l’hort, vora ca seua, i allà, cansat, s’haurà adormit. Vés tu a saber! Però no. Allà tampoc no hi és, ai l’as! No és enlloc. Piquen pedra i criden en va: el vell és sord com una tàpia i, encara que fos a la vora, no oiria res. Malgrat tot, el seu nom ressona debades per tots els racons del bosc: Tooon!, Tooooon!, Tooooooon! Les bèsties nocturnes amagades dins els caus paren l’oïda i es posen en guàrdia perquè sempre que es perd un home, el bosc s’omple d’intrusos. Perill!

És tard i plou amb ganes. Tot s’ha complicat espantosament. Impossible seguir la recerca aquest aiguat inclement i l'absoluta foscor de la nit plujosa. Només caldria ara, diu l’alcalde, que, de bon matí, trobéssim a faltar més gent! Són les dotze tocades i a la plaça de l’església arriben grups de gent, amb sacs a l’espatlla, però ben xopa, que provenen de totes direccions. Uns homes que rastrejaven vora el llac diuen que, a mitjanit, han vist uns llums de colors movent-se per ponent, vora el cementiri... Com si dues o tres persones volguessin cridar l’atenció, marcant la seva posició amb fanals que dibuixaven a l’aire un doble pèndol: cap a la dreta, cap a l’esquerra, amunt i avall, en petits moviments oscil·lants que resseguien arcs hiperbòlics. El cansament que duen tots plegats pot haver-los traït, diuen alguns, fent-los veure fantasmes en una zona on no havia ningú cercant ningú!

Els homes que tornen del camí de la font del Bosc han resseguit, sense èxit, la muntanya i el riu i el llac i la bassa i la séquia i els prats i els pous. Res de res. Encara que també diuen haver vist els focs follets emmirallats a la bassa i sentit els udols del vent. O del llop. Qui sap! Fa deu anys que ningú no n’ha vist cap a vora el poble. Però el llop sempre torna, ja se sap!

Trona i llampegueja per ponent, pel sud, arreu. La pluja s’espesseix. Les boires s’arrosseguen. Les eugues, fermades als estables, renillen ploroses. Foix, el Castellot, les Llambordes, Font-Rubí, La Saleta. Aigua i més aigua que fa reviure torrenteres seques i magres rierols i omplen de soroll una nit de penombra. La nena de cal Negre diu que quan tota aquesta orquestra arriba per potent i és lluna vella, com avui, plou dotze dies seguits. I dotze nits. No falla. Aquesta vegada plourà fins a Nadal. Ja ho veureu!

En aquestes nits d’hivern, si hom para l’oïda, pot sentir els bells cants de sirena que l’aire dibuixa per entre les pedres esquerdades que habiten els racons més foscos de la vall. La seva melodia desferma una por ancestral i salvatgina: rondalles misterioses, veus del més enllà, morts que estan ben vius i diuen que tornen. Follia. Temor. Foscor. Contes vora el foc: totes les nits de tots els hiverns de tots els anys se n’expliquen a cada casa. Llargs hiverns d’estelles fumejant, estrelles al cel, dimonis amb banyes, bruixes amb escombra i homes del sac. Avui, al Pas, ningú no ha dormit del tot i ja som a trenc d’alba.

 Ahir la festa és va acabar de mala manera i avui el dia s’obre delicat. Són les sis del matí i el campaner, que s’ha llevat fa estona, torna a insistir, tot fent saltar espurnes que arriben a campanades. L’agutzil bufa més fort que mai fent dringar la seva vella trompeta esquerdada de tanta ordre dictada per l'autoritat. A cavall d’una bicicleta tant vella com ell, bufa i bufa per tots els carrers fins que el metall tremola: truuuuuurrruuuurrrrrreeeetttttttutttttuuuuuttttttt!, anunciant  a tothom que, per orde del alcalde, se suspenen, de forma excepcional les classes a l’escola i totes les activitats  municipals. Així, el mateix mestre i els més ganàpies de la classe podran també anar al bosc i col·laborar en la recerca del vell avi Ton. I també tothom que ho vulgui, és clar!

En sentir el retruny rovellat de la trompeta, els que encara mig dormien es desperten d’una revolada. És l’hora de llevar-se! No plou. De moment. La plaça va plena de gent amb una falç a la faixa i un sac sobre l’esquena. S’haurà de regirar el bosc de dalt a baix. Un cop i un altre cop. No es parla de res més: ara fa dos anys, el vell Ton també es perdé i van trobar-lo al cap de dos dies: brut, esparracat, deshidratat, famèlic. Fet pols, però viu i content: vatua Deu! Va aparèixer assegut a la plaça del poble, sense que ningú no l’hagués vist arribar. Aleshores, ningú, ni tan sols son fill, no va poder treure-li ni una paraula. Coses del vell Ton, diu la gent.

Alguns hòmens done veus i abans de començar la recerca, un petit grup amb un rest i un cercapous ha fet un repàs de les quatre cisternes del poble, no fos cas. Però no, gràcies a Déu, no han trobat res. Com carai saber on s’ha posat! No cal que perdeu el temps: és més fàcil que una gallina pongui ous de dos colors o veure un conill amb la cua llarga!

—Som-hi, doncs: a la muntanya hi falta gent! Penseu que és un home vell, de més de noranta anys, que ha sortit il·lès de mil ensurts i que, per tant, té un sisè sentit per esquivar els esculls que poden llevar-li la vida. I coneix les seves terres com ningú: són quasi totes seves! Segur que ha trobat un bon recer i en poca estona el trobarem sa i estalvi —l’alcalde, optimista, dóna ànims als voluntaris vinguts d'arreu.

El sol es fa visible dalt els turons més elevats i més d'un centenar de persones comencen a pentinar tot el territori. Un dia més es tornen a sentir els mateixos comentaris en veu alta:

––Només és una qüestió de temps.

––Viu o mort —afegeix algú al que tothom mana callar.

––La terra és molla i costa d’avançar: com ha plogut molt aquesta nit!

––Gaire lluny, tampoc no pot haver anat!

––De veritat, costa de creure l’edat que diuen que té!

Però avança el matí i re: ni ombra d’on pot haver anat. Re de re. Ni rastre, ni petjades al fang, ni senyal cap ni una. A migdia, les dones porten pa, vi, quatre amentlles i una mica de formatge per enganyar la gana i donar força al homes que en prou feines descansen deu minuts. Tot és inútil en aquesta tarda trista i borrosa que també s’escola sense resultats. Sembla mentida! La nit torna a manar sobre les fredes muntanyes del país català, i, mentrestant, l’avi Ton segueix perdut enmig del bosc, qui sap on!

