D1. Un 737 fins a Madrid. Després, Airbus 320 (45 files de 8
persones) amb majoria d’hispans, fins a l’Havana. Incidències
del vol: un passatger em fot el cafè pel damunt (sorry) i més tard
una hostessa també em dona una taronjada amb el vas de plàstic
foradat. Total: una camisa tacada i uns pantalons llardosos donen una
alegria al cuerpo que paqué te voy a contar. Arribem a
l’aeroport José Martí cap a les 7:30. Hem estat volant unes 10
hores, però aquí són 6 hores menys que a Barcelona. Com que l’avió
i el planeta giren en la mateixa direcció, sembla que el vol duri
només quatre hores. (Curiositat inútil: el dia que els avions cap a
l’oest corrin una mica més que ara i vagin a la mateixa velocitat
que la terra quan gira, podrem arribar a la mateixa hora en que
sortim). Ja m’està afectant el jet-lag. Una sensual veu femenina
ens informa pel sistema de megafonia de l’aeroport que tenim que
dirigir-nos a la “zona meridional de las instalaciones
aeroportuarias”(sic). Allà, una policia morenita, amb
una gorra de plat massa gran i una camisa blanca massa petita, revisa
minuciosament el meu passaport i el visat, i diu amb un gran somriure
gens oficial: “Así que Casanova, eh?. Bienvenido a Cuba señol
Casanova?” Prem un botó i traspasso el llindar del paradís.
Si totes les policies són com aquesta, la revolució castrista
té els dies comptats. El hall del recinte està ple de gent que du
cartrons amb noms escrits: Mr. Henry, Sra. Montalves, Sr.Francisco y
Sra. L’aeroport és realment molt petit i de seguida trobem el
nostre amic sitgetà Jose Luis Muñoz, Pepe para los amigos.
El veig molt animat i pugem cap el bar del primer pis on, al mig d’un
soroll i alegria difícil de descriure ens presenta els seus
acompanyants: el metge cubà Luis Candales i el milionari sitgetà,
arrelat a Cuba, José Maria Solà, conegut amb el sobrenom de Pijo.
S’estan prenent un mojito. Potser no és el primer del dia.
Ni el segon. Segur que no. Una orquestrina de 5 o 6 morenitos
ronda les taules del bar gemegant una cumbia a canvi d’algun
dòlar. Set persones, vuit maletes, dos carros i, per acompanyar-nos
a la casa dels nostres amfitrions, a les afores de La Habana a la
cinquena avinguda, al barri de Jaimanitas. Pepe ens presenta Roberto
Plouz, alies Coco, la seva dona Raquel i la iaia. Semblen molt
simpàtics. Una dutxa refrescant i ja ens tenen preparats uns altres
mojitos per fer entrar la gana, diuen. A mi em feia falta una
mica d’alcohol. El sopar es realment esplèndid i l’acollida molt
càlida. No podíem demanar més. Frijoles, peix a la planxa,
costelles de porc, arròs, amanida, vi, etc. Diu el metge que la
República de Cuba li paga 24 $ al mes pels seus serveis com a
internista en un hospital de l’Estat: tot és de l’Estat. Tot i
els pocs diners que diu que guanya, la dona i la filla van bastant
enjoiades amb cadenes i braçalets d’or. Tothom fa trapicheos
per poder subsistir. No ens explica quins són els seus. Durant el
sopar es parla, evidentment, de política i la conversa gira entorn
de les poques possibilitats que té el Dr. Candales de fotre el camp
de Cuba per sempre més. No el deixen anar a cap congrés a
l’estranger perquè el partit comunista tem (sàviament) que no
torni. L’habitació on dormim es poc acollidora i bastant incòmoda.
Fot una calor de jutjat de guàrdia (35º?) i l’aparell d’aire
condicionat fa un soroll de mil dimonis. Millor en off. Els galls
canten tota la nit i no com al Penedès que just comencen quan surt
el sol! M’he de donar una dutxa freda cap a les tres, cosa que em
permet dormir una estona.
D2. Primer dia a l’Havana. Anem amb el Pepe a veure
un amic seu que treballa a Cubacar, per veure de llogar un cotxe. No
hi ha cotxes fins d’aquí dos dies. Valorem la possibilitat de que
el nen d’en Coco ens faci de xofer durant uns dies. La veritat es
que es molt pesat i no té res interessant a explicar. Seria pitjor.
A part que té un Lada molt i molt vell, sorollós, sense panys a les
portes. Descartat. Dinem a l’Havana Vella en un lloc interessant i
fresc: restaurant Europa al carrer de l’Obispo. Café al bar Ambos
Mundos amb pianista de boleros. Ambient festiu i agradable pels
carrers adjacents, plens de personatges caracteritzats de famosos que
cobren per deixar-se fotografiar. Plaça de la Catedral i Bodeguilla
de Enmedio. Es veuen turistes (com nosaltres), però pocs. L’Havana
està plena d’edificis senyorials en estat ruïnós, però que
donen fe de l’esplendor de temps passats i de la quantitat
impressionant de diners que per allà havien circulat en els darrers
segles. Plata i esclaus. El govern revolucionari fa el que pot, que
és molt poc. No hi ha diners. Revolució de les paraules i la caixa
buida. Sense propietat privada la gent no vol treballar. O, amb
paraules de Coco: “Como todo es de todos y nada es de nadie,
que trabaje otro”. Carrer Mercaderes preus de capital europea:
160CUC’s per una nit d’hotel. Es rehabiliten edificis vells amb
criteri i gust, però per cadascun que n’arreglen n’hi ha deu que
demanen una acció urgent. La Habana Vieja cau a trossos. Faig unes
fotos pel carrer i una noia molt atractiva d’uns disset, divuit
anys, que duia de la mà un nen de 3 o 4 anys, m’invita a anar a
casa seva –Hola guapo. Dónde tu vas mi amol? Quieles venil a mi
casa? I jo que li regalo un somriure i li dic que gràcies. Em llença
un petó. La primera jinetera que conec. Estem a Cuba i les coses són
com són. A més a més, segur que només volia provar un guapo
maduro de allende los mares. Puja l’autoestima. Passegem per la
molt elegant Plaza Vieja i acabem perdent-nos pel laberint del barri
Chino de l’Havana. Cases plenes de gent a tots els pisos d’uns
edificis en estat ruïnós. La gent llença la brossa i buida els
plats amb les restes de menjar des dels balcons. No sabem com sortir
del laberint intricat de carrers. Fem fotos de grups marginals que
trobem a les cantonades i de vells i desbaratats Chevrolet que, en
vés de rodes, tenen piles de totxos sota els eixos. Més propostes
sexuals des dels portals de les cases velles. Tot plegat bastant
heavy. Uns periodistes cubans esporuguits ens diuen que amaguem la
càmera de fotos, que ens la robaran. No volem agafar por. Hem estat
en llocs pitjors, el Caire, Bombai, però mai se sap. Fem una foto
del carter del barri, amb el compromís de fer-li arribar una còpia.
Li farem arribar. Ens dona nom i adreça: Antonio Viant, Gloria
202, esquina Cienfuegos. Habana Vieja. 10200. L’home reparteix
el correu tocant el xiulet. La gent baixa un cistell lligat en una
corda i el carter hi diposita la carta: enlloc hi ha ascenssors.
Plaça de Sant Francisco, molt a la vora de la plaça de Armas amb el
seu mercat de llibres de vell, on és molt difícil trobar un llibre
que no parli del marxisme o de les idees del líder cubà. Decadent
fins a límits impensables. Te’n oblides del món real i després
n’inventes un a la teva mida. Digues-li revolución o muerte.
Digues-li Utopia. Sopem amb companyia del nostre amic Pijo.
L’home té la virtut de parlar només d’ell i del seu món. Que
si el iot atracat a la Marina Heminguay , que si els negocis al
Carib, que si els seus estudis a la Universitat de las Vegas, que si
els negres (i els cubans en general) són una colla de ganduls i
lladres, que si la seva dona de Sitges, propietària de no sé quants
hotels, és éxtrá-órdínària (així, amb accents a totes les
vocals), que si demà ha d’anar a Panamà a no sé quina important
reunió. Són els diners. Se’l disculpa. Fa tant d’alt com
d’ample, uns dos metros d’alçada i també de cintura. Fa olor de
plata. Tornem a dormir malament. A les tres del matí, dutxa freda.
El gall cabró a les 4.
D3. Coquito treballa en un programa del govern, anomenat
“Batalla de Ideas”, que consisteix bàsicament en que tots
els nens cubans han de poder menjar cada dia un llonguet de pa amb
formatge. Així de senzill. I de complicat. A Cuba, res no és fàcil.
Ni molt menys els noms que donen als programes socials. Explica
(inexplicablement) que el seu pare té 25.000$ estalviats a Miami.
Diu que un amic els ve a veure de tant en tant i els col·loca
discretament 2.500$ en bitllets grans, fruit dels seus guanys amb els
apartaments i cases de lloguer. Realment el noi és molt indiscret
(Coco li fotria d’hòsties si sabés que son fill és tant
bocamoll). Finalment el cotxe de lloguer serà un Hyundai Atos,
realment petit i poc segur per quatre persones. La calor és
espantosa. El cotxe du, per sort, un potent aire condicionat.
Matanzas és una ciutat vella, feta pols, poc turística, però manté
intacte el seu esperit de finals del dinou. D’aquesta ciutat és el
conegut escriptor Pedro Juan Gutiérrez: “Trilogía sucia de La
Habana”, i d’altres històries. Comencem a veure temples maçons.
Edificis ben restaurats, amb les lletres de la lògia i els símbols
corresponents gravades en gran luxe de colors, i que contrasten amb
els edificis ruïnosos que els envolten. Desconeixia que la revolució
castrista hagués mantingut els sistema de lògies maçòniques,
resultat de la influència francesa del dinou. Es veu que el pare de
la pàtria Cuba, José Martí, era maçó. Castro, Cienfuegos, Che i
companyia, van respectar els cultes en els temples catòlics,
protestants o de qualsevol altre color. A la inversa del que va
succeir en la majoria de revolucions marxistes (URRS, Xina, etc.).