Diuen que l’alcalde, aquest vespre, ha enviat un missatger demanant ajuda a l’autoritat i, és possible, que demà al matí arribin de la capital uns guàrdies amb gossos ensinistrats. Però ja ho veurem!

Mentrestant, els núvols no deixen de plorar tota l'estona. Aigua i més aigua dolça rega tota la vall. Molta aigua. Massa aigua. Molta gent passa la nit a cal Ton fill, fill del Ton pare, per donar suport i fer el que calgui. Les dues filles del vell que encara viuen al poble parlen d’avisar els germans que viuen a la ciutat, per dir-los la desgràcia. La vella Lita, sa germana, acostumada com està a veure-les de tots els colors, els diu que encara no és moment de parlar de malanança ni dissort. Les nétes i besnétes no se l’escolten i ploren sense fre.

—I us dic una cosa. Si us penseu que el vell patriarca morirà sense lluitar, és que no coneix com som els de cal Ros —parla la germana orgullosa de l’estirp.

Alguns veïns amb bones intencions, encara que sense escrúpols, comenten en veu alta que dues nits d’hivern al ras i en ple temporal de llevantada són masses nits com per sortir-ne indemne. Que, de fet, era una persona que ja havia viscut molt. Pitjor fóra que s’hagués perdut un jove. O una canalla. Una canalla: Jesús, Maria i Josep! Tothom fa el senyal de la creu. Alguns d’ells, fins i tot, amb massa ostentació.

Algú prepara una mica de sopa per distreure l'estómac: pa, ceba, farigola. El Ton fill, que està extenuat, s’adorm damunt la vella banqueta de fusta que hi ha al rebedor. Les dones de la casa li faran companyia tota la nit. Una vetlla sense mort. De moment... 

A fora se sent l’aigua com s'escola pels carrers avall. Les cunetes en van plenes. A moltes cases hi ha gent treballant i posant sacs per sota les portes de les entrades Són molts dies de barrumbada i tal i com el cel cau aquesta nit, s’han d’assegurar les estances. Tots aquells que, en començar les pluges, havien tret els taps per poder omplir cisternes, ara s’afanyen per segellar-ne altre cop l’entrada. Ja n’hi ha prou d’aigua! De sobres! Feia anys que no és veien baixar les torrenteres amb tanta alegria, ni els gripaus raucar amb tanta convicció!

El vell s’ha perdut i tothom el busca de dia, però les feines a les cases no és poden deixar de banda. Molta gent hauria de dormir una estona, però els patis i corrals van plens de dones amb esclops i sacs a l’esquena. Les vaques i les cabres s’han de munyir, plogui o faci sol. Faci el temps que faci, els capons, les gallines, els bens i els garrins tenen gana: és l’hora de donar-los gra, farratge, aquelles patates malmeses. S’ha de mirar que el blat de moro no es mulli sinó no el voldran ni pels porcs. La truja ha de parir d’un moment a l’altra: no s’hi val a badar. Algun gos pollós mort de gana deambula per la plaça, somiant inútilment que un altre gos, pollós com ell, hagi deixat per de banda qui sap si un os de pernil més pelat que el cul d’una mona.

 Les llars de foc en prou feines no tiren perquè l’aigua que cau per la xemeneia humiteja la llenya i apaga el foc. El forner s’ha de llevar a les tres del matí, com cada dia. La gent vol el pa calent abans de les 8. I no valen excuses! Per ell no és important perdre una nit a la vida: les ha perdut totes! Les setmanes al forn de cal Pla només tenen una nit sencera: la del dissabte. L’alcalde no pot dormir gaire perquè repassa mentalment quines zones queden per pentinar i se’n sent responsable.

Els homes, vora el foc, carreguen fort les pipes i s'agafen a l’explicació més fàcil, la menys científica de totes: són els designis del destí! Déu sabrà! No s’hi pot fer res! Molts d’ells coneixen el territori tant o més bé que ningú, perquè encara que totes les terres siguin del vell Ros, molts en són parcers i coneixen cada arbre, cada rasa, cada avenc, cada camí, cada fondalada, cada pou. No se’n sortirà aquesta vegada: pobre home! Ja ens agradaria a molts de nosaltres fer-ne tants com tu! Adéu amo Ton!

Negra nit més fosca que el cul d’un teixó! Ni els més vells no recordaven el vent udolar amb aquesta desmesura. Dolços cants de sirenes metzinoses. Segur que és vent això que bufa? Malgrat els sacs terrers, la venteguera s’esmuny per sota les portes de les cases i penetra per tots els racons. Espeteguen els porticons a les finestres i rondinen les portes velles mal tancades. Les gallines amuntegades al corral. Les rates amagades als caus més obscurs i profunds: segur que demà se’n veuran moltes surant pels carrers. Ofegades. Els gats i els gossos al paller, dormint amb un ull obert i en guàrdia, a punt per sortir corrents, si les circumstàncies ho aconsellen. Les xemeneies fent de xemeneies: tota la nit baladrejant i fent veure que les teulades de les cases sortiran volant d’un moment a l’altre!: hhhuuuuuuuaaaa aaaauuuuu uuuuhhhh huuuuiiiiiiiiuuuu...!

Cap a la matinada, quan el sol sembla voler sortir, una centella de foc s’escapa de la tempesta i, ziga-zaga, s’estavella amb estrèpit metàl·lic, contra la façana de cal Ton. Tota la casa tremola com un pàmpol, la xemeneia titil·la uns instants, comença a fer figa, i de seguida cauen totxos, guix, canyes, pedres, un niu de mussol sense mussol, i sutge, molt de sutge negre. Tot fa cap al centre de la vella cuina, enmig d’un fort terrabastall i del soroll de la tempesta que no cessa. L'esglai és general. El vell Ton, fill del Ton més vell encara, es desperta d’una revolada i diu que ha tingut un somni:

—He tingut un somni. El trobarem en poca estona! —diu l’home mig adormit, emocionat, mentre els incrèduls que li fan companyia no deixen de plànyer-lo.

—Sí, sí, ja sé, les teules volen, la xemeneia cedeix i una força desmesurada ha tombat molts arbres a la vall aquesta nit —el Ton fill parla amb ulls il·luminats— però sé m’ha comunicat que el pare és viu i ara mateix està en camí. L’he vist! El trobarem i viu! Va, som-hi! La gent se’l mira compassiva i comprèn que, davant el infortuni de la pèrdua del pare, pugui dir bestieses com aquestes. Ningú no vol estar a la seva pell!

Comença el dia tercer. De bon matí han fet acte de presencia davant de l’Ajuntament dos uniformats tapats amb dos grans capes de lona. Són de la guàrdia militar i acaben d’arribar de la capital. Quan es treuen els capots mullats es pot veure tot allò que cadascun d’ells arrossega: una bicicleta rovellada, que segur que avui no han pogut fer servir, un fusell aïllat de les inclemències per una funda de cuiro i el sarró. Ah, i el cans. La gent comenta en veu baixa que els guàrdies s’estimen molt les gossos que duen: han tingut la precaució de fer-los transitar sota el capot, a cobert de la mala nit. Malgrat la intendència de la qual se’ls ha proveït, tots plegats presenten un estat força llastimós: bruts, sense afaitar i calats d’aigua de dalt a baix.

Poca gent del Pas, per no dir ningú, no havia vista mai una bicicleta amb les dues rodes iguals i molts intenten apropar-s'hi per mirar de tocar-les. Per un moment, sembla que s’hagi oblidat que els guàrdies no han vingut al Pas de visita festiva o de casualitat i que el vell, a aquesta hora, deu estar més mort que viu.

— Sus órdenes alcalde! Se presentan el cabo Morales i el número Rosel pa lo què usted decida mandar— els dos es quadren davant l’autoritat.

—Aquests pobres xiquets estan a las últimes! Així no es pot treballar. A veure, que algú porti mantes seques, un parell de botifarres negres, un rosegó de pa i una mica de mistela. Va, vinga i de pressa! — l’alcalde ordena i mana.

––Gracias alcalde. No era menester ––Morales la toca.

A fora, al carrer, se senten rondinar els gossos nerviosos i el caporal demana a l’alcalde que els deixi entrar. No és una cosa massa normal que un gos entri a les cases i molt menys a l’Ajuntament. Però, bé, tampoc és ara qüestió de posar traves a la guàrdia armada. Fan entrar els cans i els guàrdies donen als gossos el trossos de pa que eren per a ells, davant de la mirada incrèdula de tot l’Ajuntament en pes.

––Gos fart no caça! ––se sent un que crida des del fons de la sala.

––No se me preocupe uté, señó, que la perra Lucia lo encontrarà si o si ––Morales no es talla.

Tot el poble comença a posar-se nerviós, menys la filla de l’alcalde que, vulguis que no, ha aconseguit entrar a la sala de reunions i seure vora el guàrdia jove, que té bona planta: tot s'ha de dir. Ella ha decidit que, un dia d’aquests, vol deixar de ser fadrina. Ja n’està cansada de tant d’avorriment i solitud nocturna! El caporal, gat vell, s’adona de les intencions de la mossa, que ja està preguntant al guàrdia Rosell si la seva escopeta fa molt soroll...

—Señor alcalde, si no es molestia, puedo tener un aparte con su ecencia?

—Cabo Morales, digui el que tingui que dir, que aquí tots som de confiança.

—Verá Ud., es que en el servicio no tenemos holgura para hablar delante de mujeres —el caporal mig tartamut i mirant enlloc.

—Venga, déjese de tanta formalidad. Tenga en cuenta que mi hija es sólo una niña —l’alcalde, mimós, somriu a sa filla.

Però tot el poble, menys ell, sap que no hi ha manera d’aturar la natura. Algú hauria de dir-li: alcalde Farina!, desperta, que el temps passa de pressa i la mossa fa dies que ja ha deixat de ser-ho!

—Bien, señor. Lo que Ud. Mande, estamos a sus órdenes. Vamo a empessà con las prendas del viejo —Morales té pressa.

—Què vol dir? —l’alcalde baixa de l’hort.

—Coño, qué quiero desí, qué quiero desí... Pues que si los perros no huelen al viejo, no sabrán a quien estamos buscando!  A ver, Sr. Alcalde, mande Ud. que nos traigan una ropa vieja del vieho. Y si es una gorra, mejó.

Algú comença a córrer a casa del vell a buscar una gorra.

— Mientras llega la prenda y si es Ud. tan amable, Sr. Alcalde, me gustaría beber otra copita! Ud. no sabe la que hemos bebido de noshe: agua con agua. El niño no bebe, no se moleste Ud.— el caporal referint-se a Rosel.

—¿Y no tendría Ud. a mano, Sr. Alcalde, un mapa de situación del municipio para darme yo motivos de orientasión?

— Què diu que vol ara? En Pere Farina segueix en la inòpia.

— Es igual, no se moleste, vamos a  encontrar al viejo de todas formas. Y antes de lo que ustedes se imaginan.

L’observació del caporal corre com la pólvora i en dos minuts tot el poble descregut ja se’n fot de la guàrdia militar. Ara, aquest malaguenyo, ens ensenyarà a fer la sopa de pa! —comenta un graciós en veu alta. Esbufegant, arriba a l’ajuntament en Ton Ros fill, fill d’en Ton Ros pare, gorra en mà.

—Aquí tiene Ud., mi capitán. ¿Va Ud. a empezar ahora mismo el operativo, o quiere Ud. disponer antes alguna cosa más?  —en Ton Ros servicial, intentant fer us d’un destre llenguatge militar, que se’n va a norris al confondre un caporal amb un capità.

—Vamo a empesá ahora mismo, si es el caso. Pero les advierto que todo estarà resuelto antes de mediodía y no estaría fuera de lugar que alguien dispusiera un poco de comida, que estamos sin sostén —l’home dels galons no es talla gens ni mica, mentre els quissos ensumen i llepen la gorra de l’avi Ton i remenen la cua sense parar.

–– Ja surten, ja surten! —la quitxalla dóna veus d’alarma i, fins i tot, el senyor rector s’arromanga les faldilles i es prepara per sortir corrents.

—A ver, háganme el favor de no interferir en la captura y ya les digo ahorita mismo que no me gustaría ver a nadie por delante de las perras. ¿Ha estado bien entendido? ¡Que no tengamos después que lamentar alguna desgracia! Ah, y otra cosa, ya me están ustedes atando esos perros del pueblo que andan sueltos, que, en como si me cabreo les avio un disparo— l’alcalde volia dir alguna cosa, però l’home del fusell a la mà imposa respecte.

S’ha fet un silenci sepulcral. Molta canalla no sabien que la guàrdia militar les gastés d’aquesta manera. Quina cagarel·la i quina emoció! Les paraules del xerif Morales eren de tot, menys amistoses. Porta un fusell i és l’autoritat armada!

Deslligun els gossos policies i comencen a donar lladrucs d'excitació. Arrosseguen el morro per terra, donen un parell de voltes a la plaça, s’orienten i, de seguida, sense dubtar, prenen la direcció del camí que surt del poble, aturant-se dues-centes cinquanta vegades i refent el camí una i una altra vegada. Endavant, endarrere. Una i altra vegada. Ensumen les pedres, oloren les soques dels arbres, remenen la cua, aixequen la pota, lladruquegen, rondinen. Tot el poble rere seu.