Trobem aquí una catedral de padre y señor mio. Ens expliquen
que no està prohibit anar a misses i actes religiosos diversos, però
les persones que ho fan queden descartades de cara a poder participar
en càrrecs polítics. Per la tarda, Varadero, però sense entrar al
niu del escurçó capitalista. S’ha de dir que el conjunt d’hotels
(resorts) que es van trobant pel camí no interfereixen en el
paisatge llunyà i queden molt ben integrats dins d’una vegetació
farcida principalment de palmeres de coco. Bany en una platja plena
de morenitos. L’aigua està bullint. Potser a la temperatura
corporal. Unes nenes lleugeres de roba (short impossible i mini
ajustadores de la talla 0) juguen al billar amb occidentals que poden
ser els seus avis. Els cubans estan acostumats i se’ls hi ben refot
del tot allò que jo miro encuriosit. Les noies riuen i s’abracen
als seus amics de pèl blanc que segurament pagaran els mojitos, i
alguna cosa més. Pregunta: si anés a Cuba sol, ho faria jo això?
Resposta impossible. Les dues senyores del grup venen contentes de la
platja on han esta literalment assetjades per dos jovenets de pell
bruna que preguntaven si anaven soles. Feia temps que cap mascle jove
no els feia propostes tan interessants. El bar de la plaça està ple
de gent que beu: sota cada cadira l’ampolla de rom mig plena (o mig
buida). Veiem com juguen al dòmino extra de 55 fitxes.. Abans de
marxar m’he n’he de comprar un! Al matí ens hem perdut unes deu
vegades. A la tarda tampoc no és gens fàcil orientar-se per tornar
cap a l’Havana. El soroll i la calor acabarà amb nosaltres. Dutxa
freda a les tres i gall a les cinc.
D4. Per què les carreteres estan tan mal
senyalitzades? Hi ha algun problema que se’ns escapa. No podem
mirar Cuba com si fóssim a Europa i tot es podés arreglar trucant
per telèfon a una empresa de senyalització i ja està. Visitem un
antiga fàbrica de tabac: terrasses per assecar les fulles, cases
dels esclaus, la hisenda de l’amo, etc. Plou. Dinem a Las
Terrazas, un poble en plena natura súper ben arreglat, que conté
totes instal·lacions del Partit Comunista o d’algun departament
del govern plenes d’aules on són alliçonats els quadres del
partit i dels sindicats. Llacs d’aigua clara, ocells que canten.
Només falten els esquirols i treure una mica el sol per semblar que
estem a Suïssa. Cursos en Power Point i tot luxe de presentacions
visuals. Els forasters com nosaltres no tenen cap impediment per
poder escoltar les consignes i veure els alumnes, dins dels
books escolars, copiant els apunts i escoltant embadalits les lliçons
del cap governatiu (vestit de militar, of course). Tot plegat resulta
molt esquemàtic i elemental: s’ha de ser molt respectuós amb els
que manen i potser l’any que ve podràs seure una filera més
endavant que enguany. La consigna del dia d’avui diu: substituir
las importaciones; incremento de exportaciones. Així de fàcil!
Però enlloc diu com fer-ho. Només es tracta de grans titulars en
una pantalla. Pícnic a la vora del llac, bany relaxant amb peixos
que donen saltirons al meu costat. No fa gaire gràcia i penso que,
d’un moment a l’altre, les piranyes em mossegaran el cul. Plou.
Fem unes quantes fotos en el jardí de les orquídies a Soroa,
interessant de visitar malgrat l’estúpida funcionaria que explica
de mala gana les espècies que conformen el jardí i no té ganes de
respondre cap pregunta. Autopista cap a Viñales. Policia cada dos
per tres. Malcarats, xulos i amb pistola. Poca circulació. En
cinquanta quilòmetres potser trobem dues dotzenes de carros, tal com
diuen ells. Sota els ponts (sempre plens de gent) s’ha de circular
a 40 km/h. Viñales és un poble que val la pena. Coneixem l’Ivan i
la Rossi, simpàtica parella que ens aconsegueixen lloc per dormir.
Ens preparen uns mojitos fantàstics. Quan veuen un turista
veuen uns dòlars amb potes. Al teulat de casa seva un dipòsit
d’aigua pintat amb un gran dibuix del Che, que estic segur que no
saben ni qui era. Quan varen néixer, el Che ja portava anys criant
malves, (1967) i no saben que el primer que faria el Che es
requisar-los el fabulós Chevrolet que s’estan arreglant, (símbol
del capitalisme més salvatge de l’època d’en Batista). La única
forma de tenir un cotxe a l’illa de Cuba és aquesta: arreglar-se
un cotxe vell. Un cubà té prohibit comprar un cotxe “normal”
encara que tinguin els diners per fer-ho. Són d’aquestes lleis que
no hi ha per on agafar-les. Bé si, es resumeix senzillament així:
“yo mando y tu no: tu sólo obedeces”. Fa uns 20 anys els
cubans van ser convocats pel govern per comprar vells Lada soviètics
de quarta mà, que ja feia decennis que circulaven pels carreres de
Berlín i Budapest. Només havien de lliurar tot l’or que
tinguessin amagat a casa des d’abans de la Revolució. Sense multes
ni mal rotllos de policies fent preguntes. Molts cubans van
acollir-se al programa (afegint de pas uns quants milers de dòlars).
Són els únics que ara tenen carros que funcionen sense cap
filtre i amb gasolina de 90 octans, que crema molt malament.
Resultat. carros i camions que vomiten temibles fums negres.
Tenen sort que en prou feines només hi ha uns milers de vehicles en
tota la illa, sinó la pol·lució fora pitjor que a Pequin.
Concretem una excursió a cavall pel dia següent. Passem un
capvespre molt agradable pel carrer. Després de sopar anem a sentir
música en directe i a beure un cubalibre: on millor que aquí! Els
músics no es presenten. Compañero: estamos en Cuba.
D5.. Domingo, el cuáquero que ens acompanya i
ens fa de guia, es mostra molt comprensiu i simpàtic amb les dues
femelles del grup i, si convé, els hi passa una mà per l’esquena
i les agafa bé per la cintura perquè no caiguin del cavall. Una
vegetació exuberant envolta Los Mogotes. Algunes cases de
pagès duen una vida semblant a la que devien portar els seus
rebesavis de fa dos-cents anys. No tenen electricitat ni aigua
corrent. Els porcs i la canalla comparteixen l’espai del pati.
Bambú, cafè, cocos, blat de moro, moniatos. Provem el guanapo,
que és el suc que s’extreu de la canya barrejat amb una mica de
rom. Calent no és gaire bo. Si fos fresquet milloraria. Veig que en
Domingo du un cinturó de pell molt ben treballat, on hi penja,
evidentment el matxet que duen tots els cubans que treballen al camp.
Li proposo de comprar-lo. Diu que per quaranta dòlars és meu. Els
hi pago. Ell ha vengut bé i jo també he comprat bé. Tothom
content. Domingo (que ja n’ha fet potser 60) no sap llegir i cap
del seus tres fills tampoc. Viuen massa lluny del poble. Viva la
revolución! Tenim les cuixes encetades: no estem acostumats a
muntar. El cel amenaça pluja. Comença a ploure amb ganes, però ja
estem a cobert. Dinar a base de llagosta (gustosa però crua), filet
de tortuga (molt semblant a la vedella), peix a la planxa, fruita
(mango molt bo i guayaba, que no ens acaba d’agradar).
L’Ivan tanca la porta de fora ca seua perquè ningú no vegi que
tenen forasters a dinar i així puguin passar d’apuntar-nos al
llibre oficial de turistes:10 pesos convertibles (10$) que
s'estalvien d’impostos. Cayo Jutias, a la costa nord, està
a uns 70 quilòmetres de Viñales. Pel camí troben un prescindible i
ridícul “Mural de la Prehistòria”, una presa de pèl d’algun
set-ciències del Ministerio de Cultura, amb ínfules
culturals. Stop obligatori de la policia del Ministerio del
Interior, malgirbats i amb alguna copa de més. Documentació,
passaport, bla, bla. Bandades de mosquits ens inflen a picotazos.
Plou. Malgrat el mal temps que fa molta gent segueix banyant-se i
passant de l’adversa climatologia. Sentim per la radio que el
govern ha posat en marxa un pla per conscienciejar a la gent del
perill de rebre un impacte directe d’un llamp: cada any dotzenes de
morts. Autopista perillosa. Sota els ponts molta gent fent botella i
policies amb molta mala llet. A Pinar del Rio escoltem la radio Señal
de los Pinaleños. La locutora no pronuncien la erra, com passa
sovint amb els cubans. ”Pol favol ladiooyente no se vaya de la
sintonia i les explicamos la alelta declalada en USA delante amenaza
pol telolismo. Lecuelde que estamos en el año cincuenta de la
levolución”. Tenen un sistema de radio bastant pobre i de molt
curt abast. Suposo que forma part del programa d’incomunicació
sistemàtica del personal. La següent emissora no es capta amb
claredat fins a les afores de L’Havana, a més de 100 km. Quan
expliques a la gent que a Europa es poden trobar centenars
d’emissores de radio i tv, et miren amb cara d’incredulitat,
preguntant-se amb encert: –i perquè en fan falta tantes, si mai
tampoc no diuen res? Sentim la convocatòria d’un important concurs
de las juventudes revolucionarias amb l’interessant lema de
“La provación investigativa i el pensamiento crítico”.
Un tema molt temptador, sens dubte! Plou cada dia i pels camps verds
que voregen les carreteres abunden tot tipus d’animals: vaques,
vedelles, toros, cavalls, galls d’indi, pavos, porcs, bens,
cabres, gallines, galls, etc., encara que als mercats només es pot
trobar pollastre i porc. No se sap que en fa el govern dels milions
de vedelles del país. Els pagesos tenen assignat un tros de terra on
cultiven els elements justos per sobreviure i prou. No poden vendre
res a ningú sota la pena de fortes multes, encara que tothom fa els
seus trapicheos, si no hi hauria fam generalitzada. Les vaques
no les poden munyir per fer llet per a ells: la llet està
nacionalitzada. Uns quants espavilats s’estan fent d’or amb els
turistes, guanyant, en una sola nit, més que un metge en 30 dies. A
Cuba hi ha de tot: negres com el cul d’una guineu i blancs com la
reina d’Anglaterra. Al mig d’aquests dos fenotips, hi cap de tot.
D6. Els deu o dotze cambrers i cambreres del “Sofia”
estan tota l’estona fent-se petons i arrambades sense cap mena
de problema i no s’atabalen si un client té una mica de pressa. A
Cuba aquesta paraula no existeix. El cafè arriba però la llet no.