De cop i volta han començat a córrer com a bojos en direcció a cal Notari, un mas senyorial a tocar del poble. La guàrdia armada, l’alcalde, el capellà, el mestre, i tots i cadascun dels habitants del Pas que tenien les condicions mínimes com per córrer, han sortit també a tota castanya en la mateixa direcció.

––Ja l’han trobat! Ja l’han trobat! —proclamen les veus dels primers que arriben.

Un miracle. Un autèntic miracle. És impossible! La gent, incrèdula, s’abraça, crida, plora. No han tardat ni cinc minuts a trobar-lo. I aquí, a la vora el camí, a tocar del poble! Pot ser possible?

En efecte. Allà tenim la causa de tant patiment: l’avi de cal Ros. Assegut al terra i recolzat en el vell tronc de l’alzina abatuda aquesta nit davant cal Notari. Xop de cap a peus, brut, encarcarat, però tranquil, seré, viu! La cara i els braços plens de fang i rascades. El nas abonyegat. El capell calat fins a les orelles. La barba de tres dies. Sense bastó ni gec, ni espardenyes: només amb mànigues de camisa i els pantalons bruts i esparracats de mala manera, que sembla talment que hagi sortit de dins un bardissam impenetrable.

—Però com és això possible, si aquest camí l’havíem pentinat mil vegades! ––l'alcalde Farina no dóna crèdit a la troballa i expressa en veu alta allò que pensa tot el poble.

Fa basarda veure en quin lamentable estat es troba l’amo de mitja comarca: el senyor Ton Ros. Els ulls oberts com taronges, esbrinant per què tant d’enrenou vora seu: no fos cas que algú hagués pres mal mentre ell era fora! Els gossos remenen la cua, contents del seu encert i li llepen la cara. L’home en prou feines parpelleja: dos dies i mig al ras i tota l’aigua del món sobre l’esquena!

Les dones es posen les mans al cap i més d’una somiqueja d’emoció. Menys mal: gràcies a Déu que ha tornat! Ningú no se’n sap avenir i molts dels que havien participat en la recerca es freguen els ulls i no s’acaben de creure que allò que veuen sigui cert.

—No pot ser, no pot ser. Però si hem resseguit pam a pam totes les carenes, totes les rases, tots els rierols. I n’érem més de cent! Ara tu digues, si aquí no hi ha misteri. A mi que no m’expliquin contes i rondalles, però aquí hi ha alguna cosa més... —el noi de cal Miqueló no para de fer-se preguntes i s’ha convertit, sense voler, en portaveu d’un grup de veïns incrèduls, que estan nedant en un mar de confusió.

—Deixem els detalls per un altre moment, sisplau: ara no és l’hora de buscar-li tres peus al gat!. Sigui com sigui, aquí tenim el vell sa i estalvi! ––en Pere Farina posa una mica d'ordre.

 No li agrada al Morales que les gossetes juguin amb la canalla. Ordena al seu ajudant que se les endugui cap al poble. A mis perritas nadie las coge vicio!

—Y me espere Ud. en el Ajuntamiento, Rosel, que luego después estamos invitados a comer en la mesa del alcalde. Ya usted oyó! Presto!—l’home no se’n pot estar de donar ordres tot el dia.

—Vaja nom més estrany té la mossa: Mo. Potser ve de Montserrat. Vés tu a saber! No sé si a l’hora de dinar... Va!, home, quina bestiesa! Qui vols que es fixi en mi, l'últim mono de la guàrdia militar! Va, Blai, treu-te aquests pardals del cap. La filla de l’alcalde, no em facis riure, home! Mira que n’ets de burro! —Blai Rosel, el mosso sense nom, xiula una vella cançó mentre du els gossos de tornada cap al poble. Més content que un gínjol, no es pot treure del cap la imatge de les trenes de la Mo, la nena que està a punt de deixar de ser-ho...

La jove de cal Notari va tenir la mala sort d’enviduar només una setmana després del casament amb el seu estimat home. L'hereu Notari va morir esclafat pel piano malastruga que ell mateix havia regalat a la seva flamant esposa, l'Amèlia. Coses de la vida! El cas és que quan els homes hissaven l’instrument musical amb la corriola i el feien pujar fins el balcó, des d’on tenien previst entrar-lo a la sala, es va trencar la corda que el subjectava. Va ser un vist i no vis, sense previ avís. El piano, seguint les conegudes lleis de la gravetat, es va precipitar balcó avall amb gran celeritat, esgavellant el pulcre pentinat del seu amat espòs que de sota mateix s’ho mirava, el molt carallot. Q.E.P.D. 

Aquell dia, mentre el seu home finia, es va sentir una esplèndida melodia simfònica de tecles en desgavell, corxeres, bemolls i sostinguts en desbandada. Un acord sensacional es va sentir a tota la vall: doreeeeemiifffaaasoolalllalasisisiiibarraa aabummmm!! Solemne com un rèquiem, va liquidar de sobte un contracte matrimonial que tot just s’acabava d’encetar. I ella, malauradament encara verge, es va veure obligada a fer-se càrrec del ric patrimoni familiar de cal Notari i, per no malmetre’l, no va tenir més remei que tornar-se a casar al cap de poc temps. D'això ja en fa dos anys. Aleshores va ser molt criticada per no guardar el dol, però no podia pas plegar-se de braços i esperar que la vida li passés pel davant sense mullar-se.

L’Amèlia, que té fama de llegida i tot ho sap —la missa en llatí millor que el capellà!—, dorm a l’habitació que dóna, davant pel davant, d’on els gossos han trobat el vell fa poca estona. Quan veu el riu de gent que s’aplega davant ca seua, surt al balcó per preguntar: què volen aquesta gent! No s’adona que només porta posada la roba de nit i l’esglai del vent dibuixa perfils massa privats sota la camisa de dormir. Quan l’avisen que potser s’hauria de tapar, torna a entrar un moment i aleshores surt amb un abric de color morat que li arriba fins els peus: quina patxoca! Li expliquen què ha passat, demana silenci a l’audiència i llavors engega:

—Doncs jo us he de dir, amics, que, de matinada, des del llit estant, he sentit un espetec rabiós i furibund: semblava que la muntanya s’esqueixava i tot el món sencer ens queia al damunt. Tot seguit, un crit, un espant, uns gemecs propers i plorinyosos: com si una persona exhausta demanés auxili. Sabeu què vull dir?

––Ohhhh! ––la gent murmura amb esglai.

––El vent bufava irat, de ponent i del nord, i l’arbre, que, per un moment, semblava que es defensaria grinyolant i que en sortiria airós, ha estat brandat sense pietat sota el pes de l’energia venteguera d’Èol i la ràbia de Thor, déu del tro. Total, que l'alzina centenària s'ha esberlat sota la força dels elements naturals, caient abatuda sense pietat.

—Déu meu, —la dona segueix amb la seva proverbial loquacitat— quin vent tan estrafolari! No sé vosaltres, però jo no n’havia vist mai un d’igual! Un cop el bramul de l'arbre en caure a terra va quedar esmorteït, es va fer el silenci. Una quietud sorollosa, barrejada amb bells cants de cent sirenes misterioses que  semblaven gronxolar un infant en braços, emmudint els gemecs dels turons enfarinats i apaivagant els plors de la natura...

Tot el poble se l'escoltava embadalit i s’ha sentit un: «Cony!, que bé parla aquesta mossa». Però, fantasiosa i mentidera com era, ben bé podria ser que s’ho inventés tot.

El seu home d’ara, secall, eixut, treballador, camacurt, maldentat, que, en teoria, dorm amb ella, està al balcó rere seu i mou el cap en totes direccions, lamentant no poder dir ni sí, ni no, ni tampoc tot el contrari. Ningú no se’l creuria si ara digués que, de matinada, ell també ha sentit la veu de l’avi Ton demanant, sisplau, que algú li fotés un cop de mà.

El nou pubill de cal Notari sempre va d’esma i s’adorm per tot arreu. Quan ho fa, és com una soca. És una mica la riota de mig poble i totes les mosses es fan creus de la troballa de la vídua: què carai li va trobar a l'homenet aquest si sembla que el pobre no sàpiga ni...! Però, en fi, segur que té el seu què i així és la vida: uns tant i d'altres tan poc.

Dos veïns que viuen als afores, vora el riu, diuen que, a mitjanit, i malgrat el brogit que aconsellava quedar-se quiets i a dins el llit, s’han atrevit a treure el nas per la finestra per esbrinar què passava. I han vist, esporuguits, un remolí espantós que s’atansava per ponent i semblava tenir ulls a la foscor. Un vòrtex de llums de colors que giravoltava lent, magnífic, imparable, amenaçador. Desenes de nans de caps grossos i tres ulls negres com la nit, dirigien tota l’operació enganxats com granotes damunt la coberta de l’embarcació. L’esquena, tatuada amb sinuosos senyals blancs, canviava de forma i color a cada volta que l’enginy dava.

Els braços, plens de botons encesos, simfonia d’acordions, semblaven irradiar poesia de missatge esgarrifós. Al voltant de la nau i aprofitant la força desplegada per la rotació del vaixell infernal, viatjava de tot: vaques voladores, estols de cigonyes llargarudes, bruixes geperudes, cantants calbes, serpents gegantines, ànimes perdudes, núvols de fum blanc com la calç, envoltats d’ocells espantosos amb un sol ull enmig la testa. I aquella munió d’ocells ennegrits i ales esteses com vampirs malèfics: quina paüra tot plegat!

Un orgue gegantí ancorat a les muntanyes vomitava gemecs i donava com el so de l’udol d’un llop en zel que anava d'acord el ritme embogit de la nau voladora, que girava i regirava majestuosa. Per fi, el monstre s’ha aturat uns segons damunt l’entrada del poble —diuen—, per fugir de seguida com un llampec pel mateix lloc d’on havia vingut. Rere seu, un solc màgic de colors lluminosos i una pudor infernal de sofre recremat.

Però, per desgràcia, ai!, només ells dos han vist aquesta demostració de força descomunal i la gent, que coneix la seva dedicació a la ratafia i el vi bo, els gira l’esquena i els diu a la cara:

—Tanoques, més que tanoques, si deixéssiu de mamar com a cavalls potser ho veuríeu tot d’un altre color! Voleu dir que no heu vist la lluna en un cove? ––la gent se’n fot dels pobres desgraciats.

Però el cert és que, mirant en direcció a la vall, encara es poden veure els estralls que no menteixen: una essa gegantina d’arbres arrencats de soca-rel per una força colossal. Un vent forassenyat ha deixat al seu pas una traça sinuosa de destrucció brutal. Colors ocres i daurats omplen l’horitzó de reflexos d’una llum encegadora mai vista. I, des d’una punta a l’altra dels prats, una olor indestriable: vainilla, pebre, fonoll, regalèssia, alfals, sofre.

Alguns homes diuen que ahir, unes hores abans de l’albada, es van despertar de sobte del cop de son que els amansia i van veure, hipnotitzats, esplèndides vestals daurades que entonaven bells cants plens de misteri i joia: sssissssieeeessstsjshhhahahahiiiiieeeeesssshhiieis... Qui més clar ho tenia era el Quim de cal Ferrer.

––Quina dolça metzina aquelles dones mig dones! I peixos mig peixos! Cabelleres daurades i llargues fins a la cua, que mig embolcallaven uns pits blancs com la llet! El llac ple de nimfes marines de lluents cabells pèl-rojos, pits descomunals i una cua de peix del color de la seda crua. Al so d’hipnòtiques melodies sortien d’entre les roques del fons del llac donzelles lluminoses que no paraven de xiuxiuejar, a cau d’orella, màgiques i secretes paraules que per poc no em fan perdre el senderi ––el nen de cal Ferrer tanca els ulls i somia.

— Fins i tot, despert somies, espècie de sòmines! Ja voldries tu sirenes per sopar! I tant! I també bocs sense banyes i galls sense cresta! —la seva dona se’n fot de la irrefrenable vocació somiejadora del seu home.

Al pati de cal Notari, a tocar de l’alzina vençuda, tres grans petjades hexagonals, negres, grosses com potes d’elefant, s’enfonsen al terra més d’un pam i donen fe que alguna cosa fora del comú ha estat allà de visita aquesta nit.

Per fi l'alcalde hi posa seny:

—Ei amics, ja n’hi ha prou de tanta faramalla, hem de tenir cura del vell! A veure si ara... després de tot el que ha passat... El vell no s’ho mereix! Vinga! Som-hi!

Tothom se n’havia oblidat del pobre home! De seguida el carreguen entre tots i se l’enduen cap a casa. El vell, esmaperdut enmig d’aquest desori monumental, es deixa portar a collibè d’un dels seus, mentre cantusseja una vella rondalla infantil que corprèn la comitiva:

Tres noms jo en tenia

de tres lletres en so

pim, pam, pom

pim, pam, pom

i si una en volies, jo te la do

pi, pa, po

pi, pa, po

i si una en volies, jo te la do

i, a, o,

i, a, o

jo te la do!