Han d’anar a buscar-la no sé sap on. Dos cafès amb llet valen
tres chavitos, al canvi 2€ (no és barat). Una mica d’humor
negre: pregunto a un que porta una jaqueta i una gorra amb el
apel·latiu “parqueador estatal”, com hauria de fer per
agafar l’autopista de l’est. Perdo el temps: primer m’escolta
amb molt d’interès i després emet una sèrie de sons guturals
molt significatius: es sord-mut. Molt bé. Després de dues hores de
gestions hem aconseguit canviar de cotxe: ara anem amb un Hyundai
Accent automàtic, tot brut de dins (qualsevol diria que algú l’ha
fet servir per traginar algun porc!). La qüestió d’anar a Santa
Clara no és elemental. La gent no t’orienta mai bé i
fonamentalment per dues raons. Primera: molta gent no ha anat mai
allà on tu pretens anar i només saben de l’existència d’aquella
ciutat per la tele o perquè allà hi tenen un parent. Mobilitat
reduïda. Segon i més difícil d’entendre: la gent confon sovint
la seva dreta amb la seva esquerra. Lateralitat. “Tome usted la
siguiente a mano derecha”, quan estan fent gestos amb les mans
que s’ha de girar cap a l’esquerra. El poble d’Aguadas és de
caire absolutament agrícola. Grans cooperatives fan pa per tota la
població. Ens regalen safates senceres amb dotzenes de panets: paga
la República. Picnic fantàstic a la plaça del poble, vora
l’estació del tren. Bucanero gelada a preus de Hollywood. Les
nenes de la farmàcia popular decideixen regalar-me el xarop per la
gola que els demano. Un morenito que és del Barça i es diu
Juan Cal·los m’afaita el bigoti i em talla el cabell per 10
cèntims d’€. La navalla no talla gents i em fa patir una mica:
quedaré amb la cara marcada per sempre? Em cau simpàtic i li dono 1
€ de propina. Em mira al·lucinat i es deu pensar que soc
milionari. Camí cap al sud tornem a trobar tota la iconografia
habitual del règim: grans cartells amb les fotos del Che, el guapo i
de Camilo Cienfuegos, el simpàtic. Cienfuegos: ciutat colonial que
ha conservat magníficament les influències franceses, amb cases
senyorials plenes de columnes faraòniques, que li donen una aire
especial. Ens expliquen que la ciutat ha estat declarada patrimoni
mundial de no sé què i s’hi han invertit molts milions de dòlars
per conservar-la. A finals del segle dinou es van instal·lar aquí
milers de rics colons francesos que fugien de les sagnats revoltes
dels esclaus de la veïna illa de Santo Domingo i Haití. A banda i
banda del passeig del Prado també es poden contemplar encara els
magnífics palaus dels milionaris de l’època del Batista, ara
ocupats per consolats i hotels. Passeig amb cotxe de cavalls. El
caballista explica que no té permís per portar turistes i té por
que la policia li foti una multa de 300$ (una barbaritat a Cuba). Les
diferents policies actuen a tot arreu de forma discrecional i
mantenen a tothom a ratlla: és un element repressiu (i de control)
de primer ordre. La Oficina de Control y Multas és ben
visible a tots els pobles: allà hi treballa sempre molta gent.
Després de sopar trobem al carrer cues formades per dotzenes de
persones que volen comprar gelats a l’únic establiment oficial que
en vénen (2 pesos nacionals per un cucurutxo). Al costat hi ha una
altra gelateria oberta i no hi ha ningú perquè cobren en moneda
convertible: el mateix cucurutxo val 10 vegades més. Els de Media
Mark s’ho van copiar del cubans: “Yo no soy tonto”. El suc de
mango que sempre té preparat el nostre llogater és sensacional.
Camina com una mica escaldat perquè fa dos dies que l’han operat
d’una trombosis hemorroïdal que ha obligat a extirpar-li diversos
ramilletes. To match for my body. Demasié. Flors de plàstic,
fins i tot al lavabo. Un bombillo de 15 wats al wàter no és la
millor opció per veure la cara de cansats que fem. Quasi millor.
D7. Interessant visita al jardí botànic de
Cienfuegos, farcit de varietats de palmeres i plantes tropicals
d’arreu del món. Camí de Trinidad agafem a la Graciela que feia
botella en una gasolinera i portava més de 6 hores intentant cridar
l’atenció d’algun conductor perquè la dugués a Trinidad. No
para de xerrar i ens il·lustra amb el seu vocabulari bàsic:
Guataquear, intent de treure un dòlar a un turista a canvi
d’un petit servei: le abrillanto los zapatos, amigo?;
guatacona: dona pobre com ella; yabei, barret cubà
autèntic fet amb la palma cubana; tembas o caballotas
, dones de més de quaranta anys, molt buscades per xavals joves.
Tenir una “temba para coger todo el dia” és tot un luxe
pels mascles de les classes socials més baixes. A ella li agradaria
molt tenir un amant jovenet i pensa que aviat n’aconseguirà un: en
té moltes ganes, diu. A canvi de sessions intensives de sexe, ella
el tractaria com un rei i li faria tot. A Cuba, diu, està ben vist
que una dona gran estigui festejada per un jovenet. Es fa evident que
els cubans són, per naturalesa, molt més promiscus que nosaltres i
molt menys puritans en tot allò que té relació amb la jodienda.
Trinidad és un poble que ha sabut conservar les peculiaritats del
temps en que va ser creat (segle XVI). En alguns llocs es podrien
filmar pel·lícules d’esclaus o pirates i no caldria construir cap
decorat. És molt autèntic. Carrers tranquils, empedrats, patis
interiors amb trobadors fent autèntica música del Carib, palaus
senyorívols, cases pairals amb bon estat de conservació, esglésies
amb façanes barroques reconvertides ara en museus revolucionaris.
Als portals de les cases i també a dins les habitacions, quadres
penjats a la paret i l’artista intentant mostrar (i vendre, clar)
la seva obra. Molta gent pobre pel carrer que amb uns quants frijoles
i una mica d’arròs passen el dia. Turistes, però tampoc no
gaires. Les autoritats només deixen plantar parades de venda pels
turistes a unes poques zones assenyalades i plenes de gent. Roba de
punt: camises, pantalons, jaquetes, mantells brodats, etc. Nines,
treballs amb fusta, baldufes, dominós de fusta de palma, capells,
etc. etc. etc. Una calor espantosa no deixa tenir el cap clar. A
l’hora de dinar, una petita orquestra ens ofereix el seu repertori
amb cançons de Machin, mentre uns grans ventiladors ens llencen aire
al clatell. Després, a les plaça de l’església, plena de
flamboyans de flors vermelles, podem sentir un grup de joves cantant
un Guantanamera autèntic. Els economats per la gent del poble estan
pràcticament buits i només la cartilla de racionament et dóna dret
a comprar mitja dotzena d’ous o un paquet de cigars purs. De
tornada, tornem a trobar Graciela fent botella a la carretera per
veure de tornar al seu poble, però ara passem d’ella. Bany en una
platja propera. Aigua bruta i calenta. Multa de 30$ per circular de
pressa en un tram de pont. Pluja. Mojito a la plaça Martí de
Cienfuegos. Demà anirem més cap al sud.
D8. Avui comencen les olimpíades a Beijing (curiosament els
cubans no diuen com els espanyols Pequin, sinó que fan servir el nom
original xinès) i a Cienfuegos fan una acte oficial de solidaritat
amb Xina. Sona l’himne nacional de Cuba (interessant d’escoltar
acompanyat d’una música barreja entre els compassos del NODO i de
la Internacional: ...no temáis una muerte gloriosa que morir por
la patria es vivir...) i tothom es posa firmes al mig del paseo
del Prado. És un. dia de cada dia i està tot ple de gent que no
té ofici ni benefici. Més lemes per tot arreu: “Comandante en
jefe, ordene”; un altre:”Preservar i elevar la moral
revolucionaria es la tarea principal del turismo” (sic)?
Coneixem un negre cubà que ens explica les seves teories: “Señores,
el negro, en general, no tiene ni puta idea de nada y sólo empieza a
funcionar cuando ve un billete de color”. Du l’home una panxa
que, per moments, sembla que li tocarà al terra i això que el
fulano no té ni trenta anys. Llàstima per tots els seus
avantpassats de color negre, quina pèrdua de gens! Negre contra
negre. Sense escrúpols. Fem uns quilòmetres i veiem l’estàtua
del Che, a Santa Clara, amb el fusell penjat del coll. No val la pena
i podíem haver passat de llarg. La famosa excavadora i el tren
descarrilat continuen al seu lloc. Totes aquestes estàtues tindran
el mateix final que les de Lenin i Stalin a la ex URRS, que van ser
desballestades en poc temps. A Espanya, però, tenim encara caudillos
muntant a cavall i brandint a la mà l’espasa purificadora del mal.
Un xicot negre d’uns 15 anys ens acompanya fins a la sortida de la
ciutat. Estudia per chapista i ja fa la mili: comencen als 15 anys. A
la pregunta de si ja té xicota respon ofés: “claro amigo, un
cubano sin novia no es cubano; además es muy blanquita y pa mi solo,
que los negros con negros no se lian”. Filosofia elemental.
Anem més cap a l’orient. Viatge fatigós perquè la carretera
nacional és molt estreta i hem de manejar amb molta cura. La única
autopista que tenen s’ha acabat de cop i volta, sense avisar. Ens
diuen que en el seu moment la van construir els russos amb la bona
intenció de poder moure amb celeritat els seus coets nuclears.
Camagüey, important i bonica vila al centre mateix de Cuba. Aquí
podrem escoltar el castellà més pur de tota la illa. Tal que fóssim
a Valladoliz. Sopem en un paladar uruguaià i ens fot la tabarra el
indio de Camaguey. Res de l’altre món. Donem una volta nocturna i
assistim a un concert de música rock a la plaça la revolució. Molt
ambient jove i també alguna parella formada per home blanc de 60 i
jove cubana de 20. El conjunt musical ho fa bastant bé i amb bon
ritme, però amb anotacions curioses, si més no, tractant-se d’un
país governat amb mà de ferro per comunistes. El cantant demanda de
cop, al mig de la cançó: “A ver todos aquellos que creeis en
el Señor, levantad las manos” i a continuació, una minoria
d’algunes dotzenes de persones aixequen les mans sorollosament i
amb alegria, mentre els demés (la gran majoria) continua a la seva
bola, o sigui, emborratxant-se amb el seu romcito o fotent-se mà
alegrement. O les dues coses. I el cantant insisteix un cop més: “A
ver todos aquellos que creen que en el cielo....” Una pancarta
gegant del Che domina des de les altures tota la visió de la plaça
com si fos el guardià de tots nosaltres, o sigui, Déu. Mentrestant,
dos milers de joves salten, ballen i s’acaben de beure les
existències d’alcohol de tota la comarca. La majoria del personal
es troba bastant malmès per culpa de l’alcohol, talment fóssim a
la festa major de Gràcia. La constant universal:
sex-druggs-rock&roll. Abstemis, abstenir-vos, puritans també.
Moltes nenes joves buscant amb els ulls la mirada dels homes adults
(com ara jo). Seducció i desig. Petons en la distància i en la
foscor de la nit. Mojito i a dormir amb la dona com Déu mana.
D9. Autocars plens de joves militars omplen la plaça i tothom
aplaudeix a rabiar! Parla un general que mana molt i que es
diu Castro. Camaguey està ple de bicicleteros, igual que tota la
resta de ciutats. Dia de mercat: alls, cebes, porcs, mongetes, arròs,
fruita, pebrots, mangos, frijoles. Els carrers
principals estan plens de gent que vol comprar no se sap què, ja que
les botigues tenen les lleixes buides de gènere. És una ciutat que
es deixa veure, amb parques (placetes) molt ben arranjats. En
direcció nord arribem a Las Minas. Plou. Visita a la fàbrica de
guitarres. Tot està en plena decadència i els treballadors només
intenten col·locar-nos uns records de Cuba horrorosos i que no
tenen que veure amb la seva feina de luthiers. Patètic. Dinem per
pocs dòlars en un restaurant sorprenent (taules de vidre, cortines
taronja, tot net), mentre a fora cau una sorollosa tempesta amb els
llamps espetegant damunt els nostres caps. Se’n va la llum.
Temperatura exterior: potser fregant els 40º; temperatura interior:
potser vorejant els 20º. Problemes de faringitis. Carn de porc i
frijoles. Acabo prenent unes cerveses amb dos xicots del
poble. Són les dues de la tarda i, per ells, potser és la cervesa
número 6 o 7. Pregunten i pregunten que quan guanyarien si
treballessin fent feina pels camps de fruita espanyols. Els dic que
podrien guanyar de 5 fins a 8 dòlars l’hora. Ells guanyen aquesta
quantitat cada més. Però els hi faig veure que les coses no són
tan senzilles, perquè aquí haurien de fer front a un cost de la
vida molt superior al de Cuba i també pagar lloguers i crèdits per
comprar el cotxe, etc., etc. No queden gens convençuts i diu que
vindrien de seguida. Pregunto a un d’ells, que potser té uns 30
anys, si es veritat que els nois joves sospiren per trobar una bemba
de 60 anys. Em diu que ell, si pogués trobar-ne una, ho deixaria tot
(dona i tres criatures) per seguir-la amb els ulls clucs. ”Esto
es lo mejor del mundo, compañero. Tu no sabes.” Para de ploure
i anem a veure els cocodrils en una espècie de granja on tenen amb
captivitat més de set-cents cocodrils de totes les edats. Ens costa
de trobar perquè, com sempre, no hi ha cap indicació enlloc de com
arribar-hi ni tampoc cap mena de publicitat. Ens deixen agafar-ne un
de dos anys amb les mans, encara que abans li lliguen els morros amb
una goma perquè no pugui obrir la seva boca plena d’afilades
dents. Hi ha exemplars d’una mida considerable i poden arribar a
fer sis metres. Són originaris de les zones pantanoses i plenes de
manglars de Cuba. Aquí en preserven l’espècie. Com a tots
els llocs oficials que hem estat, les instal·lacions estan plenes de
funcionaris tocant-se las pilotes. Ens explica el guia que el bestiar
menja bàsicament restes de carn i deixalles procedents dels
escorxadors (budells de cavall i vedell). Les bèsties viuen en grans
basses d’aigua i fang que potser fan uns 40 x 100 metres i contenen
cadascuna un centenar d’exemplars adults. És una visita
interessant. Volem anar a banyar-nos a un riu proper que ens diuen
que és una meravella de pedra, però hem de fet mitja volta (amb
dificultats) perquè la pluja caiguda ha convertit tot plegat amb un
fangar difícil de tramitar. La gent del poble retorna del riu amb
els seus camions i tractors. Van tots mullats com a gallines. Al
Camagüey nocturn s’hi veuen jineteras dedicades a la caça
i captura d’occidentals. Demà sortim cap a l’extrem orient. De
Cuba.
D 10. Posem la brúixola orientada en direcció
Santiago de Cuba. Dinem a Bayamo, que està en ple carnaval, en el
restaurant de l’hotel CUP, a la plaça Martí, clar. Dinar correcte
d’estil europeu. Preus cubans. Passegem pels carrers del poble
plens de gent que, després de 5 dies de carnestoltes, van bastant
carregats de son i rom. Un improvisat pixador fet amb palmes de coco
no dona a l’abast per buidat les bufetes de tota la comarca. No
sabem on pixen les dones, que també fan cua davant el bocoi de
cervesa i tenen també les bufetes a punt de rebentar. Provem la
cervesa, molt clara i calenta i bastant imbevible per un català.
Suposo que estem carregats de manies. Si ells se la beuen amb delit,
és que ha de ser bona. Ens expliquen que el primer dia la cervesa
estava en mal estat i ara reclamen a les autoritats poder allargar la
festa un dia més. Avui ja es l’últim dia i no saben quina serà
la resposta del delegat governatiu. Tenen esperances. La música no
cessa i l’ambient és del tot festiu. Anem una mica descol·locats
perquè estem serens i, en poca estona, no podem assolir el nivell
alcohòlic ideal. Preparen les carrosses per la desfilada nocturna.
El parc central està ple d’atraccions de fira que ens recorda
exactament les que nosaltres havíem viscut de petits: gronxadors que
casi donen la volta, tombar la nina amb una pilota de drap, parades
de gelats d’escuma, etc. Milers de persones pel carrer. Es veuen
nenes molt joves (que aquí estarien a fent el segon d’ESO) amb
criatures al coll. Un cel amenaçant es prepara per trencar la festa
d’un moment a l’altre. Hem de marxar perquè ens queda encara
molt camí. Província de Gramma, en honor de la llanxa que va
du a Cuba als principals caps revolucionaris, Castro, Che i Cia. Molt
a la vora i cap el sud queda la Sierra Maestra, on tota la
penya va tenir durant dos anys el seu amagatall principal i base
d’operacions. L’any 59 es fan amb el poder i aconsegueixen
foragitar Batista, amic personal d’en Castro i que va col·laborar
(amb 500$ de l’època) a la festa de casament de l’amic Fidel amb
la seva primera dona. Però això va ser quan Castro encara no era
comunista i vestia americana i corbata i era un només un advocat
ambiciós que havia estudiat als jesuïtes. Ara, Sierra Maestra
és una zona quasi sagrada de la revolució i no s’hi pot accedir
amb vehicle particular. L’exèrcit t’hi porta –previo
pago–en còmodes camions soviètics de la segona guerra
mundial. Passem del tema revolucionari i ens desplacem cap a
Santiago. Ja en tenim prou de consignes. A Santiago de Cuba, ciutat
vella, s’hi va establir el primer governador espanyol de l’illa:
el famós Diego Velázquez. Encara es conserva la seva residència,
que diuen que és la casa més antiga de Cuba, a la bonica plaça
Céspedes (Aquest general va ser dels primers en forçar la
insurrecció contra la Corona espanyola, mitjans del segle XIX). En
aquells primer temps de colonització i evangelització del segle
XVI, el segon en la jerarquia de comandament de l’illa era un tal
Hernán Cortés, que aviat va emprendre el seu camí particular cap a
la glòria de Moctezuma. Per la nit música en directe i de molta
qualitat a la casa de la trova de Santiago, bressol de tota la
música caribenya. Val la pena. Hi ha música en directe sempre i els
conjunts es van tornant per no deixar que les melodies deixin de
sonar en tot el dia. Sopem a “La Gallega”, mentre un simpàtic
caribeny, negre com el carbó, toca la guitarra a l’estil de José
Feliciano. Ho fa prou bé. Fins i tot nosaltres, els comensals
mexicans, txecs, cubans, canadencs, catalans, ens animem a participar
de les cançons. Dormim poc i malament per la calor terrible i el
soroll que hi ha al carrer. Portem dies dormint sota mínims. No sé
si aguantarem gaire en aquestes condicions.
D 11. La vida a Santiago és mot activa des de primera hora
del matí. Sorollosos remats de gent patrullen pels carrers. Amunt i
avall. Esmorzem a l’hotel principal: el Gramma. Des de la terrassa
superior de l’edifici tenim unes vistes magnífiques, tant del
parque Céspedes, com de la pròpia ciutat. Acostumats a
l’abundància de productes de tota mena que tenim a Europa, costa
fer-se a la idea que a Cuba hi ha molt poques tendes i les que estan
obertes no tenen, en prou feines, res de res. Pel carrer principal,
l’Heredia, molta gent ofereix els seus serveis múltiples: trobar
un bon restaurant, fer de guia, passejar-te amb bicicleta,
arreglar-te les espardenyes o el motor del pou, arranjar la corretja
del rellotge, apedaçar uns pantalons vells, proporcionar-te un
forcat d’alls, cuinar un cap de porc. De tot. La calor és sufocant
i, de tant en tant, convé entrar a alguna de les botigues que tenen
aire condicional molt potent. Això es el que fa tothom: entrar als
establiments per refrescar-se. Una samarreta només dura un matí,
després fa una pudor gens recomanable: suor barrejada amb el fum
negre dels camions russos. Pitjor que a Xangai, on, al menys els
camions cremaven gas-oli de millor qualitat. Avui al matí hem trobat
una roda rebentada i amb dos claus clavats. Sospitem que per la nit
algú ens l’ha jugada: el turisme no agrada a tothom i potser fan
bé. La plaça Céspedes és un magnífic conjunt arquitectònic:
catedral amb estàtua de Colón inclosa i un aire rònec que no he
vist en cap catedral europea, per vella que sigui; la vella casa del
primer governador; l’ajuntament, d’estil barroc castellà, com si
fossis realment a Teruel o a Medinaceli. En certs moments Santiago
pot assemblar-se a certs barris de Porto i Coimbra de fa trenta anys.
Potser arribarà un dia en que la ciutat florirà altra vegada. Els
operaris de Cubacel, la Telefònica d’allà, circulen amb moderns
toyotas quatre per quatre. Un cubà se’ls mira passar bocabadat i
em diu: “estos solo se manejan con dólares”. Port de
Santiago, tomba de Compay Segundo, antiga fàbrica Bacardí, presó
on va estar Castro engarjolat el 52 després del fracàs de l’assalt
a la caserna militar de Moncada, ubicada en el propi Santiago.