Els nens, divertits, riuen la desconeguda cançó del vell i, en menys d’un minut ja l’han caçada. Tota la canalla canta sota la pluja i per sempre cantarà: “...iiaooó, iiaooó, jo te la do...”

En poca estona són a casa. Algú ha preparat una bona tassa de caldo que el vell no vol ni veure ni beure. No paga la pena preguntar-li res: tampoc no respondria! El fan seure a la seva vella cadira de la vella taula del vell menjador i totes les dones al seu voltant l’observen en silenci, encuriosides. La veritat és que no té gaire gana i han d’insistir perquè es prengui tan sols sigui quatre cullerades. Son fill es lamenta davant seu, encara que ningú creu que se l’escolti.

—Pare, pare, quin ensurt ens heu donat! No, no. No cal que dieu res. Mengeu i descanseu. Però quin espant pensar d’haver-vos perdut! —en Ton fill ja és una persona gran i  pensa que ja li tocaria ser el nou patriarca, però les paraules sonen sinceres i plenes d’estima.

El seu pare se’l mira com si tot allò no anés amb ell i dóna tota la impressió de que, encara que ha tornat, fa dies que ja és fora.

Un cop el tenen amb la panxa mig plena, les dones se l’emporten: el volen rentar. Despullat i net, damunt el llit, sembla un altre. Ses filles observen signes i comportaments estranys i no se’n saben avenir. A més a més i, encara que costi de creure, els ulls són ara d’un color verd esmaragda i no pas d'un gris clar com abans. Què li deu haver passat aquests tres dies? Aquest canvi de fesomia li dona un aire nou, estrany, rar.  La mirada d’ulls desconeguts tafaneja els racons de l’estança i sondeja les mirades incrèdules de les dones que el netegen. Ni que fos la primera vegada que ses filles i nétes el renten!

Les úniques paraules que se li senten dir en tot el dia és quan obre la boca per demanar que vingui la mossa de cal Negre que, a vegades, li dóna fregues a l’esquena. Tothom sap que és mig bruixa i ningú de la família no la pot veure, però des de fa anys ha establert una relació molt particular amb el vell i no hi ha manera de deixar-la de banda. Ves tu a saber de què parlaran quan estan sols! Arriba en pocs minuts i, després de fer fora de l’estança a tothom, posa un cataplasma d’oli de llangardaix a l’esquena del vell Ton per alleugerir-li els dolors del reuma, diu. L’avi Ton, que se la mira embadalit i de res no es queixa, s’adorm com una criatura.

––Les sirenes voladores li ha llevat la pell i els ulls. Sí, sí, han estat les sirenes! Jo mateixa ho he vist: tota l’esquena sencera se li està pelant de dalt a baix. No us heu fixat també en la seva mirada absent?  —una de les nebodes és molt observadora.

Mentrestant, a dins la cambra, l'embruixada el remena de dalt a baix, buscant, enmig dels plecs de la seva pell arrugada, senyals que només ella sabrà identificar. De seguida tot comença a quedar més clar. L’oli de llangardaix fa que d'entre la vella pellofa de l'esquena del vell, fins ara apergaminada, sorgeixen per moments milers i milers d’escates que semblen voler donar pas a una pell nova de trinca, que no sembla pas humana.

Ha esperat quaranta anys a què arribés aquest moment i les llàgrimes neguen els seus ulls. Quan se’n torna a casa seva, els veïns, arraulits a la porta de cal Ton, i que no paren de tafanejar, no poden donar crèdit als seus ulls: la bruixa de cal Negre plorant pel carrer! L’orgullosa i malcarada fetillera, de passa curta i mirada esquiva, mostrant en públic els seus sentiments, indiferent al judici de tothom. Que estrany!

Després del malson d'aquests últims dies, sembla, finalment, que tot ja s’ha acabat. I s'ha acabat bé! L’agutzil atura la seva vella bicicleta rovellada a cada racó del poble, i després del preceptiu toc llarg de trompeta tutuuurrrruuuuuuuuuttt!! tuuuuuurrrruuuuuuuuurut! imposa silenci i es fa oir, cantussejant el pregó que l’alcalde ha dictat:

«Jo, en Pere Farina, alcalde de Sant Joan del Pas, a la Regió Central de la Nació Catalana, us dic a tots, veïns en general, jovenalla, fadrins i fadrines, mossos i minyones, que diumenge vinent, 20 de desembre de 1885, en havent dinat, tindrà lloc el ball suspès fa uns dies per causa de força major.

L’Ajuntament es farà càrrec del dispendi musical i la manutenció dels músics. Es prega a tots els veïns i veïnes que vulguin ballar una peça en concret, que ho diguin a l’agutzil, o sigui, a  mi, per poder passar la llista als músics, que dissabte arribaran...

També us dic que, després de la missa major, seran penjades a la plaça de la Font quatre olles plenes de confits, perquè la canalla pugui trencar-les a cops de bastó. Vermut, ratafia, olives, anís i figues seques de franc i per a tothom. Convida el vell Ton!

Finalment i aprofitant l'avinentesa us desitjo un bon Nadal i millor any nou!»

La gent aplaudeix la generositat del vell Ton i les paraules d’en Pere Farina en boca del pregoner. Tothom se n'alegra que la festa pugui concloure com Déu mana: amb música i sarau! Ningú no es voldrà perdre l’espectacle i fins i tot els més vells hi aniran, encara que sigui arrossegant les espardenyes i castigant el bastó i l’artrosi.

Per fi arriba el jorn de la ballaruga, encara que el dia s’ha llevat plujós i el vent no ha cessat de bufar en tota la nit. Dalt la cresta de la muntanya, quatre núvols negres i espesos romanen estranyament immòbils en la mateixa posició. La gent, després d’aquests dies amb tant de rebombori, se’ls mira de cua d’ull, corgelada, sabent que darrere seu potser s’hi amaga una força oculta que no vol deixar-se veure. Qui sap si és el mateix poder que va canviar, en una nit, la fesomia de tota la vall!

Després de la missa arriba l’hora de les olles. Per sort ha deixat de ploure i tota la quitxalla fa cua per deixar-se embenar els ulls i provar sort amb les quatre olles penjades, d’una banda a l’altra del carrer gran. No hi ha res més confortant que veure riure la canalla!