Comprem rom Matusalem de 15 anys per 12 dòlars. Segur que es de
garrafa, però tant s’hi val. Aquesta humitat ens matarà. La gent
d’aquí tampoc ho passa gens bé. La vida del turista és prou
dura. Després de canviar d’habitació anem a visitar l’antic
castell del Morro i el mateix far, situat a l’entrada de la badia
de Santiago. Trobem colles de gent que tornen de les platges (és
diumenge) bastant borratxos i encara amb ampolles de rom plenes per
anar passant l’estona. No hem vist enlloc que el rom se’l beguin
cremat, que cantin havaneres ni res de tot això. A un cubà, un
litre de rom de garrafa (imbevible per un occidental) li pot costar
menys de mig dòlar, això si no se’l destil·la ell mateix. A un
turista, una ampolla de litre de Havana Ron li surt per 10$. Fem una
cervesa en un ranchito a peu de carretera. La cambrera
m’ensenya la llengua, es descorda un botó més de la camisa i obre
prou les cames perquè li pugui veure les calces negres que porta
sota una faldilla mínima que li arriba als malucs. Negre sobre
negre. Em fa senyals amb el bolígraf i la llibreta, indicant-me que
li deixi un telèfon, una adreça o no sé què. No pot ser, noia. A
Santiago sopem molt bé en un ambient agradable dalt d’una terrassa
amb bones vistes de la ciutat. A vegades les guies turístiques donen
informacions sospitoses i t’inviten a desconfiar de tothom. Tota la
gent que hem conegut fina ara ens ha tractat molt bé i ningú no ha
intentat fotre’ns la cartera.
D 12. Malgrat la mala fama internacional que té per culpa de
la famosa base naval americana, Guantánamo es una ciutat prou
animada. Prenen un cafè molt saborós a la plaça Martí, of course,
en un establiment que només serveixen cafè. Una mulata d’uns
trenta anys, agradable, culona, acompanyada del seu negrito que
l’agafa de la mà, m’atura al mig del carrer i em toca la panxa,
el clatell i els braços metre em diu: “ai, que cosa más linda tu
eres mi amol”. Jo, sorprès i acollonit per la possible reacció
del seu mascle-armari de dos metres. Vaig fer veure que no l’entenia,
mentre ells dos, tot rient, van seguir el seu camí. He vist la gran
diferència que ens separa. No vaig saber com reaccionar ni què dir
en l’innocent diàleg de seducció visual i verbal que la mossa em
proposava. Burro! En cap moment podem veure la base americana perquè
queda del tot aïllada dels ulls curiosos: només algun avió llunyà.
Cartells indicatius en la carretera que va cap al sud: Keep off.
Military area. Avui el mar Carib està emprenyat i, a la zona rocosa
del sud, les ones del mar s’estavellen amb estrèpit damunt les
roques plenes d’escuma i de sal. La carretera que va fins a Baracoa
es bastant costeruda i perillosa en el seu últim tram. Molts camions
han de parar per omplir els radiadors amb l’aigua freda que surt a
dolls de les mateixes roques de la muntanya. Venedors ambulants
intenten (ho aconsegueixen) vendre’ns unes pastilles de xocolata de
la famosa fabrica de Baracoa, inaugurada en el seu moment per
l’inefable Che. És bastant dolenta i es desfà a les mans en forma
de pasta farinosa. Llàstima. També intenten vendre uns collarets
fets amb unes caragolines de colors que estan en període d’extinció.
Pel costat de la carretera uns homes traginen un malalt damunt un
baiard improvisat amb pals de fusta i una lona. Imatge colpidora.
Després de quatre hores arribem per fi a Baracoa, primer lloc que
veu Colom a l’illa de Cuba a la tardor del mateix 1492. Molta
calor. Molta calor. Molta calor. El vespre passegem per la petita i
misteriosa ciutat que diuen que va inspirar Garcia Márquez per crear
la seva famosa Macondo. La majoria de bicicleteros es passen hores i
hores aturats. Un d’ells explica que treballa d’assalariat.
Impossible tenir un vehicle propi perquè has de tenir influència
davant el comitè local i després gastar-te 300 dòlars per comprar
la bicicleta. Quantitat impensable i que no es pot guanyar en tot un
any. L’estructura de les cases de Baracoa és molt similar a les
que hem anat trobant a tot el llarg de l’illa. Cases amb terrats a
al part superior i sense una teulada que pugui frenar la radiació
solar: són un forn tot l’any. No s’entén que no hagin après a
construir d’altra manera més racional. Estem instal·lats a casa
d’una estomatòloga (dentista), a la que li surt molt més a
compte tenir turistes a dormir que no pas treure queixals i posar
empastes. Té una formosa criatura que es diu Rubén Alejandro
Montesdeoca Bartelemi. Després de sopar passejada pels tranquils
carrers de Baracoa. Música a la casa de la trova i a diferents
hotels i terrasses de la petita ciutat. Anem a la plaça principal,
d’estil afrancesat. Bona música a càrrec de tres músics locals
d’una edat propera als 80: guitarra acústica, guitarra rítmica i
marimba, que és una caixa de fusta buida amb unes llenguetes
metàl·liques clavades que ressonen al tocar-les rítmicament i
donen un to semblant a un potent contrabaix. Passem una estona molt
agradable afegint-nos a cantar algunes de les seves conegudes
cançons: Chan Chan, Yolanda, el Rico Vacilón, Guantanamera, etc. Em
vaig comprometre a fer-li arribar al cap de la colla un joc nou de
cordes de guitarra, molt difícils de trobar a Cuba. La ciutat viu
d’esquenes al mar i no cal buscar a les platges que circumdem la
ciutat cap mena de vida, ni de dia ni de nit. L’aigua és massa
calenta. L’aire és massa calent. Impossible dormir. Diuen que
Baracoa és el lloc més calorós de Cuba. Jo trobo que a tot arreu
fa la mateixa espantosa calor.
D 13. Hem passat el matí una mica perdut, d’aquí cap allà
i d’allà cap aquí. Hem dinat bé al Colonial i diem adéu els
nostres companys de viatge que se’n van avui mateix. D’aquí
endavant, els dos sols. Ja en teníem ganes. Comença un altre viatge
totalment diferent. Per la tarda ens banyem sols a la platja de sorra
blanca de Majuan. Bé, acompanyats per una inofensiva truja i els
seus set o vuit porquets negres que rebuscaven trossos de coco per
entre la sorra. Una pobre vella desdentada ens ha vigilat una estona
el cotxe: uns pocs pesos l’han fet somriure. Carreguem tres noies
argentines que van a Baracoa. Estudien medicina a l’Escola
Iberoamericana de Medicina de l’Havana i ara, durant les seves
vacances d’estiu, estan recorrent l’illa: no tenen recursos per
comprar un bitllet d’avió i passar l’estiu a casa seva, a
Rosario. Estaran a Cuba cinc o sis anys, becades per convenis
internacionals diversos i estudiant en règim d’internat en
condicions bastant dures. Però estan contentes perquè sortiran
d’aquí amb el títol de metges, què és el que volen. Al seu país
i provenint de classes populars, com elles, impossible, diuen. A la
mateixa escola també hi ha estudiants cubans que han d’aprovar
totes les matèries a la primera, sinó són expulsats de la facultat
i reorientats cap a altes carreres. Total, per guanyar després 18
€/mes. Molts metges agafen l’opció d’anar a diversos països
amics de Cuba (Algèria, Corea Nord, Veneçuela, Moçambic, etc.) on
hi fan estades de cinc anys, sols i sense família, per uns 150
dòlars al mes. Condició sine qua non: han d’anar-hi sols, perquè
resulta que quan van començar aquestes estades, la gent anava amb la
dona o la amiga i ningú no tornava mai més. Aquí trobo jo la part
més feble i falsa de la revolució: si fos tan collonuda, la gent
tornaria per voluntat pròpia. Però no, la realitat és molt
tossuda: la majoria dels que poden sortir no tornen. Viva la
revolución! Avui, per curiositat, hem preguntat preus a diversos
hotels –pocs– de la petita Baracoa. Estan tots plens a vessar. No
hi queda cap habitació perquè les agències de viatges compren –amb
molta antelació– totes les reserves. I cases particulars que
lloguin habitacions tampoc n’hi ha tantes. Segur que avui uns
quants dormiran al ras. Cap problema. Fot una calor inexplicable i, a
més a més, hom pot escoltar bona música cubana a la plaça de
l’església. Curiositat: és de les poques esglésies que hem
trobat que cau –literalment– a trossos, tot i sent famosa per
conservar la primera (diuen) creu de fusta de les divuit que la Santa
Inquisició, que acompanyava Colom, va anar deixant escampades per
tota l’illa de Cuba.
D 14. Un parell d’ous ferrats, regats amb suc de mango, són
una bona excusa per començar qualsevol dia. Carreguem el cotxe de
cervesa Bucaneros per a mi i d’aigua per a la Torrents. Cap a les
platges del nord hi falta gent: Guardalavaca, Santa Lucia, Cayo Coco,
etc. Carretera de la costa nord cap a Moa. Aquest matí el nostre
cotxe sembla una guagua: tothom hi puja. En una hora fem contentes a
dues dones molt agradables, després un home bastant gran i poc
després una estudiant de medicina. Ens expliquen Cuba: la seva
estimada Cuba. Fent camí recullo mostres de terres per a la meva
col·lecció. De moment en porto recollides tres: Viñales, terra de
color siena fosc, Baracoa, sorra negra de la platja de Colom i, en
aquests moments, omplo una petita bosseta de terra vermella del parc
nacional Alejandro Humbolt, el famós naturalista alemany que va
recórrer l’illa en el XIX, classificant, recollint i catalogant
noves espècies encara no descrites fins el moment. Les zones
properes al magnífic parc han tingut la mala sort de contenir
importants quantitats de coure i zenc. Diverses empreses canadenques
estan extraient milers de tones diàries i deixant l’entorn de Moa,
ciutat espantosa, emmetzinat de terres tòxiques durant dècades. El
govern rep molts milions de dòlars d’aquestes empreses i, com és
natural, se li’n refot el tema de la contaminació ambiental. Una
carretera infernal plena de clots impossibles, camions perillosos,
rocs de dos-cents quilos i llargs trams sense asfaltar és difícil
d’oblidar. Després de dos-cents penosos quilòmetres arribem a
Holguin fets pols. Fer el turista és cansat. El capità Garcia
Holguin, lloctinent del totpoderós Velázquez, va establir-se a
principis del XVI al centre de la part oriental de l’illa, donant
nom a tota la regió. Per la carretera d’accés a la ciutat hi
trobem de tot i variat: homes a cavall que duen uns esmolats matxets,
gent, deambulant descalça, o omplint carros i tartanes, bestiar
esmaperdut, parelles de bous amb jous. Malgrat que hi ha cocoters a
milions, ningú no ven cocos. Els cocos serveixen per alimentar els
porcs. Moltes paradetes venen bananes (petites i molt bones),
guayabas (gust estrany per nosaltres) i mangos (sensacionals). Els
magatzems de la ciutat fan rebaixes i la gent fa llargues cues per no
res, perquè les lleixes es veuen buides. Potser, amb sort, podran
comprar algun bombillo o algun drap per fregar el terra. A la gent
però, se la veu tranquil·la i relativament conforme amb la seva
sort. Trobem una casa per dormir i comença a ploure amb ganes. És
igual anar mullat per la suor que per la pluja. Molta gent, que
circula a peu o amb bicicleta, no sembla tenir por dels llamps que
cauen molt a la vora amb estrèpit i perill. Una dona negre i xopa,
que va en bicicleta, s’agafa de la caixa d’un camió que
l’arrossega a tota pastilla, deixant anar un fum negre com el carbó
que li va a parar directament a la cara. Com que ja ella és negra,
no se li nota si el carbó li fumeja la cara. Al petit seient de
darrera la bici, sa filla petita, arrapada al cos de sa mare, també
xopa i amb els ulls tancats, però somrient. Quan passa el temporal
anem a donar una volta pel bulevard de la ciutat, molt tranquil i ple
de botigues i gelateries. Les places també respiren un ambient molt
agradable. Penso que som els únics turistes que estem avui a
Holguín. Grup musical rockero i sorollós a la plaça Martí. Cau un
llamp escadusser a la torre de comunicacions que hi ha al bell mig
del poble. Collons quin ensurt! Marxa la llum una bona estona. Sopem
en un lloc recomençat per la Lonely, que es diu Restaurant 1700. El
menjar no és res de l’altre món, però l’edifici es un tranquil
i magnífic palauet d’estil colonial.
D 15. Cafè, suc de mango i carretera. Cinquanta
quilòmetres al nord trobem les famoses platges de Guardalavaca. En
la llunyania la silueta muntanyosa de la mesquita de Colom, un pic
situat a la vora de les platges del nord que té un perfil especial i
que van ser descrites i dibuixades pel mateix Colom en el famós
diari de a bord. Des de fa molt poc temps els cubans poden entrar a
les seves pròpies platges. Cocoters a la mateixa línia que uneix el
mar i la sorra. Trobem famílies senceres que, de bon matí, ja estan
buidant ampolles de roncito. Per tot arreu els frondosos i
vermells flambojans, uns arbres bellíssims. L’aigua del mar és
molt calenta, potser massa: trenta graus. Banyar-se és agradable
però no treu la sensació de calor. Alguns es banyen amb la camiseta
posada perquè el sol no els cremi l’esquena. Les cubanes duen
samarretes i pantalons de dues o tres talles menys del compte. A
vegades és fa difícil imaginar com se les posen o com se les treuen
aquestes peces. No es veu a la platja cap pit de dona a l’aire, ni
de casualitat. Absolutament prohibit. Penso que, d’aquí uns anys,
algunes jovencelles descobriran el plaer de banyar-se sense
ajustadores i, vulgui o no vulgui el PCC, començarà un destape
interessant de veure. Guardalavaca: platges de sorra blanca i aigües
blaves i verdes transparents. Hotels plens d’holandesos, canadencs
i suecs, tots amb la polsera verda o carbassa que els identifica com
a clients de l’establiment. Els hotels són edificis d’una o dues
plantes, completament integrats dins mateix de les immenses
plantacions de palmes de coco i des de lluny són pràcticament
invisibles. Chapeau! Platja Pesquera, uns quilòmetres més al nord.
Tornem a saltar-nos els sistemes de seguretat i ens banyem a la
platja privada de l’hotel Blau Resort Internacional. Dutxa i hamaca
gratis. L’aigua del mar és molt més fresca que la de
Guardalavaca, pocs quilòmetres avall. Misteris marins. El gerent
d’una cooperativa panificadora ens proporciona tot el pa que
vulguem i gratis: és del Barça. Vivir para ver. Bocata de
pernil català, cervesa gelada i uns plàtans sota l’ombra d’un
flamboyan. Què més es pot demanar? Diu el rètol de la carretera:
”Punto de recogida masiva de personal”, i, en efecte,
dotzenes de persones esperen que una guagua o un tractor els reculli.
Quan arriba un transport la gent puja segons les indicacions d’un
funcionari vestit de color groc que, seguint algun criteri misteriós,
assigna una posició a cadascun dels integrants de la llarga i
dispersa cua. Molta gent es passa el dia sencer a la carretera. Es fa
difícil d’entendre. A Variai trobem un petit intent de parc
temàtic per a turistes. Una noieta vestida amb taparrabos i
miniajustadores, intenta imitar a les índies taínes i ens guia
pel jaciment arqueològic descobert no fa gaire. Un cambrer vestit
ridículament com Colom serveix cerveses i refrescos a preus
europeus. No crec que en tota la tarda tinguin cap més turista. De
tornada cap a Holguín recollim un xicot que treballa d’auxiliar a
l’hospital Lenin. El portem fins a la mateixa porta de casa seva i
tothom surt al carrer a veure qui són aquests turistes que han
acompanyat al nen de la Dolores. Viu en un barri absolutament pobre,
amb molta gent que en prou feines sobrepassa allò que s’anomena el
llindar de la pobresa. Una misèria que colpeja el foraster, amb
indecents habitacles de 30 m2 on s’hi amunteguen una
dotzena de persones famèliques. A l’entrada del barri un cartell
monumental –que segur que val una pasta– assegura amb tota la
cara que “Cuba avanza: 50 aniversario. Viva Raul”.
Hòstia!. Prenem una copa a Holguín. Un negre que seu a la meva
esquena, està tirant-li petons a la meva companya, que s’ho mira
entre divertida i il·lusionada. Cues de gent davant les gelateries.
Damunt la tauleta de nit de la nostra habitació una làmpada curiosa
que es posa en marxa tocant la seva base metàl·lica: un toc amb la
mà i s’engega; un altre toc, més llum; un tercer toc, llum
extrema; un quart toc i s’apaga. S’estalvien l’interruptor i
són molt divertides. Enlloc del món les havíem vist. Les cases
estan farcides de reixes pel davant i pel darrera: permeten que
tothom dormi amb les portes i finestres obertes sense por que no
entri cap xoriço.
D 16. Diu la Lonely que a Covarrubias hi ha un hotel enclavat
al bell mig d’una platja extraordinària. Carretera horrorosa.
Pobles i ciutats intranscendents: Jesús Menéndez, Puerto Padre,
etc. La policia ens atura en un trencall i ens diuen que l’accés a
Covarrubias està tallat per amenaça de cicló i l’hotel resta
tancat. Pregunto si podem anar a Manatí, uns 70 km. més al nord, ho
pregunta per ràdio, i ens diu que “bueno, manejando con
cuidado, a lo mejor puede usted pasar”. Una parella amb nen
s’apunta a pujar al cotxe, ja que el camí cap a Manatí els hi ve
de pas i no podem dir-los que no ja que són amics dels policies que
ens han parat i potser ell també ho és. La mossa, d’uns 25 anys,
està marejada com una sopa. El seu home, d’uns 30, fa ulls d’anar
carregat d’alcohol. I la criatura d’uns 7 o 8 anys no diu ni piu
perquè si obre la boca li cau una hòstia segura. Carretera infernal
amb terribles clots plens d’aigua negra que al passar-los no saps
si en sortiràs viu o t’haurà de venir a buscar una suposada grua
inexistent. Tots els intents de saber per que hi ha tanta policia per
la zona queden en silencis per resposta. Tres hores per fer una ruta
de 50 km. Inenarrable. Després sabem que, en els últims dies,
havien sortit uns quants balseros (suïcides, com sempre) i la
policia amb potents mitjans (per terra, mar i aire) intentava
pentinar la zona per trobar els traïdors que s’havien atrevit a
“pasarse la revolución pol forro los üevos”, com també
diuen a Cuba. Finalment arribem a la fantàstica platja de “Los
Pinos”: aigua clara color turquesa, cocoters ben carregats i mini
apartaments ocupats per obrers premiats per les cooperatives de
producció. A cada caseta de 30m2, lliteres per
a tota la família, en condicions indescriptibles de promiscuïtat.
Per una vegada aconseguim colar-nos al restaurant dels cubans (no
n’hi ha d’altre). Frijoles, arròs blanc, barrejat d’ou
i botifarra, natilles, per un quart de dòlar, més una cervesa al
gust occidental per un dòlar més. Carreguem un jove cubà. Tot un
tipazo: metre noranta, ben arreglat, polides i súper llargues
ungles impecables. Sospitem (pel que explica) que, de dia fa de
policia en una cooperativa i, a les nits, per guanyar un dòlar de
veritat, potser fa de drag queen a una discoteca per turistes. Ens
diu que la policia pentina la zona perquè una avioneta colombiana ha
llençat durant la nit un carregament de drogues sobre un cayo
d’aquesta zona i que un contacte terrestre s’encarrega d’amagar
durant setmanes fins a poder-la entrar a USA. O sigui que tenim tres
versions de l’ocupació militar: ciclons, balseros, drugs. Més cap
al nord, carretera intransitable. Perill, danger, perill, danger: el
cotxe toca de panxa a terra i les rodes no. Els pitjors 300 km de la
meva vida, tenen la recompensa de l’Hotel Santa Lucia. 90 pesos per
cotxe, habitació doble, tot inclòs. Descansarem dos dies. Ens
convé. Platja molt neta, amb vehicles que filtren la sorra cada dia.
Polsera identificativa de color blau per a tothom. Els cubans només
estan per servir al turista: qué quiele el señol? Dos
mojitos a les sis de la tarda milloren l’optimisme i
augmenten la dosi d’autoestima. Per la nit una orquestra de set
noietes de bon veure, poca roba i 30 anys, va deixant caure amb bon
ritme les seves cumbias, chachachás, que sonen a la
platja privada de l’hotel. Moltes dones interessants, joves i no
tant joves, estan alerta per saber qui està disponible i qui no. Com
que la beguda és gratis, la major part del personal ja va
basant col·locat abans de les onze de la nit, cosa que afavoreix
l’establiment de relacions diverses i atrevides que casi mai no
segueixen les pautes tradicionals de les quatre ces: coneixença,
confiança, contacte, catre. Al contrari, ningú no s’encanta i
tothom sembla anar de cara a barraca. Maricón el último!