A mitja tarda tot el poble sencer és al ball amb ganes de passar-s’ho bé. Uns perquè volen ballar i els altres perquè volen veure qui ho fa. Música i gresca per a tothom. I de franc, que paga l'alcalde! Els dos mansuets eixerits de Terrassa que fan de músics toquen l’acordió amb molt de ritme i galanesa. Totes les fadrines els volen enamorar! Ei, músic, toca’m aquella melodia, diuen descarades entre rialles.

Cap a les vuit del vespre, el vell Ton, que s’havia quedat a casa, acompanyat d'alguns parents, aprofita un moment de distracció general per esmunyir-se pel corral, sortir al carrer i, amb la mirada perduda, deixar-se emportar per l’enginy encegador.

En aquell mateix moment s’han sentit al poble uns sorolls estranys i a tota la vall han tornat a sonar en força els dolços cants de les sirenes misterioses... ssssisssiiisieeee ssstsssshhhhaiauaiaua ssettxxxxxxiiuusussss...

 Aleshores, les taques negres del cel, visibles fins i tot de nit, s’han desfet en un instant, com un miratge. La gent ha sortit corre-cuita de la sala de ball per saber què passava i què carall era aquell soroll espaterrant. Però ningú no ha pogut veure res especial en cap direcció. Només, com sempre, milers d’estels llunyans que omplen de llum i vida el cel de la vall del Pas.

Al mateix temps, la bruixa de cal Negre, es mira ara despullada al mirall de la seva fosca estança i comprova complaguda, poderosa, perillosa, que tota ella també està ja plena d’escates i els seus ulls comencen a canviar de color! Per fi arriba l’hora!

Coses de Déu (2006)

Baixo al port caminant. No tinc ganes avui d’enterrar-me als túnels del metro. De bon matí el jove delegat de la caixa ja està emprenyat com una mona. I és que no hi ha dret, home! Un cop més s’ha d’enfrontar amb el borratxo oficial de l’agència que fa nosa i el destorba a l’hora d’obrir la porta de l’oficina. I quina pudor, hòstia! Brut, esparracat, llardós, amb una ressaca de mil dimonis, no vol sortir del caixer automàtic ni amb fum de sabatots. Sempre la mateixa música: ja en té els collons ben plens! Quan l’ocupa comprova que el responsable de LKXA truca a la guàrdia urbana, surt disparat a tota pastilla: aquests sí que tenen mala llet! Si arriben i encara es troba dins el caixer, acabarà a la dutxa dels serveis socials i això el neguiteja: no en vol ni sentir a parlar de l’aigua, i molt menys del sabó! Quina merda!

Un carro andròmina mercantil, enginy articulat de l’IKEA, és la seva eina de treball. A dins el carromato hi du una mica de tot: ferros vells, canonades de plom, para-sol king size, intervius amb dones despilotades, ampolles, llonguets secs com una pedra i què sé jo! Un cartró retolat fa la funció de matrícula i dóna constància de la feina del conductor. Hi posa: “Poeta del no Res”. Un espectacular radiocasset que du lligat al coll amb una cadena, escup a tota pastilla l’Each word's a beat of my heart, d’en Willy DeVille. Veu que m’agrada la música que sona i em fa l'ullet, mentre somriu i m’ensenya unes dents més negres que el cul d’una guineu. Li torno l’afalac: sóc educat!

Mentrestant, sota les rodes del carretó, el gos petaner secall que l’escorta fa veure que tot allò de la poesia i la collonada de les balades de rock, no va amb ell. Segur que, si un dia pogués triar la música, li diria al seu amo: —Amo, posa’m allò tant divertit del “Duetto Buffo de Due Gatti”, d’en Rossini i les Caballè, miaaaauuu! miaaaauuu! marramiau!— i només de pensar-hi ja es posa calent.

L'home va vestit amb una vella sotana apedaçada i de seguida que surt a carrer comença a baladrejar en uns discurs que no sembla improvisat:

“Déu sempre ha existit. Per això és Déu. O sigui que no és lícit fer-se la pregunta: què feia Déu abans de...? Perquè és evident que, a Déu creador, ningú no l’ha creat, perquè si l’hagués creat algú, aquest seria creador també i la pregunta fàcil seria: aquest Déu primer qui l’ha creat? I tampoc no fora sensat pensar que es va crear ell mateix. Això fora una tautologia semblant a una rossa és una rossa és una rossa. Si un Déu creador, es crea un altre cop a si mateix, en realitat s’està recreant. O sigui divertint-se perillosament, perquè és evident que si tens dos Déus Clons, omnipotents, omnipresents, omnitot, quin dels dos és el bo, l’únic. ¿I si resulta que, demà mateix, cadascun dels dos Déus decideix anar a la Seva, sense consultar-li res a l’Altre Déu? Ja estaria en marxa el primer conflicte sideral. Celestial, sí, però guerra de les de debò. La constel·lació de Crux contra la de Fornax. La de Pyxis llançada contra l’Ull del Déu número U i, en justa i santa correspondència, la de Puppis contra l’Ull del Déu número DOS! Pim! Pam! Pum! Pam! Pim! Foc a l’Univers!

Per això diem que Déu és únic. Si n’hi haguessin dos, cap dels dos seria Déu. D’aquí les inversemblants justificacions històriques del Déu pare, Déu fill, i Déu Esperit, com un sol Déu en tres Déus. Du d’explicar i pitjor d’entendre. De fet, la nostra limitada capacitat per entendre qui és Déu, ve donada precisament per les nostres limitacions de no Déus. Si entenguéssim qui és Ell, fórem com Ell. Fórem Déu. Però ja hem vist que no pot ser, ja que la gràcia es, justament, que només n’hi pot haver un, i Aquest ja hi és. Ell sempre ha estat: sinó, no fóra tant Déu com diu. Fixeu-vos també que, en cas de dubte, no pot consultar a cap més Déu, perquè no. Però com que no dubte, perquè és Déu, doncs tampoc no hi cas. Així doncs, tota qüestió que es pugui plantejar envers Déu, comença i s’acaba en Si Mateix: és que és Deu. ReDéu.

I què em dieu de la creació? No de Déu, que ja hem vist que no va ser creat per cap més Déu. Estic parlant de la creació fonamental del Déu creador: l’Univers. Les preguntes que li hauria de fer, cas de trobar-me’l un dia, se m’apilen per milers a la meva pobre mortal ment limitada de no Déu. Quant va resoldre crear l’Univers? Només n’ha creat un en tota la seva vida infinita. Perquè va tardar tota una setmana, si el podia crear en un tres i no res? I doncs, què feia abans de decidir-se a fer el primer? I després, què va fer després? Un cop creats, després del gran pet –perdó– Diví, com és que va decidir oblidar-se’n de les seves criatures? Com és que va haver de descansar un dia, tot i sent Déu? I després del dia de descans, què? Un altre univers una mica més enllà, amb una altre concepció universal? I doncs, quants universos hi ha? 