D 17. Sortim de l’hotel en direcció est i a 20 km. trobem
l’autèntica platja de Santa Lucia, plena de cubans que aparquen
les guaguas vora el llac ple de flamencs vermellosos. Les
ombres dels cocoters plenes de chevrolets de colors llampants:
grocs, roses, verds. De bon matí la gent ja està acaparant tot el
rom i tota la cervesa que hi ha a milles de distància. Un litre de
rom, un dòlar. A les casetes de la platja es pot dinar peix i marisc
per uns 5 euros. Els cubans estan acostumats a beure, encara que
veiem nois que, de bon matí, ja van espessos. Ens banyem en una
idíl·lica platja quasi solitària i de seguida apareix un gran
camió carregat amb unes quinze persones que aparca allà mateix. Són
treballadors d’una cooperativa pecuària de Camagüey, a 80 km al
sud, que es dedica a la cria de porcs. Dos dies l’any lloguen a
l’estat un gran camió per anar tots junts, homes, dones, canalla i
amics, i no haver de patir pel transport. Per a ells és un gran dia.
De seguida ens inviten a mamoncillo: una espècie de fruita
amb gust de raïm que es va xumant. Després ens inviten a dinar amb
ells. Un porc boníssim i llardós que porten cuinat dalt del camió.
Tot el matí tothom dins l’aigua, amb la samarreta posada. El sol
crema i l’aigua és calenta. Molt calenta. La Torrents ha triomfat
avui fent-se amiga - tutora de la colla d‘adolescents i joves del
grup. Que què feien ells i elles i què estudiaven. Que si les
relacions de parella. Etc. Foto de grup i compromís de fer-los
arribar una còpia de la foto via correu ordinari. Aquí és normal
estar separat i ajuntat totes les vegades que calgui. Al grup, fins i
tot hi ha mosses que, amb menys de 18 anys, han estat casades i ara
ja estan separades. Sexualment parlant –al menys les dones– són
molt actives i no tenen problemes per dir-te a la cara si els agrades
o si vols fer alguna cosa amb elles. No podríem dir, de cap manera,
que, en la seva conducta social, predomini el puritanisme. Compro
cervesa per a tothom i estan tots molt contents i agraïts perquè en
un moment m’he gastat l’equivalent a tot el seu sou mensual (6
euros). Un d’ells diu la frase memorable: ”Ai amigo, ya sabia
yo en cuanto les he visto y escuchado que eran ustedes gente de
sabiduria”. Toma! Volen, tant si com no, que tastem el seu rom:
calent i potent. Res a veure amb el rom Pujol. A les tres de la tarda
marxem cap a l’hotel. El sol va molt fort avui i tenim por de
cremar-nos (de fet ja ho estem). A l’hotel ens espera la
civilització amb el seu aire condicionat, la migdiada, l’status
quo occidental i la manca de sorpreses. Després, la piscina d’aigua
clara plena de tamborets dins mateix de l’aigua per seure amb el
cul a la fresca mentre un cubà amb cara d’adormit et serveix un
rom collins, cargadito por favor. Ah!, el dolce fare niente.
Fàcil acostumar-se a no fer res. I avorrit. A l’hora de sopar
veiem, al restaurant de l’hotel, varies jineteras acompanyades
d’homes europeus (o americans) que els hi treuen 50 anys. Ningú no
fa cas i tothom sembla acostumat a aquestes situacions. No s’hi
veuen nenes menors d’edat. Ens queden ja pocs dies.
D 18. Al cayo Romanos, diu la Lonely que hi ha la
colònia més important d’aus de pas de tot el Carib. Molts
quilòmetres per entre camps plens de canya de sucre. Alguns pagesos
fan servir una de les dues vies de la carretera per assecar blat,
arròs, blat de moro. En general tot és molt pobre. Potser estem
passant per la Cuba més desconeguda i més autèntica. Tots els
esforços fets fa trenta anys per produir milions de tones de la
famosa zafra, s’han anat en orris per diversos motius,
principalment per la manca de sosteniment econòmic de la ex URSS. A
la vora de les carreteres es troben grans ingenios abandonats
i rovellats (màquines que servien per extreure el sucre de la
canya). També veiem llargs trens de transport trencats i fora d’ús
on ara hi nien centenars d’ocells carronyaires. Sembla que els
trens abandonats puguin encara funcionar, però les vies per on
circulaven han desaparegut fins i tot de sota mateix de les rodes
dels trens. Perdem el temps fent més de 100 km en va, ja que la
policia i l’exèrcit ho tenen tot tancat i controlat. Portem així
més de dos-cents quilòmetres, cony! Els hauria de dir i no els hi
ho dic: no us preocupeu tant per controlar-ho tot, home, que el dia
menys pensat tot això fotrà un pet com una gla! I si no mireu els
precedents històrics de com va acabar el comunisme a Europa, amb la
caiguda del mur inclosa, ara no fa pas tants anys. Hem de tirar
enrere i refer el camí. Parem una estona al peu de la carretera i
fem una cosa que feia temps que no practicàvem: escoltar el silenci.
Queden molts pocs lloc al món on es pugui sentir aquest plaer. Des
de la nostra posició no se sent absolutament res. Bé, ara sentim el
cant llunyà d’un ocell que segur que reclama l’atenció d’un
altre element de la seva espècie i que sigui de l’altre sexe,
please. Tenim picors provocats per picades d’insectes. N’hi han
però tampoc tants com ens havien dit. Entrem a la província de
Ciego de Àvila i anem a cayo Coco, un dels més turístics i
també més espectaculars. La policia (sapastres amb pistola, ulleres
Raiban i novia minifaldera asseguda dins la mateixa garita) cobra dos
dòlars per cap per deixar-te passar pel tierraplén de 40 km
que uneix l’illa amb el cayo. Impost revolucionari. Conduïm
amb precaució i és un passeig agradable de fer, amb la carretera
que sobresurt de l’aigua en prou feines un metre. Sembla que vagis
surant per damunt l’aigua i facis esquí aquàtic. En la llunyania
es veuen altres cayos amb un efecte òptic curiós que els fa
veure sospesos dalt del cel. Com un miratge al desert. La platja comú
és un lloc realment especial i molt relaxant. Quatre gats en una
platja quilomètrica. Després d’una bona estona banyant-nos
pràcticament sols, ens prenem un espectacular plat de camarones
(gambes) a la planxa i unes cerveses gelades per uns 8$. Nit a Morón
on el seu famós (i horrorós) gall canta a cada hora que passa. Els
altaveus del gall avui no funcionen, o sigui que no l’hem sentit
cantar. Ens han explicat amablement que “el Consejo tiene
el mecanismo musical en reparatorio”. Plou a bots i barrals i
hem de refugiar-nos sota un portal d’una velleta molt pobre i molt
agradable. Alguns passen de la maleïda tempesta i continuen caminant
pel carrer o anant tranquil·lament en bici, malgrat els llamps que
posen els pels de punta. Pel carrer s’hi troben moltes dones amb
uniforme. Si van amb faldilla blanca, mitges blanques, camisa blanca,
són infermeres o santeras. Si duen faldilla blava, camisa
blanca i mitges de malla negres, es que treballen als hotels de la
costa nord, etc. Dormim bastant bé a casa d’una dona que té pinta
de bruixa.
D 19. Les voreres de les carreteres estan perfectament
tallades ja que contínuament hi ha treballadors que, amb unes dalles
especials (un matxet, lligat en un pal llarg) no paren de fer un
moviment molt característic que fa que l’herba, un cop segada,
vagi sortint projectada pels aires. Molts homes a cavall armats de
considerables matxets a la cintura. El dia que s’hagin de tallar
alguns caps, ho tindran molt fàcil (no falta gaire). L’estructura
dels petits poblets que anem trobant pel camí consisteix en una
sèrie de cases iguals, situades a ambdós costats de la carretera.
Totes les cases estan aïllades unes de les altres amb petits patis
laterals on la gent hi cultiva una mica de tot. La unitat bàsica de
casa unifamiliar és bastant petita: uns 5 x 8 metres, com a màxim.
Només tenen l’estructura clàssica de poble: església, plaça
adjacent i el poble que creix a partir d’aquest nucli central, les
ciutats o viles anteriors al 1900. A ple dia, allà on hi ha una
ombra, s’hi troba una vaca o un cubà o les dues coses. El sol de
l’agost es terrible. Aquí no es llença res i tot es recicla. A un
tractor vell i sense rodes li correspon una tartana que circula amb
les rodes del tractor que abans hem vist desballestat. Les bicicletes
de Cuba no duen frens. ¿Y para qué yo los quiero, amigo? Els
pobles no tenen un sistema d’aigua potable corrent, tal com aquí
ho entenem. Una colla de cisternes absolutament rovellades
reparteixen aigua potable i van omplint el dipòsit de cada casa. No
crec que tinguin un sistema de clavegueram en condicions i cadascú
s’espavila per tenir una fosa sèptica al pati de casa seva, com
passava no fa tan aquí a casa nostra fa quaranta anys. A tot arreu
estan ben indicats els CDR (Comitès de Defensa de la Revolució),
amb el nom del responsable local i la seva adreça i telèfon. Fins i
tot hi ha torns de vigilància de nit per saber tot allò que passa
al barri. Els CDR, en conjunt, formen una formidable xarxa de control
poblacional a la que tothom té una por considerable. Ningú se’n
fia de ningú. Ningú no s’atreveix en públic a dir el nom de
Fidel, sinó que fan com un gest amb la mà tocant-se la barbeta,
indicant una persona que porta barba. Les unitats de producció
agropecuàries estan ben indicades a tot arreu i són el teixit que
manté el sistema en peu. La gent està molt desinformada. Els
informatius estrangers, per exemple TVE Internacional, duren uns 5
minuts en ves dels 30 habituals, eliminant tot allò que no els
agrada i mai s’emeten en directe. En el tram de dos-cents
quilòmetres que va des de Morón fins a Remedios, hem preguntat el
camí a unes deu persones. Per la ràdio sentim un vell refrany:
“Entre marido i mujer nadie se debe meter”. Un locutor
sembla retransmetre un emocionant partit de pelota, repartint alegria
a tort i a dret: “Hoy es fecha señalada por el 82 aniversario
de nuestro comandante en jefe (de fet ara el comandant és en
Raül). También felicitamos a Samanta, de parte de su amiga
Gabriela en el dia de su santo; tenemos felicitaciones para Vila
Toledo Sanchez de parte de su papà José Luis; y también dedicamos
la próxima canción a Bernardino Álvarez de parte de su papá, su
mamá, sus abuelos, primos, tias y sobrinos i el resto de la familia;
también cumplen hoy Carmen Linares y Jorge y Omar y otros tantos a
los que no conocemos. Va para todos ellos el bonito bolero “La
Gloria eres tu”, ¡Adelante cubanos, nuevos triunfos nos esperan.
Ya tu sabes! Remedios ha sabut mantenir intacte la vella
estructura colonial. Val la pena visitar el centre de la petita
ciutat. Les fotografies surten soles. Parlo amb unes noietes d’uns
dotze anys, que estan de colònies en una casa propietat pels
adventistes del setè dia. “Que Dios le proteja, señor”,
em diuen múrries i astutes. L’autopista va completament buida i
tres-cents quilòmetres no són gaires. Arribem a l’Havana cap a
les sis. Només ens queda un dia i mig. Al vespre donem un tomb pel
famós Malecón. Hi havíem passat amb el cotxe pel davant
moltes vegades però no havíem tingut encara l’oportunitat de
passejar-hi de nit. Absolutament recomanable barrejar-se amb la gent
de la Havana i fer el badoc.
D 20. A l’Havana Centre hi ha, a la plaça Gramma, una
espècie d’urna on hi conserven la llanxa en la que tots els
principals dirigents van arribar des de Mèxic per començar la
revolució. Soldats armats vigilen tanquetes i avions amb forats de
bala al seu fusellatge. Tot un espectacle sense cap interès. Una
mica més amunt, la plaça Martí es bastant agradable, si pots
esquivar els individus que van descaradament en busca del dòlar del
turista. Des de l’àtic de l’hotel Sevilla, completament
restaurat, es veu una magnífica vista de l’Havana vella i del
port. Els clients de l’hotel esgoten el buffet lliure mentre els
turistes fem fotos des de les grans finestres que donen als quatre
vents. Els carrers adjacents són una autèntica misèria d’edificis
enrunats i gent als portals de les cases intentant sobreviure a la
calor tan bèstia que fa. Nens pel carrer jugant a pelota (beisbol)
sense pilota. Cues de gent intentant canviar pesos nacionals per
pesos convertibles en una sinistra oficina del govern: màxim diari
de 100 CUC’s per persona. Un policia amb uniforme i una gorra que
posa Aedes aegypti, m’explica que a Cuba tenen bastants
casos de dengue i que ell se’n ocupa personalment. El mosquit,
naturalment, s’expandeix. Comprem discos de música cubana en la
única botiga amb pocs recursos. La temperatura interior deu ser de
19 0 20 graus: fa fred de veritat! A fora, com sempre 45º.
Insuportable. La venedora se sap de memòria totes les cançons. Als
magatzems de El Nuevo Siglo, trobem força artesania popular: ninots
de fusta, bats de beisbol, retrats del Che, collarets de llavors,
polseres de carey (tortuga), dòminos de fusta, i tot allò més
inversemblant. Allà comprem uns quants records pels amics. Per fi he
trobat el típic dòmino del Carib, amb 55 fitxes que feia dies que
buscava i també el bat de beisbol. Visitem “la Casa de los
Naturales de Cataluña”, al carrer Consulado de l’Havana, tal
i com ens va dir la Tere. Una bonica finca inaugurada a principis del
1900 i arreglada últimament amb diners de la Generalitat, on s’hi
fan classes de català i, sobretot, on hi ha la seu de la Penya
Barcelonista. Poema visual d’en Brossa al pati interior. Dinem allà
mateix per uns 3€. Recomanable. Li diem a l’encarregat, un
homosexual amb molta gràcia, que demà tornarem per fer una petita
donació en forma de llibretes, llapis i bolígrafs que ja vam
comprar a Barcelona amb aquesta intenció. Curiosament en tot
l’edifici no tenen cap senyera catalana i, en canvi, sí que tenen
una bandera del Barça: ens comprometem a fer-los arribar una. Per la
tarda faig unes fotos a la Marina Heminway, que és on el pijo de
Sitges té el iot amarrat. Fem uns cubalibres amb l’amic Pepe que
va acompanyat d’unes amigues. No hi ha millor lloc en tot el món
que Cuba per prendre un cubalibre. Qui ho dubte! Bar de luxe, preus
de luxe. Paga Pepe. Les noies, molt agradables (i juganeres). L’Ada
té cura de la casa d’en Pepe i ell mateix la presenta com chica
para todo i l’altre, Leida, és, oficialment, la secretària de
la seva empresa d’import-export.
D 21. De bon matí la iaia dels apartaments on vivim
m’explica tota seriosa les claus de la felicitat o teoria de las
tres esses. “SSS: salud, suerte i sensibilidad”. I jo li
pregunto: ¿Sensibilidad, abuela? “Si, amigo,
sensibilidad para apreciar la belleza de todo cuánto nos rodea.”
M’he quedat pasta moniato i me l’he mirat profundament per veure
d’esbrinar dins els seus ulls quina intensa vida hauria portat
aquesta dona que està a la vora dels 80. A canvi li he dit que es
posés ben guapa –fins i tot s’ha posat una mica de colors a les
galtes– i li he fet una foto que li faré arribar. Últimes hores a
l’Havana. Visitem els lavabos del Museo Nacional de Bellas
Artes. Són nous de trinca i estan molt mal acabats. Deu pesos
nacionals per una mica de paper. Dotzenes de funcionaris i, en prou
feines, cap visitant. De fet tenen una col·lecció d’art
minimalista, és a dir, amb molt poques peces. Pels voltants de la
zona trobem parqueadores de cotxes, músics de carrer,
venedors de souvenirs, captaires, bicicleteros, carteristes,
cues de gent, venedors de pastelets, camions contaminants, gent
amable, bars bruts, funcionaris poc motivats, tendes buides, vells i
caducats venedors del Gramma (diari oficial del PCC), algun turista,
santeras vestides totes de blanc ja que han d’anar –com a
mínim– tot un any de la seva vida vestides de blanc immaculat,
tant per fora com per dintre. Per la televisió ofereixen les
primeres imatges de les olimpíades de Beijing. Un cubà lluita pel
títol de judo i la imatge se’n va de la pantalla per moments
perquè el senyal que arriba deu de ser molt pobre per culpa de les
deficients antenes que tenen. No se sap finalment que ha passat, si
ha guanyat medalla o no, però ningú dels que s’ho estava mirant
interessat no protesta. ¿Para qué, amigo? Estan tan
acostumats a les privacions, que tant se’ls en refot tot plegat. En
Coco i companyia ens han preparat un dinar exquisit per celebrar que
marxem (en el bon sentit de la paraula). Banana fregida, carn de
vedella (res), peix a la planxa, amanida, frijoles amb oli
d’oliva, carn amb suc, mango, etc. Hi som tots: En Pepe i la seva
amant, el Pijo i la seva amant, el Dr. Luis Candales que ja ha
superat els seus problemes amb la taquicàrdia, la seva dona, la
Carme i jo i el Coco i la seva dona, que sempre sembla estar de mala
llet. Com sempre el Pijo acapara l’atenció explicant les batalles
que ha viscut al timó del seu súper iot. Els hi agraïm l’exquisit
tracte que hem rebut. Per la tarda Coquito (personatge evitable,
buit, carregós) ens acompanya a l’aeroport, previ desembors de
20$. En Pepe, casualment, també agafa avui l’avió cap a Madrid a
la mateixa hora. Sort d’ell que ens va deixar diners per pagar
l’impost revolucionari necessari per sortir de l’illa de Cuba:
atracament de 50 dòlars uns metres abans d’agafar l’avió.
Epíleg. Hem estat a molts pobles de la illa. A
d’altres no. Alguns d’ells tenen uns noms dignes de qualsevol
novel·la. Mireu: Cayo Zapata, Galope, Fortuna, La Barrigona, Bajá,
La Ceja del Negro, Orlando, Mangodulce, Nazareno, Cotorro, Artemisa,
Rancho Grande, Pedregal, Neptuno, Casanovias, Aguacate, Cienfuegos,
El Mudo, Cabezas, Melena, Alacranes, Limón, España Republicana,
Merceditas, Matanzas, Armonia, Cubalibre, Coliseo, Capote, Laberinto,
Vellocino, Polvorón, Manguito, Australia, Amarillas, Corralillo,
Colón, Quemado, Sitiecito, Rodas, Palmira, La Piragua, Espartaco,
Esperanza, Mordaza, Calabazar, Encrucijada, Falcón, Jorobada,
Potrerillo, Maltiempo, El Santo, Florencia, Tamarindo, Fallas,
Remedios, Remates, El Asiento, Jatibonico, El Sierpe, Júcaro,
Colorado, Piedrecitas, Miraflores, Guadalupe, Lugareño, Levitas,
Esmeralda, Miranda, California, Cubitas, Vertientes, Cascorro,
Redención, Altagracia, Tomatera, El Indio, Albaflores, El Doce,
Sabanita, Belén, Las Pulgas, Potosí, La Caridad, Calixto, Uñas,
Bocas, La Jíbara, Riocauto, Cacocum, Cauto Cristo, Deleite,
Buenaventura, Campechuela, Manzanillo, Voy Arriba, Pilón, Las
Delicias, Santa Rita, Los Angeles, Los Negritos, Casanova, Soledad,
Tumba Siete, Dos Caminos de San Luis, El Cristo, El Cobre, La
Trinchera, Charco, Contramaestre, Caimanera, Chamarreta, Tortuguilla,
El Quemado, La Victoria, Alegria, Almendrón, Algodones, Artemisa,
Boca de Miel, Calentura, Cantalarrana, Calentura, Caracol,
Casualidad, Crucecitas, Cotorro, Congojas, Desengaño, Cuchillitos,
Estropajo, Gratitud, Independencia, Manuelito, Maduro, Madame,
Matahambre, Ojo de Agua, Mosquitero, Olimpo, Verracos, Guasimonito,
Quiebrahacha, Caimito, Sopapo, Lavandero, Pipian, Golondrón,
Macaguá, Mapichita, Nuevitas, Palma City, Amancio, Cuatro
Compañeros, Reforma, Cayomambí, Sempre, Botones, Calabazas,
Cañones, Coca, Codicia, Cienrosas, Corralito, Deseada, Fidelidad,
Guerrero, Jorobado, Occitania, Palizón, Pajones, Galope, Pastorito,
Paredón, Pilotos, Picadura, Pavo Real, Perseverancia, Primavera,
Recompensa, Salsipuedes, Riverside, Taburete, Sola, Sin Patillas,
Vaticano, Verraco, Ya Veremos, Zapatero, Piojillo, Por Fuerza, Plomo,
Sacristia, Taburete, Susana, Simpatia, Trabuco, Siboney, Bolas.
Aneu a Cuba. Remeneu Cuba. Descobriu Cuba. I no se us acudeixi agafar
cap oferta d’alguna agència de viatges. Aleshores no veureu la
meravellosa Cuba!