Ja veieu que no acabaríem de formular noves preguntes. Jo, si us he de ser franc, crec que a tot creador, li agrada crear contínuament, i no s'entreté a bavejar davant les seves grans troballes o maleir les poc encertades ocurrències que ha tingut en un moment donat. No. Continua endavant a la recerca de noves formes creatives. Si, si, ja sé que parlem d’un Creador molt i molt especial, però, tot i això, no me’l imagino a la bartola o estirat al sofà, mirant la tele i pensant que ja té la feina feta. Jo penso que a cada moment que passa, Déu deu estar pensant i creant un altre univers nou. Infinit com l’anterior, que ha crear fa un instant, però diferent. Sinó, quina fora la gràcia de crear-ne dos d’iguals. A veure, que algú m’ho expliqui! La veritat: jo no m’imagino universos iguals i repetits. Vaja Creador tant poc creatiu seria! Esfèrics uns, doncs, com el nostre. Cúbics, cònics com altres induïbles. O dèlics, o diacodèlics, sigui el que sigui el que això vulgui dir i representi. 

Per altre banda, que ningú no em digui que no pot haver-hi dos mons infinits diferents i veïns, perquè llavors ja no foren infinits. No. Aquest dilema ja fa dies que té resposta en un altre univers infinit: el dels nombres. Tothom sap que entre l’1 i el 2 hi caben infinits nombres. Però, és que entre el 2 i el 3 també. I doncs, on és el problema dels infinits universos infinits que Déu nostre Senyor ha anat creant a cada instant? Una infinitat d’universos infinits que omplen de forma compacta cada infinitèsima part de la infinitat d’infinits que conformen l’univers d’universos que ens envolten. Perquè segur que hi han infinites formes geomètriques desconegudes aquí i no obstant d’us corrent allà. Sigui on sigui aquí i allà. Infinits sistemes infinits a distàncies infinites uns del altres. Omplint de vida i contradicció el no vuit de l’espai sideral.

Déu, pensa i analitza, com no podria ser d’una altra manera, alguns dels desencerts de la creació pensada per Ell Mateix? Per exemple, el sofriment i el dolor de les seves criatures creades? Aleshores és que potser no es tant omnipotent com diu, i tots els sistemes, un cop creats, si li poden escapar –i de fet se li escapen– de les mans? En té de mans, Déu? Es pot dir i té sentit dir que Déu  és voluble: veu, viu, pensa, ordena, analitza, estima, etc.? En altres paraules: fa mai autocrítica? Encara no n’està de fart de ser Déu per tota l’eternitat? Pot afartar-se un Déu de ser-ho? A Déu no li agradaria deixar de ser Déu, per uns dies tan sols, i comprovar en pròpia pell les dificultats de viure com una persona no divina? Ja hi tornem a ser, amb la rècula inacabable de qüestions, preguntes, interrogacions. Després, i d’una vegada per totes, hauríem de donar resposta,  formalment, èticament, filosòficament, a una gran quantitat de preguntes i dubtes metòdics, que els gurus, autoproclamats profetes del Creador, han suscitat, des de sempre, amb els seus críptics i penalitzadors evangelis i alcorans d’us terrenal.

Qui és l’encarregat d’apuntar qui es porta bé o malament a cada moment, per després poder passar comptes? En quins registres consten totes les malifetes humanes d’aquest sistema universal y dels altres? O és que Déu, com que és Déu, té una memòria infinita i se’n recorda de tot, el que està passant i el que ha passat, aquí i allà, pels segles dels segles amén i per insignificant que sigui el que hagi succeït? Potser que com que és Déu, ja disposa des de sempre de potents ordinadors que li faciliten la feina? Com dèiem abans, per això és Déu i pot fer i crear el que vulgui. S’ha posat mai en contacte amb el déu Gates de Microsoft, per contrastar velocitats de transmissió de dades o demanar informació sobre suports digitals t'emmagatzemen? O per poder accedir al núvol de dades, o a sofisticats sistemes encriptats de seguretat? 

Com s’ho fa Déu per identificar i separar les ànimes d’uns amb les dels altres, quan ja el cos no hi és? Si l’ànima és l’esperit que dóna la vida, té ànima un pollastre? Té plomes l’ànima d’un pollastre? O potser no hi ha ànima individual i Déu només crea les condicions de vida generals, desentenent-se després de les criatures? Les responsabilitats davant de Déu són aleshores col·lectives i no pas particulars? És a dir: els humans cap al infern i els plugens cap al cel, sigui quin sigui l’Univers on viuen els plugens habitants de Plug. O també podria ser que el Creador ens hagi dotat d’una ànima popular i així la classificació seria per pobles: els catalans al purgatori; els extremenys al infern, els sioux al cel. Heu obert la caixa de la imaginació i posat a treballar les neurones, per suposar quines lleis d’existència regeixen els altres universos diferents del nostre? Universos finits variada i infinitament reproduïts. O infinits, amb finits habitants d’edat infinita, on no hi ha malaltia ni mort, ni tampoc reproducció. Tampoc treball, ni aire per respirar, ni necessitat de menjar o de dormir o de cardar. Ni de parlar ni d’oir ni d’ensumar. Ni sol ni aigua ni foc ni color. Universos en forma de figa seca, o d’escarola o de teta gallega. Avui mateix, potser el Creador, avorrit com Déu deu estar, ha començat –i acabat– la creació d’un nou conjunt infinit de Sols, en forma de cruasant, que alimentaran part de la nova galàxia infinita número infinit infinit x trenta-dos»

Quan sent aquest discurs, el ca del orador no para de remenar la cua i, malgrat les puces que el martiritzen i la gana que se’l menja, no li falta de res i és feliç: el seu amo donaria la vida per ell. En just retorn, el gos mai no canviaria d’amo. A les nou en punt s’aturen a la font de la cantonada per fer les ablucions matinals. Bé, de fet, el gos s’atura per beure, mentre ell s’alleuja la bufeta, pixant descarat i enfocant una mànega extraordinària cap una senyora que potser anava a missa a la parròquia de la cantonada i que mai no s’ha entretingut a fer-se preguntes estúpides sobre Déu. Quan la dona veu allò que veu, se’l mira escandalitzada, tot agafant embranzida per no ser esquitxada per una deu incessant, de la qual brolla un riu fumejant de vi i cervesa destil·lada. L’home brut del gos brut passarà el dia treballant, tot remenant contenidors plens de brossa, detritus, merda i ferum. Quan es faci fosc, els dos tornaran cap a casa seva. Paga LKXA!